01 de febrer 2012

Com ser granota?

"Sóc una granota, sóc una granota" es repetia per si mateixa.


L'aigua martellejava les basses de manera insistent, i les gotes al caure creaven un efecte enganyosament bonic, un espectacle encisador i hipnòtic.

La pols i la sorra acumulats durant dies es convertien en un fang espès, d'un color rojenc, que començava a brollar pels xargais i els vorancs.

Ella, allà al mig, amb l'aigua que cada vegada li cobria més part del seu cos, un cos petit, llafiscós i verd, d'un verd fosc amb espurnes de groc.

Palplantada al bell mig d'aquella petita odissea, la granota lluitava amb contra un enemic massa invisible.

Intentava fer reaccionar les seves extremitats, fer saltar aquelles cames que, no feia gaire minuts la portaven d'un racó de bosc a l'altre amb quatre salts.

Intentava fer reaccionar el seu cos, el seu cos anfibi, però no hi havia sort.

Estava absolutament paralitzada, com si mai hagués vist ploure, com si aquella aigua que queia fós la primera vegada que queia, com si negar-se dins una bassa fós realment una possibilitat, i de res li servís el poder respirar (i gaudir) sota l'aigua.

No es movia, i es repetia una i una altra vegada la mateixa frase.

"Sóc una granota, sóc una granota..."

Però, de manera absolutament incomprensible, havia oblidat ser granota...