26 d’agost 2011

4


Ja tornem a ser-hi... un any més.

És increïblement frustrant, i alhora meravellós, veure com el temps fueteja les nostres esquenes a una velocitat de por.

Avui fa quatre anys que et dèiem adéu.

I en fa un de l'última vegada que vaig plorar-te en veu alta.

I tot i que a tu no et serveixi de res que t'ho expliqui... a mi sí que em serveix. Em serveix per adonar-me de tot el que ha passat des de llavors, de tot el que hem crescut, envellit... viscut.

Les coses no han canviat massa, els de casa seguim allà mateix on érem avui fa un any, però una mica més vells.

Et voldria explicar que les coses em van força bé, per no ser exagerat i dir-te que les coses em van de cine (no t'hagués agradat tanta pedanteria, oi?).

Tinc una llar on hi tinc algú imprescindible dins, un parell de fieres que em roben totes les hores que em fa mandra viure, una feina que em permet ser capriciós fins a cert punt, uns nebots que m'esgoten però que es fan estimar, i una mare que gairebé viatja més que jo, i mira que és complicat.

Segueixo coneguent el món i els seus racons més estranys, cosa que segurament et seguiria fent respecte, ja sabem que no eres molt de volar gaire lluny...

Segueixo amb la música, tot i que el que tu havies conegut ja no hi sigui, el comiat va ser preciós, i ara seguim amb un estil i un grup que de ben segur t'hauria convençut força més que no pas l'altre... jeje.

Segueixo sent orgullós, sovint precipitat, una mica massa bocasses (o bocagrossa, com em deies a vegades) i, tot i que conec molt bé els defectes i miro de polir-los, de vegades és molt més còmode pensar que "sóc així" i que no puc canviar-ho... ho sé, un punt menys per mi.

Segueixo fumant, tot i que te'n faries creus del poc que ho faig ara... segurament te'n riuries i em diries que això no és fumar... i jo somriuria orgullós.

Segueixo buscant perquès a la vida, intentant anar més enllà del dia dia i entendre què hi faig aquí, però sense arribar a obsessionar-me, que ja ens coneixem, i els excessos de pensaments són tan perillosos com la manca.

Segueixo omplint la meva vida de gent nova, i alhora segueixo cuidant els que ja hi eren que, com tots,  s'han fet grans, s'han casat, emparellat, desaparellat... però això ja seria xafarderia, i sé que no t'agradava massa, o sigui que ho guardaré per mi.

I segueixo preguntant-me perquè vas haver de marxar abans d'hora, em segueixo preguntant massa sovint com seria un avui amb tu...

I sí, ja sé que no hi ha resposta, que és el que hi ha, i he après a conviure-hi, però això no treu que l'enyorar-te de vegades es faci lleugerament insuportable.

Però no hi ha més camí que el que va cap endavant... i d'aquí no gaire estaré assegut davant un ordinador pensant què ha canviat en l'últim any, en què dir-te i com dir-t'ho, i jo tindré un any més de records sense tu.

Perquè molts diuen que és el futur el que ens fa caminar endavant, el no saber que hi haurà demà, l'emoió d'allò desconegut, el paper en blanc per escriure...

Però jo, com a bon amant de la nostàlgia, crec fermament que és el deute que tinc amb el meu passat el que m'obliga a seguir caminant per demà poder tenir un ahir preciós.

Una vegades més, encara que no em sentis, gràcies per haver-me regalat un jo que m'agrada que s'assembli a un tu que segueixo enyorant, admirant i estimant.


T'estimo pare,

Jordi






2 comentaris:

Jordi Dausà (jdausa@gmail.com) ha dit...

Sap greu, company...

La rata sàvia ha dit...

Gràcies Jordi, però amb el temps deixa de saber greu per passar a ser una part més de tu, un dia de l'any que gairebé et vé de fust, encara que sigui per buidar el pap en aquest diari público-personal. PS: ja et tornaré les sandàlies quan et vegi... que estan fetes malbé! Jejeje