10 de març 2011

Desídia


De vegades em sento una marioneta en mans del temps, en mans d'algun quelcom que no conec, que no veig i que no controlo, però que em fa anar amunt i avall...

Hi ha qui li diu destí, hi ha qui li diu Déu, hi ha qui li diu energia i hi ha qui directament no li diu.

Jo sóc més aviat d'aquests últims. Prefereixo gastar les meves energies mental assaborint els petits detall, o recordant somnis, moment, converses...

No he sigut mai de molt meditar per intentar entendre allò que se m'escapa.

És el que hi ha, les normes del joc no les dicto jo, tan sols sóc una fitxa, i com a tal procuraré anar a la meva.

Però en dies com avui em costa no posar-me trascendental ni mteafísic, perquè una espècies de desànim estrany s'apodera de la meva ànima.

Sembla que no tingui tante forces, ni ganes ni voluntat, i aconseguir portar la rutina d¡un dia sencer es fa feixuc, però per sort no hi ha alternativa.

Potser és l'acumulació de detallets, potser és el temps, potser és simplement que toca...

Si ho mirem des del punt de vista optimista, val més que passi això un dijous que no pas un dilluns, la solució triga moltes menys hores a arribar.

Llàstima que el cap de setmana es presenta mogut, i per motius de feina.

Perquè em venien de gust un parell de dies d'estar "per tu i per mi" i poc més.

A veure si aquest vespre estirar les cames entre lladrucs i fresca em posa les piles.


Per la resta... Dijous. Avui els somriures me'ls guardaré, un altre tindran més bon gust.