18 de juliol 2012

El nivell de saturació emocional




Aquestes últimes setmanes m'han desbordat.D'una manera increïble, agradable i positiva, però m'han desbordat, no he sabut processar-ho, i tinc feina per estona, molta estona.

Jo sóc dels que anomeno "esclaus de la nostàlgia", i reconec sense enrojolir-me que m'encanta passar-me hores i hores rebolcant-me en els meus propis records. Potser per això els dono una importància de vegades més gran que la que tenen.

I aquests últims dies la meva capsa dels records ha vessat per tots quatre cantons.

En menys d'un mes he viscut més emocions i moments dels que puc processar amb el meu ritme habitual.

I sobretot els del cap de setmana de Sant Joan, el dia que ens vam casar.

Ara mateix, recopilant les fotos que ens van fer, escollint quines guardem en portada i quines arxivem, buscant quines ensenyem a la gent i com, he caigut de caps a cada un dels moments viscuts aquells dos dies.

I per una banda m'encanta poder tornar a olorar aquelles estones, però per una altra em poso trist pensant en que a partir d'ara ja només eran això, records.

Perquè sense cap mena de dubte, i ja en parlaré amb més calma quan trobi temps per seure i escriure, va ser el millor dia de la meva vida (viscuda fins ara).

Sense dubtes ni exageracions, ni hipèrboles ni fantasmades, el millor dia de la meva vida.

I m'agradaria poder repetir-ho mil vegades a cada un dels que ho van fer possible, i abraçar-los i agraïr-los que hi fossin, però llavors correria el risc de fer-me pesat i semblar una d'aquelles persones que tot el dia atabalen amb les seves històries.

Però alhora vull estar-ne ben segur que tots i cadascun dels que van compartir aquell dia amb nosaltres saben que els estimo, i que van col·laborar a fer-me feliç, molt feliç.


PS: Això sí, ateses les peticions, no descartem oficialitzar la festa i, encara que sigui sense anells i un esponsor principal, repetir-la cada any!

PS2: La foto potser no és molt representativa, però a part de ser bonica, em recorda  ala vara de babau que se'm queda sempre que em llenço de caps a la caixa de records...

1 comentari:

Magrat ha dit...

Que bonic, Jordi... segur que a la gent li agrada saber que van contribuir amb el seu granet de sorra a la teva felicitat.

No crec que sigui fer-se pesat... l'agraïment i els bons moments compartits mai estan de més!!!

:-)