08 de març 2012

Horitzons



L'horitzó és meu. Així de simple, així de clar.

 Me l'he apropiat. Ningú n'havia demanat la propietat, per tant... me l'adjudico.

I un cop meu, em dedicaré a fer-ne el que vulgui.

L'estiraré i el faré venir fins a mi, just arran de la meva última petjada.

L'empenyeré fins a perdre'l de vista, més lluny d'on era.

I el tornaré a estirar cap a mi, fins tenir-lo a l'alçada dels genolls, fent-me pessigolles a les cames.

El saltaré, com un nen salta a banda i banda d'una ratlla qualsevol en un terra qualsevol.

Em passaré hores resseguint-lo amb les sabates, com si fós funambulista, intentant no caure cap a un infinit imaginari.

Provaré d'agafar-lo amb les mans, i m'enrabiaré al veure com s'esmuny entre els meus dits, com la sorra més fina de la platja més bonica.

El pintaré de colors i li donaré mil formes.

O el deixaré on era i, simplement, el contemplaré.

Perquè des d'avui, l'horitzó és meu. Així de simple, així de clar.





Demà toquen capses. Moltes capses, capsetes i capsotes.

Demà toca creuar l'horitzó de nou.

1 comentari:

Gemma ha dit...

l'horitzó sempre és nostre... l'únic que a vegades ens oblidem de mirar-lo.