31 de maig 2011

L'hora del pati...



El timbre va sonar, agut i estrident com sempre, fins i tot desagradable.

Quan el professor va donar l'ordre,una multitud d'infants es va abraonar sobre la porta, amb els crits i corredisses habituals...

Però ella no. Ella es va aixecar de taula amb una parsimònia tan exagerada que la feia bonica.

El professor la va mirar de reüll, amb un somriure de llàstima als llavis.

Quan va sortir de l'aula la resta de nens ja es desafogaven corrents amunt i avall del pati, feien grups al voltant d'una pilota, o engolien entrepans i batuts a queixalada viva.

Com sempre, va comptar les escales amb cura mentre les baixava... totes 27.

A l'arribar a l'últim graó, es va quedar immòbil per uns segons, i va observar el que l'envoltava, com analitzant la situació. Si pogués haver escollit, en aquell moment hagués fulminat tots els seus companys, professors i personal. Cada una de les persones que hi havia amb ella dins l'escola li feia nosa, la molestava, li sobrava.

No tenia massa amics a la classe.

Els seus companys eren cruels, molt cruels, amb els elements estranys al grup i ella, sense cap mena de dubte, era l'element més estrany que es trobarien mai. No li feien la vida imossible, ni l'agredien, però el buit era absolut, descarat i premeditat.

Les mofes s'havien acabat feia un parell d'anys, des d'aquell dia que el valent de la classe, el milhomes, en un intent de marcar territori i deixar-la en ridícul, va acabar al CAP amb 15 punts de sutura. Ningú sabia què va passar, perquè cap dels dos protganistes va aclarir ben bé els fets... tan sols ella, amb la mirada perduda davant professors i responsables del centre, va xiuxiuejar un "ha caigut..." molt dèbil.

Ell mai va saber explicar què li havia passat, cada vegada que intentava recordar aquell dia la mirada se li perdia i es quedava en un silenci trencat per un "vaig caure" dit sense ànima, com si algú li estigués escolpint les paraules de manera misteriosa.

No feia sol, els núvols compartien el cel amb un vent d'aquells que anuncien tempesta.

Un remolí recorria la pista de bàsquet, arrosegant bosses, fulles i altres deixalles.

Va travessar el pati amb calma, pas a pas, mentre els seus companys intentaven com fós evitar creuar-s'hi.

Va asseure's en un racó del pati, un racó humit entre la porta de sortida i el jardí on els alumnes de tercer tenien el seu hort, més semblant a una jungla a aquestes alçades de curs.

Sabia que tenia poc temps, i es va afanyar. De la butxaca de la bata en va treure el cadàver d'un ocell. Era una cria de pardal, i feia poques hores que devia ser mort, ja que el cos no presentava cap signe de descomposició.

El va deixar a terra, prop dels seus genolls.

I acostant'-hi la mà, mentre serrava els ulls amb força, va començar a murmurar paraules absolutament inintel·ligibles per qualsevol orella humana.

No hi va haver llums estranyes, ni energies conjurant-se a l'univers. Ni llamps, ni trons, ni nuvols negres arremolinant-se a l'horitzó com havia vist en algunes pel·lícules dolentes. No va passar res més que el més important...

De cop i volta l'ocell, que fins llavors restava immòbil, va cobrar vida de manera màgica i instantània. Aquella cria de pardal arrufava les ales, movia el cap i obria la boca amb tota normalitat. Era viu.

Ja gairebé ho tenia.

Sabia que fins aquí era possible, ja que no era la primera vegada que ho aconseguia, tot i que sí la primera amb un animal tan gran. Fins ara havien sigut mosques, escarbats i formigues, però mai un ocell.

Somrient, emocionada, excitada pel que acabava de fer i gairebé fora de si mateixa pel que volia intentar, va assegurar-se que ningú la mirés, va decidir que era moment de saber si realment podia aconseguir allò que tan anhelava, allò que la feia somniar des que tenia ús de raó.

Va serrar els llavis ben fort, va allargar la mà amb el dit índex apuntant l'ocell, a pocs centímetres... i va desitjar-ho amb totes les seves forces.

Al moment l'ocell va caure mort, fulminat.

I no va poder reprimir les llàgrimes d'alegria...






La frase del dia:

"Después de todo, la muerte no es más que un síntoma de que hubo vida" (Mario Benedetti)

1 comentari:

Gemma ha dit...

Uhmmmmm... fas por... espero que no l'hagis basat en sensacions personals... ;)