27 de gener 2011

Endings...



Era el moment àlgid de la cançó.


EL públic saltava, cridava, reia o estava simplement dempeus seguint el ritme amb el cap, però ningú estava indiferent...
Dalt l'escenari, la màgia feia estona que havia esdevingut alegria, música, rialles i complicitat.
La guitarra cridava una i una altra vegada. El so greu del baix empapava l'esquena de cada un dels músics. Les melodies histriòniques del piano esqueixaven l'ambient. Cada un dels cops de la bateria llançava somriures contra les parets. L'unison dels vents magnificava la melodia d'una veu preciosa que esgarrapava les seves últimes emocions...
Tos eren allà dalt de cos present, però les seves ànimes feia moltes cançons que havien decidit anar més amunt, a un nivell on ni les mirades són necessàries, on l'harmonia i el ritme es converteixen en la columna vertebral d'un ésser nou, grandiós, enorme, gegant.
Tots els records, tota una vida plegats, tots els moments, les anècdotes, cada una de les notes compartides, cada un dels viatges, de les estones, dels instants cada una de les lletres escrites, tots aquells anys eren en aquell moment concentrats en aquella cançó.


L'última cançó.


I quan els plats van deixar de redoblar, quan els harmònics de la guitarra semblaven el plor d'un nadó enrabiat, es van mirar, tots alhora, i amb el més trist dels somriures van saltar, tan amunt com van poder, i es van deixar caure, rendits i entregats... 


I mentre els llums de l'escenari feien l'últim fosc d'aquella història, van saber que allò era la felicitat.


Per la resta dijous, avui somriures de franc...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

aprofita cada record ara que els pots paladejar un a un amb aquesta despedida per etapes!

ànims que ja ho diuen els avis que per cada porta que es tanca algu rebenta una finestra!

avui mandarines de banda armada!

Magrat ha dit...

Una entrada ben emotiva!! Deu ser molt díficil tancar una història com aquesta... però si ha de ser per un bé, doncs endavant!

Sempre esteu a temps de fer un "revival" (es diu així?)...jeje!

Jordi Dausà (jdausa@gmail.com) ha dit...

Ja ho diu la cançó "All good things come to an end"