10 de maig 2012

Darrere la Porta (Acousters)



Avui, amb el vostre permís, em disfressaré de crític musical.

Aquesta aventura tindrà dos capítols, ja que ara mateix porto al cotxe dos discs (un LP i un EP) de gent “de casa” que s’han editat fa poc, i m’agradaria compartir el que en penso.

Començaré amb els Acousters, i el seu primer disc “Darrere la Porta”.





Si hagués de fer un titular, diria que aquest disc és dels de tenir sempre fora de la lleixa, a mà, sobre el reproductor, dins el portàtil o al cotxe, però mai guardar-lo. No és un disc per escoltar i prou, és un disc per escoltar, i tornar-lo a escoltar, i tornar-lo a escoltar, i així una i una altra vegada fins l’eternitat. I fins i tot si no podem escoltar-lo, és un disc ideal per tan sols sentir-lo.

 “Darrere la porta” és una joia artesanal, esculpida a mà, cop a cop, nota a nota, paraula a paraula, i això es nota en cada detall, en cada racó de cada tema.

El disc està molt el·laborat musicalment, i es fa palès el talent dels músics. Permeteu-me un exercici d’aquells que m’agraden a mi, de metàfores.

Les mans d’en Carles sembla que es passin tot el disc fent-te un massatge a l’esquena, un massatge d’aquells que, tot i treure’t les contractures amb força, et deixen relaxat com mai.

Les guitarres d’en David són com un bon amic assegut en una terrassa de bar donant-te una gran conversa, de les que comencen amb un cafè havent dinat i acaben entre gintònics i tot fent-se fosc.

Els ritmes d’en Gerard es confonen amb les mans d’un pare empenyent el seu fill en un gronxador, contundents, segurs i alhora delicats i melodiosos.

L’Albert ha sigut un descobriment, perquè no ens coneixíem, però les seves línies de baix, sense semblar que hi són, són com aquella mare que ningú veu, però que fa que la família segueixi endavant, perquè quan cal cuinar cuinen, quan cal donar una abraçada la donen, i quan cal arremangar-se i fer un pas endavant el fan, sense que els caiguin els anells.

I la Marta és el paper de regal perfecte per un paquet així. Una veu preciosa, càlida, sense estridències ni personalismes estranys (que ara semblen imprescindibles). Una veu de les que sempre seran vigents. Podria comparar-la amb un violoncel solista, que sense necessitat de ser el protagonista amb filigranes innecessàries destaca simplement per el seu timbre, que t’embolica com l’aroma d’un te calent en una tarda d’hivern.

Sí, és veritat que en qualsevol botiga de discos podem trobar treballs més “empacats”, amb produccions estratosfèriques i caríssimes, mescles internacionals, amb un so més bo, amb noms de bandes que sembla que competeixin per qui té el nommés complicat, amb masteritzacions de renom, amb més qualitat, amb un costumisme que ja comença a cansar, etc. Però la bellesa d’aquest disc és precisament que, sense res de tot això, simplement amb bona música i un so nítid aconsegueix ficar-se dins teu fins fer-te tremolar l’ànima.

La selecció de temes inclou alguna perla, que de tan senzilla i preciosa enamora.

És el cas del tema “Amants”, amb una col·laboració de Cesk Freixas que, sense voler ser protagonista, dóna una màgia i una segona lectura a la lletra, una lletra esgarrifosament bonica. Per mi, que em conformo amb la bellesa de les coses senzilles, és el millor tema del disc, i el que després d’hores d’escoltar-lo encara tens enganxat al cap (quin encert la roda d’acords, que no per sentida deixa de ser ideal).

Posats a parlar de col·laboracions, també mereix una menció la cançó “Punts de vista”, amb Carles Sanjosé (Sanjosex), una cançó que, dieu-me raro, sempre que l’escolto, sense tenir en compte la lletra, em ve al cap una estació de tren antiga, i un home amb les maletes a les mans caminant per l’andana, en direcció a un lloc nou.

Està clar que no puc ser objectiu, perquè l’amistat amb la gent del grup em torna parcial, però posats a buscar alguna cosa negativa, o tan sols que no m’agradi, sí que tinc un parell de punts en els que jo (opinió molt personal) no acabo de pensar com el grup.

El primer és l’idioma. El disc inclou alguns temes en anglès i, tot i que l’accent de la Marta és impecable i les lletres són de molt bon entendre, no m’agrada. Suposo que amb els anys he après a valorar la llengua amb la que estimo, amb la que somnio i amb la que m’agrada que em cantin i, tot i que potser el meu sentiment cap al català em faci ser purista, preferiria totes les cançons en català. Però això és una opció molt personal i el que jo pensi no significa res més que una opinió.

El segon és que em falta un punt de cruesa, de realitat. És una mica el que em passa amb la pel·lícula “Amelie”. És increïble, bonica, ben feta, impecable, amb una fotografia genial, uns diàlegs exquisits, una banda sonora imprescindible... però al final, un cop s’ha acabat, te n’adones que potser sí que té un pèl massa de sucre. Em refereixo al sucre de que tot és perfecte, tot és meravellós, tot és bonic. I amb aquest disc em passa el mateix. Tema rera tema em poso nostàlgic, somric cap a dins, i deixo que la música em transporti a llocs que no recordava, però un cop salta l’última cançó i arriba el silenci, de vegades penso que fins i tot és massa bonic.

Però en fi, el millor que podeu fer és COMPRAR el disc, preparar-vos una tassa gegant d’Earl Grey amb sucre de canya, seure a la butaca més còmode que tingueu, prémer el “play”, tancar els ulls i deixar-vos portar allà on vulgueu anar.

I als Acousters donar-los l’enhorabona per un disc que crec que escoltaré durant molts i molts anys, i desitjar-los tan sols la sort que es mereixen. Res més, res menys.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Jordi, una crítica maca i interessant. Ara veig que et podia contestar aquí però ja ho he fet al facebook dels Acousters. Si ho vols mirar, ja ho saps. Bona nit.

Joan Montes