23 d’agost 2012

Enhorabona Ruben i Sara!

No tenir telèfon no és tan dolent...

Em pensava que seria una tragèdia, però gràcies a la incompetència i la "mala praxis" dels senyors de Movistar, doncs porto tres setmanes sense telèfon, i s'hi està prou bé, la veritat.

Tan sols té una pega, i és que la part "simpàtica" de la telefonia (whatsapps, mails, instargams, etc) desapareix i et deixa, en certa mesura, incomunicat.

És per això, i perquè crec que també s'ho mereix el moment, que avui aprofito el post per felicitar un amic.

Un amic d'aquells amb qui no quedo cada setmana. De fet, ens veiem dues o tres vegades l'any, però n'hi ha de sobres per saber que segueix essent un amic. Intentar canviar això seria hipocresia, seria forçar la situació. Crec que veure'ns poc no és simptomàtic de res, tan sols que ens veiem poc.

Doncs això Ruben, que avui aquest post és per donar-te l'enhorabona, que te la mereixes.

Perquè ahir (va ser ahir, no?) et va canviar la vida, i aquesta vegada de veritat.

No com quan ens semblava que ens canviava la vida perquè coneixíem a una noia, o perquè suspeníem un examen i ens plantejàvem repetir... ni tan sols com quan ens hem posat un anell al dit (cadascú amb la seva respectiva dona, no ens confonguem!).

No, ahir et va canviar la vida de debò, per sempre.

Tot i que jo no hi he passat, sóc perfectament conscient que és el dia més important dels que has viscut fins ara, i me n'alegro per tu i per la Sara.

Ara toca patir, dormir poc, riure, imaginar, esperar, netejar, cuinar, doblegar l'esquena, carregar trastos... però de ben segur que les forces i l'energia surten de sota les pedres.

Espero ben aviat poder conèixer-la personalment, tot i que aquestes bestioles tan petites encara em fan massa respecte (i tampoc és plan que s'encomani... almenys ara).

I, amb el vostre permís, la resta del post és per la vostra filla i perquè, encara que no ho pugui llegir, m'agradaria dedicar-li quatre paraules:

Estimada Carla,

Benvinguda a la vida, benvinguda al món. 

Suposo que ja te n'adonaràs mica en mica, però no és un lloc fàcil. No és fàcil perquè costa molt, i fa mal, massa sovint fa mal. És un lloc ple de trampes, de sorpreses desagradables i ensopegades, un lloc ple de racons on colpejar-s'hi un dit del peu, on enredar-se l'ànima i perdre el seny.

Cauràs, et pelaràs els genolls, ploraràs, cridaràs, t'enfadaràs, molta gent et decepcionarà, de vegades et faltaran llàgrimes, perdràs gent estimada, t'ofuscaràs, t'equivocaràs, et perdràs, voldràs tornar a començar i no podràs, fins i tot de vegades no sabràs com fer-t'ho.

Et faran preguntes difícils, et faran escollir a cada moment, i mai sabràs si estàs prenent la decisió correcta... Et regalaran responsabilitats que no hauràs demanat, t'adjudicaran feines i tasques que no et vindrà gens de gust fer, es queixaran i et culparan de coses que ni tan sols sabràs d'on baixen.

I així cada dia, cada setmana, cada mes, cada any... sempre.

Però creu-me, encara que sembli una tortura, un camí massa difícil... és el millor que et passarà mai.

Perquè entre ensopegada i ensopegada t'aixecaràs.

I entre llàgrima i llàgrima riuràs.

Entre silenci i silenci i haurà una cançó bonica sonant.

I perquè, encara que sí, és un camí llarg i complicat, el viatge val molt la pena.

Coneixeràs gent fantàstica, estimaràs fins a plorar, et divertiràs, cantaràs, ballaràs i jugaràs (sobretot, molt important, intenta fer-ho cada dia!). Descobriràs llocs inimaginables, racons preciosos, sentiments que et faran posar la pell de gallina, emocions que et faran sentir viu. Viuràs moment màgics, et faran petons, algú et mirarà i l'esquena et farà pessigolles, t'enamoraràs, et desenamoraràs i et tornaràs a enamorar, aprendràs, oblidaràs i aprendràs a aprendre. Viatjaràs, enyoraràs, descobriràs gent amb qui passar la resta dels teus dies, somniaràs, imaginaràs i aconseguiràs tot allò que et proposis.

I cada un d'aquests petits moments, encara que no t'ho sembli, encara que et diguin el contrari, són els importants de veritat.

Oblida't de la feina, la hipoteca, els exàmens, les reunions i els compromisos...

I cuida els amics, els somriures, les converses eternes i sobretot guarda els records sempre dins teu.

I una última cosa... Si mai et sembla que no pots, si mai et sembla que estimar és dur, que no mereix la pena l'esforç, que necessites ajuda... tan sols gira el cap i apren-ne de les dues persones que més t'estimaran en aquesta vida, les dues persones a qui els ho deus tot, i les dues persones que, creu-me, pots fer servir de guia per tenir una vida d'aquelles que fan una mica d'enveja i tot.

Que sàpigues que ets molt afortunada d'haver nascut entre els braços d'en Ruben i la Sara... no tothom pot presumir de tenir uns pares així... però això ja ho descobriràs tu sola, no tinguis por.

Un petó i ja ens anirem trobant per la vida,

Jordi



1 comentari:

Rubén Rodríguez de la Iglesia ha dit...

Encara que arribo 6 mesos tard... MOLTES GRÀCIES JORDI. Mai m'havien dit res tan emotiu, i això que no va dirigit directament a mi... GRÀCIES.