24 de gener 2012

Gràcies Mestre!

Acomiadar-se sempre és un mal tràngol.

Acomiadar-se d'algú que no tornarà mai més és una merda, directament.

Podem al·legar al cicle vital, a que la vida té moments bons i dolents, etc. però no deixarà de ser una merda.

Avui toca dir adéu a una persona de les que tens a la llista de les que han estat importants. No era ni un gran amic, ni era algú imprescindible, no cal ara ser més transcendentals del que caldria, però era algú que va ser molt important, en una etapa que va ser molt important per ser on som ara tots els de la meva generació.

Crec que tots els que el coneixíem podríem passar hores parlant d'anècdotes, parlant de grans moments, de records i estones que vam compartir amb ell... i segurament ho faríem amb un somriure permanent a la cara, dient-la cada vegada més grossa.

Jo em quedo amb en Paco que vaig tenir la sort de conèixer fora de l'escola.

Dins l'aula era un gran professor, però jo sóc molt honest i reconec que no ens enteníem. Potser perquè ell parava especial atenció a aquells alumnes que, amb el seu copet a l'esquena, es trovaven més còmodes, i jo vaig tenir la sort de no necessitar mai aquest copet. Això sí, dibuixava les circumferències com ningú.

Però fora de l'aula era un altre món. La gran amistat que mantenia amb el meu pare em va permetre conèixer-lo més enllà de l'aula, del Ducados i del Willy que de tant en tant ens sorprenia aparcat al carrer germà Agustí.

I aquell Rossell és el que em va marcar, el que em va sorprendre, i al que admirava.

D'aquells dies em quedo amb com, semblant tant i tant diferents, ell i el meu pare eren iguals, i jo aprenia a marxes forçades de l'un i de l'altre. Dues persones radicalment diferents, amb dues vides completament oposades, i amb mètodes radicalment oposats per un mateix fi, tan vocacional com passional pels dos... l'educació.

Recordaré sempre com amb aquelles maneres desmaneguades, despreocupat, amb aquell "anar per la vida" com si fés tard a tot arreu i sempre estigués pensant en el que faria després... si se'n recordava, el mestre Rossel et deixava anar píndoles de valors concentrats, gairebé imperceptibles, però que calaven.

I és una merda veure com, d'aquella vella guàrdia pretoriana (En Verdaguer, en Rossell, en Díez, en Dausà i l'Oliveras), dos han hagut de marxar abans d'hora... jo em seguiré quedant amb els mil i un moments que em van brindar tots plegats, dins i fora l'escola, com a mestres, com a amics del meu pare, com a parts inesborrables de la meva vida.

A ells (i a molts altres) els dec ser com sóc a dia d'avui, tenir els valors que tinc i l'eduació de la que tant orgullós estic d'haver rebut.

Pels que ja no hi són, pels que queden i pels que s'hi incorporen amb el mateix esperit... 


MOLTES GRÀCIES PROFESSORS!




PS: Mai podré treure'm del cap la imatge d'aquell cigarret, sobre la taula, cremant lentament mentre la seva veu atabacada planava sobre els nostres caps... 

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Molt maco Jordi, m'han vingut massa records al cap... Mira-ho pel cantó bo i pensa que dos dels mès grans educadors i persones que han passat per La Salle es retrobaran i recordaran vells moments.

Emma ha dit...

Que bonic Jordi, se m'ha posat la pell de gallina, pel que he vist devia ser un mestre o per alguna un segon pare, jo mai havia tingut el privilegi de conèixer-lo, però fa poc ens va deixar una professora de les escoles pel mateix motiu, era part de la familia.
I moltes vegades ens enfadem amb ells, i els hi portem la contrària, però són ells els que ens ensenyen gran part de les coses que sabem i els que ens ajuden i han ajudat a ser millors persones cada dia.
El text realment emotiu

Esther Masllorens ha dit...

Esther Masllorens Vilà
felicitats Jordi, gràcies per recordar en Paco, en Rossell.
Com dius tu, acomiadar-se d'algú que no tornarà mai més és una merda. Amb el temps vas aprenent que la mort té conseqüències irrevocables i irreversibles.
Penso com tu, per a mi en Rossell era de les persones que estan a la llista, de les que han calat en un moment determinat de la meva vida. No era un gran amic, ni era algú imprescindible, però era i sempre i en tot moment. Intento definir en Rossell, i m'adono que no hi ha prou paraules ensisadores, ni poesia per definir-lo. Em manca llenguatge, metàfores, paràboles i adjectius. Qualsevol paraula que podria dir és estèril, per tant, ho deixo així; sense més... recordant tot allò que vaig aprende d'ell, recordant anècdotes, bromes, copes, acodits, ulleres fosques i mil petiteses més que el feien únic i especial.
En Rossell és mort però tot això ens quedarà a tots aquells que vàrem tenir la sort de conèixe'l.
De ben segur la seva vida ha estat una gran història d'amor i molts em tingut la sort de viure-la.
Hi ha estudis que ens demostren que les persones viuen en el record uns 160 anys. En Rossell romandrà per sempre en els nostres cors (estic segura). Era especial i es feia estimar.
Dijous malauradament no podré assistir al seu comiat. Em sap greu, molt greu, però aprofito també aquest blog per donar-li les gràcies pel bons moments.
Li agradaven les matemàtiques, però també la música, la pintura, les arts en general. Ho veieu? era especial i es feia estimar...
Adéu Rossell, Adéu per sempre. Viure és aprendre a dir adéu. ADÉU Rossell, adéu Paco, adéu.