17 de maig 2011

Re-eleccions.


Diumenge que vé, com si fós un Deja-vu, torna a tocar anar a votar... sóc l'únic que té la sensació que la política s'ha convertit en una campanya darrera l'altra... i que potser els polítics se n'obliden de fer el que realment haurien de fer, que és governar?

Aquesta vegada em toca en un poble diferent, uns candidats diferents, un altre col·legi electoral, però la mateixa parafernàlia de sempre.

La política és una cosa m'atrau. 

Però no ens equivoquem, el que m'atrau de la política és la seva essència, l'origen, el que significa, la vessant més primitiva de la paraula. 

A partir d'aquí, qualsevol cosa relacionada amb la política m'acaba traient de polleguera, i de quina manera.

Al llarg de la meva vida he tingut algunes experiències pròximes amb la política, i he flirtejat amb ella vàries vegades, però sempre n'he sortit escamat i cames ajudeu-me. 

Unes eleccions municipals, però, tenen un component que dés d'un punt de vista sociològic les fan més interessants, i és que hi entra el factor personalista.

En unes eleccions generals es parla de programes abstractes, de promeses intangibles, de temes molt sovint massa allunyats del que ens preocupa de debò als ciutadans. Discursos buit, programes electorals calcats, que si canviéssim el logotip del partit ningú se n'adonaria... en fi, impersonalismes.

Però a les municipals no... a les municipals es va a la iugular, es lluita a les trinxeres, cos a cos, a l'estil carronyaire, i els canals de propaganda obscurs i soterrats sempre són més entretinguts (i sincers) que els programes que ens puguin deixar a la bústia de casa o que ens puguin vendre a plaça un diumenge.

Que divertit és, desde la distància (i des d'una pretesa imparcialitat que no sempre aconsegueixo), veure com els simpatitzants d'un partit posen a parir tal regidor, perquè ha fet no sé què i ha deixat de fer no sé cuantos...

I com des de l'Ajuntament s'orquestren maniobres poc ètiques per poder mantenir les dues mans agafades a la mamella... i encara ens ho venen com que ells el que volen és el bé del poble...

I els partits petits, els que ho tenen més complicat, dinamitant reputacions i escampant roba bruta de casa dels altres, perquè de vegades és l'única estratègia per poder tenir veu...

En resum, la baixesa de la naturalesa humana feta principis.

Jo no em ficaré a analitzar partits, ni programes, ni estils ni candidatures... per això ja hi ha els experts, que saben distingir entre mentides, promeses buides, falsedats i tonteries.

Només constataré una cosa, i és que al meu poble, al que em toca votar, en poc més d'un any visquent-hi he vist tanta porqueria, tantes maniobres de sotamà, tants abusos de poder flagrants, tantes martingales legals i tanta pocavergonya com per atipar-me'n. Dit i fet.

I no parlaré de l'oposició, perquè aquests no em foten els calés (de moment)... però una alcaldessa amb un sou estratosfèric (i que ara vol vendre que ha fet un bé al poble renunciant al sou... quan el sou de diputada encara és més suculent), una regidora i el seu marit a temps complert amb uns ingressos que em deixarien sense respiració, unes concessions i contractes que no deixen de fer massa pudor a "favor a canvi de no vull saber què", projectes faraònics sense solta ni volta, industrials escurats en nom del suposat bé del poble, obres i reformes en període preelectoral, malbaratemnt de fons públics destinat a propaganda (poc) encoberta... tot i que tot sigui absolutament legal, no significa ni de bon tros que sigui ètic.

Espero que els que entrin a l'Ajuntament (que desitjo que ho facin) aprenguin la lliçó, tot i que la història em dóna a pensar que no serà així... perquè mai acaba essent així. El poder municipal (i no parlem de més amunt) deu ser com l'anell únic de la història de Tolkien, massa poderós per deixar-lo als homes, que acaben sucumbint al seu xiuxiueig malèvol i obscur.

De debò, desitjo amb totes les meves forces equivocar-me, perquè el poble ho necessita.

Mentretant seguiré creient en la meva dramàtica teoria que diu que els humans ens estem carregant la democràcia a pols, que ens estem demostrant que no sabem ser justos, ni equitatius, ni honestos, i que pugi qui pugi a la poltrona acaba sucant-hi el seu pa, el dels cosins, germans, amics i coneguts, fins que n'arribi un altre amb la barra sota el braç i el faci fora.

Llavors ens queixarem quan tornin les dictadures, les hòsties i les vaques magres, però ens ho haurem buscat solets.





Per la resta... encara mig estabornit per les emocions de dissabte, ja en parlaré amb calma quan hagi filtrat ordenat i processat la informació.