09 de juny 2011

"Churras con merinas"




Estic indignat.

Evidentment aquests dies dir això sembla que et vinculi a una causa "de moda".

Però no.

Esic indignat perquè la classe política fa temps que ens pren el pèl, i sembla com si a nosaltres (la majoria que es queda a casa sense acampar a cap plaça) ens fós igual, com si haguéssim arribat a un punt de desídia en el que ni tan sols ens afecti que se'ns rifin a la cara, o com diria el gran Mohamed Jordi, que se'ns pixin a la boca.

Llegint i rebuscant una mica la indignació es converteix en ràbia.

Sous desorbitats, dietes desmesurades, fortunes que s'acumulen a les butxaques dels que manen, corrupció, suborns, "txantxullos"... qualsevol que es dediqui una estoneta a buscar per internet acabarà amb ganes d'agafar un bidó de benzina i una capsa de llumins...

Estic indignat perquè el sistema falla, i nosaltres sembla que no ens n'adonem.

Amb l'excusa de la llibertat individual el sistema (que en el fons som nosaltres mateixos), ens ha convertit en éssers inerts, immunes a la mentida i l'engany.

La democràcia fa temps que no ho és... els poders reals no són escollits en votació, i fins i tot la pantomima en que s'han convertit uns comicis electorals està podrida fins el fons.

Declaracions, mentides, acords a sotamà, pactes a qualsevol preu, el que sigui i el que faci falta (en nom del partit i del suposat bé del poble) per poder ficar el cul a una poltrona massa temptadora (4 anys per fer i desfer enduent-te una pasta a final de mes no és un mal tracte...)

I això em rebenta, em rebenta sobremanera i em fa pensar que en el fons som molt més estúpids del que ens creiem, que realment mentre puguem veure futbol, pagar la hipoteca i el crèdit de les vacances a Punta Cana... doncs ja ens està bé.

Fa uns dies semblava que reaccionàvem.

Semblava que s'iniciava un moviment com el que caldria, semblava que "l'empanamenta" general podia ser sacsejada i que ens podíem arriba a aixecar i plantar-nos.

Semblava que podríem mirar als ulls al sistema i crida-li que el sistema som tots, que ells són allà per nosaltres, i totes les consignes (absolutament certes) que vulgueu.

Però entre uns i altres ens ho hem carregat ben ràpid, molt propi d'un país com el "nostre".

En certa manera em recorda a un dia no fa massa en que un milió i mig de catalans vam sotrir al carrer, i al cap de dos dies (2!!!) els nostres polítics, que tan ben embolcallats estaven amb la senyera, van traïr a tots i cada un dels manifestants, avantposant els seus interessos privats i partidistes davant del clam comú, que ni hi entenia de partits ni hi volia entendre.

Els poders polítics s'han encarregat de donar una imatge dels moviments borrosa, intentant deixar ben clar que els que s'han manifestat eren els de sempre, els quatre "perroflautes", els hippies i els vàndals que s'apunten a un bombardeig, quan a l'inici la revolta del 15M no era això...

Però a l'altra bàndol la cosa ha estat pitjor.

Tothom que tenia una causa, tingués a veure o no amb l'esperit del 15 M, s'ha sumat a la pilota, en busca de notorietat, de gresca o no sé ben bé què...

Veure pancartes contra el maltractament animal, per l'igualtat de drets dels homosexuals, a favor dels vegetarians, per l'alliberament de la dona o en pro de l'anarquia no han fet gaire bé a la causa.

No dic pas amb això que no ens poguem manifestar contra el maltractament animal, o a favor dels drets de la dona, o si fa falta en defensa de la llúdriga tacada de la Vall de Riudeperes...

Però no ho fotem tot al mateix piló, perquè llavors la gent que estarà a favor de totes les pancartes serà poca... i donarà la imatge que donarà...

Perquè amb una sola pancarta haguéssim reunit moltes més veus, sense confondre les coses haguéssim obert els altaveus a sectors i estrats socials que tal com s'han fet les coses s'han vist "obligats" a posicionar-se a l'altra banda.

I al final el que hem fet és prostituir l'esperit inicial de les protestes, convertir-lo en el "circ del tot si val si crides", en un "porta la teva pancarta i defensa el que et vingui de gust"...

O sigui que, un cop passada l'efervescència dels primers dies... la gent que no és bel·ligerant, la gran massa que semblava haver-se mogut alhora... s'ha desdibuixat i ha deixat una imatge trsita, d'un d'individualisme que sembla correspondre més al tarannà de l'espanyolet (o catalanet) mig.

Una llàstima, crec que era una gran oportunitat... i nosaltres sols l'hem deixat perdre.

Però bé, aquest és el meu punt de vista, de ben segur que molts penseu diferent... però des del punt de vista del "catalanet al que li costa sortir a protestar" és el que he viscut des del 15 de març fins avui.

Això sí, capítol a part es mereix el conseller que, per voler marcar paquet davant no sé ben bé qui, va passar tres i quatre pobles amb l'excusa de voler netejar una plaça (surrealisme en estat pur, vaja).

Mentretant... demà divendres, i venen caps de setmana de passar-ho bé!!

1 comentari:

Magrat ha dit...

Jo fa molt de temps que en tinc, de ganes d'agafar un bidó de benzina i una capsa de llumins... jejejee!

En fi, que val més riure que plorar!

Bon cap de setmana!! ;-)