26 d’abril 2011

Manual de Supervivència


Ja està, ja ha passat Sant Jordi, la gran diada de la literatura, el dia del llibre, els especials del Telenotícies des de la Rambla, les connexions en directe, els tòpics, els rànquings, i la mare que ho va parir tot plegat.

No renego d'una festa que estimula la venda de llibres (res més lluny de les meves intencions), simplement que això de comprar llibres "perquè toca" sempre m'ha semblat com a mínim curiós (tot i que reconec que dissabte jo vaig fer el paperet, passejant per la Rambla amb la meva parella, el llibre i la rosa).

Passant ja al tema literari, aquest any el llibre no ha sigut sorpresa. Com a bon "noi de manual" que intento ser, un sol llibre per diada, no fós cas... suposo que com que la resta de l'any ja vaig fent feina no em cal aquell dia carregar-me amb cent trenta-quatre llibres diferents.  Aprofitant que sóc un despistat, vaig demanar que em regalessin un llibre que ja em feia mitja vergonya no tenir, i més sense excusa.

"Manual de Supervivència", escrit per en Jordi Dausà.

En Jordi i jo no som amics íntims. No és cap tragèdia, és una realitat. En Jordi i jo som companys. Companys de poble, d'escola, companys d'anècdotes, quan fa falta companys de cubata, o companys de blog i tonteries. Alguns ho definirien com "col·legues"... i potser per fer les coses fàcils alguna vegada l'he definit com "un amic meu", sense entrar a valorar la trascendència de la paraula.

Podria dir que en Jordi i jo ens hem redescobert gràcies als nostres blogs, aquests espais on vomitem parides, pardalades i dèries (ell amb força més estil literari i gràcia que no pas jo, les coses com són).

Si us ve de gust entrar-hi, el seu blog és a la llista d'aquí a la dreta, el de Tardes de Birres.

Em feia molta gràcia, tot i no ser un dels meus millors amics, que un company meu fós escriptor. Sentir-ho fa gràcia, però tenir el llibre a les mans és molt més apassionant, et fa sentir algú important i tot, et venen ganes de cridar als quatre vents "ei... que aquest llibre l'ha escrit un amic meu!!!!!!, mireu-me, adoreu-me, envejeu-me, que sóc amic d'un escriptor!!!!"... jejeje

Les rialles amb aquest llibre van començar al comprar-lo, la cosa va anar més o menys així:

Rambla de Girona, 12:30 del migdia, Snat Jordi. Us podeu imaginar el volum de gent. Entre cops de colze i "perdonis" em vaig obrir pas fins el taulell de la 5ª llibreria d'aquell matí (a les altres no havia tingut sort, o no havia tingut pebrots com per arribar al taulell):

- Perdona, tens el "Manual de Supervivència"?
- Oh i tant que sí, te l'ensenyo?
- No, no, me'l dónes, que me'l quedo.
- Ah.... així ja el deus haver llegit no?
- No, precisament per això te'l demano i te'l pago, per endur-me'l i llegir-me'l.
- Ah.... saps que l'autor és d'aquí?
- Sí, sí, el conec, en Jordi, podríem dir que som "colegues"...
- Uffff... doncs així no cal que et digui que el llibre t'encantarà, si ja saps com de "petat" està en Jordi... és un malalt, està atrapadíssim... és un crack!
- Jejejeje (rialla forçada intentant abandonar la conversa un cop pagat)... a veure, a veure...
- No et decepcionarà, això t'ho asseguro... si estàs una mica com en Jordi, és un llibre ideal per frikis com nosaltres!

(em va sorprendre que tan sols per comprar un llibre i dir que coineixia en Jordi em poguessin catalogar com un friki... i més si la valoració venia d'un paio amb tres arracades enormes a cada orella, un cigarret de liar als llavis mig apagat, uns cabells extremadament descuidats i mal pentinats, una parca arrancada de l'armari del seu pare i un anell amb una calavera de plata a la mà dreta...)

I ja tenia el llibre a les meves mans.

Quedi clar que jo no sóc crític, ni pretenc ser-ho. Simplement m'agrada comentar el que em passa pel cap quan llegeixo un llibre (o veig una película, o visito una exposició). No puc valorar mètriques, ni estils, ni comparar-ho amb autors anglesos de cabells rinxolats i ànima corcada... perquè no en conec cap, sóc molt poc profund en aquest tema... a casa, entre molts altres llibres, hi ha els Pilars de la Terra, el Codi da Vinci, L'Ombra del Vent, algun llibre d'en Buenafuente i molta més literatura de masses, d'aquesta que un crític mai consideraria ni tan sols deixar entrar a casa seva. I a sobre amb l'agravant que molts d'aquests llibres m'han agradat. Per tant quedo completament descartat com a crític fiable, no tinc cap credibilitat.

Simplement parlaré de la meva experiència personal amb el llibre, i de la meva opinió.

Un cop vaig ser a casa, amb la calma necessària, analitzo el llibre, però simplement un anàlisi físic, extern.

La portada és molt cridanera (podeu veure la foto), ja t'avisa que el que hi ha dins no és literatura romàntica ni d'èpica medieval...

La foto de l'autor a la contracoberta em va fer somriure. Suposo que pel fet de la coneixença, per reconèixer aquella cara, i per trobar-la... no sé, fora de lloc. A més a més l'autor té la capacitat de posar i quedar com amb cara de "no em facis fotos que no sé quina cara posar que sembli la d'un escriptor interessant, recomanable i alhora independent i despreocupat... merda, quina vergonya que estic passant... estem o què?"... Ho sento Jordi, però és una foto graciosa.

El gruix és d'aquells que et diu "menja'm, i ràpid", tens clar que amb un parell de sessions el llibre està llegit.

Dit i fet, dues sessions (relativament llargues) i vaig devorar el llibre.

El llibre em va agradar molt. No és piloteria ni ensabonada, em va agradar. I molt.

No és un llibre que hagi de marcar la meva vida (espero que la de l'autor sí), perquè entre d'altres coses tampoc ho pretén. No té pretensions de cap tipus, i això és una de les coses millors d'aquest llibre.

És un libre que explica una història, ni més ni menys. Hi haurà qui hi vulgui trobar missatges grandiloqüents, veritats absolutes, anàlisis de la realitat crua que ens envolta... jo passo de tanta feinada.

Jo crec simplement que el llibre comença i acaba, i punt.

Els personatges són un fart de riure... no pots evitar estimar-los, però una estima d'aquella que està feta a parts iguals de pena, misèria, compassió i llàstima.

La trama és àgil, sorprenent i amb cops de timó radicals, com cal en un llibre "d'aventures".

Els escenàris, tot i que un xic exagerats, són perfectament identificables, i els pots portar a llocs que tu has viscut i trepitjat, encara que no amb tanta experiència com l'autor, d'això n'estic segur.. jejeje.

Els ingredients són garantia d'èxit... post-adolescents (o preadults, com preferiu), drogues, sexe i misèria.

A parts iguals i directes a la vena, sense embolcalls, ni llacets ni filtres. Com una clenxa de cristall pur.

La crueltat de l'autor amb els seus personatjes és el que em va agradar més. En Matt en Xavi i en Borja les passen putes, així de simple, per culpa de la imaginació recargolada d'en Jordi.

I una mica passa com quan mires un programa de videos casolans de caigudes i trompades... que mentre t'apiades de la desgràcia de la senyora de torn que es deixa les dents amb un marc de porta mentre intentava ballar... no pots evitar riure a mandibula batent. No és una contradicció, crec que és un mecanisme de supervivència... sentir-te bé quan tanques el llibre, pensar que la vida que portes (sigui la que sigui) és força més còmoda i fàcil que la de qualsevol dels personatges del llibre (tot i que no tinguis tantes sessions de sexe salvatge com tenen alguns dels protagonistes...)

El vocabulari, la sintaxi i la composició van descaradament destinades a un públic determinat, igual que el registre. No sé si és volgut o no, però la meva mare no és públic potencial per aquest llibre (per posar un exemple).

No vull dir amb això que sigui un llibre per minories, perquè no ho és... però per exemple, és un llibre que jo gaudiré molt més que la meva parella quan el llegeixi (avui ja l'he vist que se'l mirava), perquè ella no comparteix aquest punt de "friki" que jo sí comparteixo amb l'autor i que ens fa còmplices de les paraules. Segurament el gaudirà i el considerarà un bon llibre, però potser no es trobarà 100% còmode entre cocaïna, suor, cops de puny, mamades i olor de resclosit.

En resum, un llibre altament recomanat a tots aquells frikis de la meva generació que ens movem entre el que som i el que ens agradaria ser, que vam al·lucinar amb "el club de la lluita", que ens agradaven els Guns'n'Roses, Metalica i Nirvana alhora, que hem jugat a rol sense arribar a anar d'otakus al saló del còmic, i que sobretot que hem observat, observem i observarem el món que ens rodeja amb un somriure burleta a la cara, com amb una superioritat que clarament no tenim, ni tindrem mai, però que tampoc ens podran treure.



Jordi, moltes felicitats, ja estic esperant les aventures d'en Matt a la gran illa, espero que sigui el pròxim!!!!

2 comentaris:

Jordi Dausà (jdausa@gmail.com) ha dit...

Gràcies, Rata Sàvia, per una crítica minuciosa i amable. La segona part de Manual ja està quasi enllestida. A veure si pot veure la llum aviat!!

Ull Cluc ha dit...

Entre el meu germà, tu i el tarannà del "tarda de birres, ja fa uns mesos que tinc ganes del "manual de supervivència"... però amb l'últim paràgraf m'has fet perdre la paciència! ^^

Per cert, genial!:
"i que sobretot que hem observat, observem i observarem el món que ens rodeja amb un somriure burleta a la cara, com amb una superioritat que clarament no tenim, ni tindrem mai, però que tampoc ens podran treure."