05 de juny 2012

Talent




Dissabte passat em vaig fer petit, molt petit....

De vegades lliçons d'humilitat com la rebuda al pati de la Salle són molt benvingudes.

Era previsible, i absolutament lògic, ja que el que venia era "canela", i se'n parlava molt últimament.

I potser per els entesos, pels professionals, no seria tan magnífic, però pels amateurs com jo va ser com ficar-se sota una cascada d'aigua freda en un dia d'aquells en que el sol et rebenta.

El cartell anunciava Andrea Motis i Joan Chamorro.

I hi eren, o i tant si hi eren, i de quina manera!

Però per mi les tres sorpreses del concert no van ser ni l'Andrea Motis (tot i ser genial), ni en Joan Chamorro (el millor mestre de cerimònies), ni l'Iscle Datzira, del que reconec m'agradaria tenir un 1% del seu talent... no, jo em vaig quedar amb els altres tres.

Esteve Pi, un descobriment. Un domini dels volums espectacular, unes poques ganes de destacar i un saber on era i per què hi era brutals. Ritme, groove i talent a parts iguals. Un bateria perfecte que va entendre molt i molt bé que ell no era el protagonista, ni tan sols quan li va tocar lluir un solo es va deixar, si no que es va contenir i va regalar el protagonisme a qui li pertocava.

Josep Traver, un mestre. Des del meu punt de vista, el millor músic dels que eren a l'escenari, i això es notava. Anava extremadament sobrat, i en cap moment se'l va veure incòmode. Tranquil, omplint tots els espais que li tocava omplir, i deixant tots els espais que havia de deixar.

Els dos destil·laven experiència i molts i molts escenaris sota les sabates acabades d'enllustrar. Era un plaer que fossin ells qui acompanyessin la banda.

Però per mi el gran descobriment va ser l'Eva Fernández.

Sí, d'acord, l'Andrea Motis és una espècie de fada, amb una veu extremadament personal, que enamora i encandila, i més veient que aquella veu preciosa surt del cos d'una petita noieta de 17 anys.

Però, almenys dissabte, no va ser ella qui va omplir l'escenari.

L'escenari el va omplir una veu potser més estandard, però pel meu gust més brillant, i si a sobre quan agafava el saxo era molt millor que cantant... doncs la recepta no podia fallar.

I, és veritat, no siguem hipòcrites, si a sobre tot el talent l'emboliques dins un cos bonic, una cara bonica i una melena rossa bonica... doncs molt millor.

No vull ni imaginar què hagués passat si el lloc, l'hora i les ganes dels músics s'haguessin alineat per regalar-nos una nit màgica. No dic que no estiguessin a l'altura, ja que ells van ser uns professionals i van fer la seva feina, i molt ben feta.

Però és l'única cosa que em va deixar un regust estrany.

Va ser una sort rebre una banda així a casa, però cal reconèixer que no era ni el lloc, ni l'hora ni el públic perquè allò es convertís en quelcom màgic.

Va ser com agafar un malabarista del Cirque du Soleil i portar-lo al mig d'un camp de futbol. Seguirà essent un magnífic artista, i ho demostrarà... però mai amb la mateixa brillantor que si fós al bell mig de la carpa central del circ.

Tocarà un dia anar a veure'ls en el seu hàbitat natural...