29 de març 2012

Tremolors



Aquest últim viatge ha sigut diferent.

Primer pel fet d'haver anat a Chile per assistir a la primera prova del mundial d'enduro, i no pas a fer la meva "feina habitual". Embrutar-se les mans i omplir-se la cara de pols de tant en tant ve molt de gust. I a sobre si ho he pogut fer rodejat s'una colla de mangants que fan que et sentis com a casa (Edu, Cels, Jose Luís, Santi, Pere, Danny, Steve, Ivan, Dani, Figui, més tota la tropa xilena... gràcies!).

Quatre dies de curses, posades a punts, temps, rellotges, pneumàtics, benzina, sorra, nervis, pòdiums...

I a més a més perquè ha sigut la primera vegada que he viscut un terretrèmol en directe i en primera persona.

No sé si van ser 8 graus com ens deien, o 7,3 com van dir llavors... o 5, m'és força igual. Només sé que em vaig acollonir. Literalment em vaig quedar blanc.

Tenir els dos peus a terra i notar que caus és molt frustrant.

La sensació d'impotència és increïble, sentir que estàs a mercè de la terra, sona a tòpic, però és així.

Els 30 segons més llargs des de fa moooolt temps.

Ara, a toro passat, crec que és d'aquells moments que podrem recordar amb els que hi érem, i riurem explicant-ho. Però en aquell moment pocs reien.

Una nota més al peu de pàgina del meu àlbum particular d'experiències viscudes.

Terratrèmol i rèpliques, pollastre al microones, talladits, "Peor es Nada" (é el nom d'un poble de 1000 habitants prop de Talca, us asseguro que és cert), hospitals, operacions, Mapalé, sueros per terra, camps de golf, gabatxos, musseres lamentables, viejas cochinas, calor i olor a mundial.

Ja espero la pròxima data.

PS: I'm sexy and I know it!!!

PS2: A la foto, en Danny McCanney canviant pneumàtics al més pur estil "Dave Knight"... (aquest noi serà campió del món, i ho dic a dos o tres anys vista!).