18 d’abril 2011

Stop, Rewind, Play, Fast Forward... PAUSE!!!


Avui és un dia d'aquells en que agafaria una serra de calar, em faria una petita incisió al front, agafaria la fulla de la serra, la ficaria pel forat, faria un tall a tot el vol del meu cap, arrencaria la closca d'una sola estrabada, ficaria la mà dins la maranya de sang llafiscosa, i m'arrancaria el cervell d'una tacada, d'un cop sec, estripant totes les connexions.

I el llençaria ben lluny.

I llavors em tornaria a posar la "tapa", agafaria una grapadora i "clac-clac"... em graparia el cap de nou, per seguir amb el dilluns co si no hagués passat res més.

Una vegada un amic em va dir que el meu cervell girava molt ràpid.... jo li vaig respondre que era una falsa il·lusió, un efecte òptic, que la veritat és que el meu cervellet era petitó, i que per això era més fàcil donar-hi voltes.

Però avui no tinc més remei que creure'm el meu amic, perquè el meu raciocini, o la meva capacitat de pensar obsessivament i de forma compulsiva m'està amargant el dia.

No són pensaments coherents i unidireccionals... tan de bo!! Llavors avui seria un dia productiu, d'aquells d'agafar l'ordinador i fer projectes, treballar, rentabilitzar el fum que surt d'entre cella i cella.

Però no, avui són pensaments inconnexes, aleatoris i, en la seva gran majoria, inútils, destructius i poca soltes.

Però el meu estimat cervell s'està entretinguent agafant cada un d'aquests pensaments estúpids i convertint-lo en un desenvolupament mental deproporcionat, fora de sí, tret completament de mare.

I coneguent-me, em tocarà aguantar així fins que acabi el dia, i haver de suportar-me a mi mateix traient conclusions sobre coses que no vull concloure, anlitzant i resolent conflictes intelectuals que no vull resoldre, rumiant i pensant en temes que no vull rumiar. I el pitjor de tot... que qui avui hagi d'aguantar-me... doncs es trobava tot el "percatal", de cop i volta, sense cap mena d'excusa ni explicació.

Espero que demà el sr. matèria grisa tingui les coses una mica més clares, sinó hauré de començar a plantejar-me seriosament el tractament de la totxana, un que em va recomanar un altre amic, força estrambòtic, que sosté la teoria que, per ser feliç en aquest món en que ens toca viure, la millor recepta és tenir una totxana a la tauleta de nit i, cada matí quan ens llevem, agafar la totxana i propinar-nos una sèrie de cops al cap, durs i secs. Segons ell així les coses funcionen molt millor.

I començo a pensar si no tindrà raó...

1 comentari:

Xisti ha dit...

Home... em sembla un sistema una mica bèstia la retirada absoluta del cervell, s'ha de dir que de vegades tambè te alguna utilitat positiva a la que no crec que vulgus renunciar com cordar-se les propies sabates, agafar una forquilla o llegir partitures...
Si algun dia tot i així decideixes fer-ho avisa'm! Que a mi un tros més no em faria cap mal! (Si pot ser un trosset del que sap anglès encara millor!)

Ànims que aquesta setmana es molt curta!
Un petonas i bona setmana santa!