15 de març 2011

Instints bàsics


Tan sols en la darrea dècada la xifra espanta...

El terretrèmol de Perú de 2007, 3.500 morts.
El Tsunami a Indonèsia el 2006, 260.000 morts .
El terratrèmol a Pakistan el 2005, 126.000 morts.
L'huracà Katrina, el 2005, 2.000 morts.
El terratrèmol de la China, el 2008, 79.000 morts.
El terratrèmol d'Haití, el 2010, 230.000 morts.
El terratrèmol de Japó, el 2011, de moment no poso xifres...

I si hi afegim l'estupidesa humana dels últims anys, la cosa ja desvaria:

Rwanda, anys 90, 1.000.000 de morts (algunes fonts doblen la xifra)
Timor Oriental, anys 90, 230.000 morts.
Balcans, anys 90, 150.000 morts.

I no segueixo, perquè en poques línies porto més de dos milions de víctimes...


Aquests dies tots estem amb la mirada cap al Japó, lamentant la catàstrofe, apiadant-nos de les vícitmes i mirant els telenotícies amb interès...

Però d'aquí uns dies ja no serà portada dels diaris ni les teles, i la rutina ens tornarà a engolir cap al nostre univers egoista i penós.

I llavors, rendint-nos a l'evidència, tornarà el futbol, arribaran caps de setmana, festes, sopars, cinema, discoteca, feina, i mil i una distraccions que faran que ens n'oblidem per complert del que no feia gaires dies ens estripava la consciència i en feia exclamar-nos al sofà de casa...

No ho podem evitar, som així de miserables.

Procurarem no pensar-hi, i ens amagarem i excusarem en la multitud, que farà el mateix que nosaltres, perquè si realment prenéssim consciència del que estem aribant a ignorar, ens odiaríem com a espècie.

No sé si és mandra, estupidesa, hipocresia o simplement instint de supervivència... però és trist, molt trist.

La batalla contra la nostra pròpia consciència fa anys que l'hem perduda. Procurem tenir una consicìencia neta, però simplement perquè aquesta mateixa consicència no ens atabali els dies de cada dia recordant-nos la nostra verdadera naturalesa egoïsta i malvada, el nostre instint més bàsic, el "mentre jo i els meus seguim vius, la resta que s'espavili". Apadrinem un nen, ajudem a un pobre, donem uns diners per Nadal, ens posem capcots quan sentim una tragèdia, cadascú en la seva escala intenta comprar el seu propi perdó. Alguns fins i tot se'l concedeixen gratuitament, sense escrúpols. Al capdevall de l'únic que es tracta és d'autocomplaure'ns, de sentir-nos bons quan en realitat no ho som ni de conya...

Però tant és, d'aquí uns dies aquest post serà un més entre el grapat d'escrits que s'hi amaguen, i ni tan sols jo mateix li'n faré més cas...






Perdoneu, però avui estic cínic...

4 comentaris:

Xisti ha dit...

Ens aniria a tots millor si deixéssim de mirar la tele i atenguéssim únicament les desgràcies properes... Poder deixaríem sense solucionar molts conflictes de consciència però donats el resultats de quan pensem que hem fet un gran esforç (haiti...) jo si que tinc clar que quan obro la porta a una avia per passar he solucionat un problema...

El gris d'avui no ajuda, la imatge m'encanta, la pregunta és desprès de tot això i la humanitat no deixa de créixer mai? Qui és que folla tant?

Magrat ha dit...

Hola, Fèlix Rodríguez de la Fuente!

Gràcies per la informació!

Grans debats existencials de la ciència: què va ser primer, la proteïna o l'ADN? els virus són éssers vius o no? Ja en tinc un més per la col.lecció!

Ara, no vull ni pensar en el moment del destaponament del tap, valgui la redundància... snif!

jeje...

Anònim ha dit...

No passa res rata sàvia..., o canviem o en aquest món hi sobren 3.000.000.000 de persones, així, amb tots aquests zeros al darrera!

Llir entre Cards ha dit...

Si noi les coses són així. Realment estem de pas i quan ja no hi siguem la vida continuarà com sempre.
Mentre uns somriuen altres ploren i al revés, aquesta és la realitat.