20 d’agost 2012

Immobilitzat


Fa més de dues setmanes em vaig decidir a fer un canvi de companyia telefònica.

Fins llavors havia estat molt reticent, i duia 15 anys amb la mateixa companyia... "la de sempre", per mandra, perquè ja m'anava bé, o no sé ben bé perquè.

Però una factura exageradament elevada i unes explicacions molt poc convincents em van empènyer a fer el pas definitiu i divorciar-me de Movistar.

Des de llavors estic sense telèfon... i segueixo esperant.

La companyia nova ja m'ha donat d'alta, i podria funcionar sense problemes si no fós perquè la companyia antiga no desbloqueja el telèfon.

M'han donat mil excuses i m'han fet fer mil i una gestions... i sembla que comencem a albirar llum al final del túnel.

el pitjor de tot no és el temps d'espera, ni el fet de no tenir telèfon.. no.

El pìtjor és la sensació d'impotència i frustració davant un gegant com Movistar, on mai parles mab la mateixa persona, on et passes d'operador en operador, on expliques el teu problema una i una altra vegada, sentint-te com un mico de repetició... la sensació d'estar abosultament lliurat a les seves mans i doblegat a la seva perversa voluntat.

Espero que tot plegat sigui una "penitència" per haver canviat de companyia, i que en pocs dies estigui resolt, perquè si no... cada vegada penso més en la pel·lícula "Un día de furia".

I, tot i que sé que no passarà mai, no puc evitar imaginar-me entrant a les oficines d'atenció al client amb una retallada a les mans, molta munició envoltant-me el cos, i un somriure enorme a la cara, que es fa més gran i sincer després de cada tret.



Per la resta... s'han acabat les vacances, el descans, el relax, la sobredosis de dormir, fer esport, estar amb els meus... ara tocar tornar a fer girar la roda del dia a dia, perquè avui ha costat més del compte.