14 de juny 2012

Vertigen



Tancar els ulls, respirar fort, intentant consumir tot l'aire que t'envolta.

Notar com tot el teu cos s'infla de vida.

Airejar l'ànima amb el vent que et fueteja, però que a tu et sembla que et travessa.

Lentament, tornar a obrir els ulls i, per primera vegada, adonar-te que ets davant un precipici enorme, imponent, esfereïdor per alguns, però alhora magnífic.

Fer un passet endavant, ajuntar les puntes dels peus, estirar els braços...

... i deixar-se caure, món avall.




Demà divendres, ja només quedarà una setmana.



2 comentaris:

Gemma Pagès ha dit...

i tota una vida. :)

Emma ha dit...

I no hauràs de pensar en res, tindràs tot el temps del món, ja ho tindràs tot fet, i et farà falta res mes! Molta sort!:)