14 de setembre 2012

Bons catalans, millors persones.




Jo no sé si el que vam viure dimarts passat a Barcelona és història de la que sortirà als llibres o no, no tinc la mesura per saber si quelcom trascendent avui ho serà demà. A mi em sembla que sí, però això ja ho veurem amb el temps.

Tampoc sé si, a curt termini, servirà per portar-nos on molts volem arribar, però pels crits unànmies crec que tots volem arribar allà mateix.

No sé si érem un milió, dos milions o sis-cents mil, no em vaig dedicar a comptar-los, però feia basarda.

Tampoc sé si l'atreviment del president Mas a Madrid, proporcional a la poca consistència del seu discurs del dia abans a la Generalitat, servirà perquè les coses es puguin parlar amb normalitat amb els veins que volem deixar enrere. A l'España profunda hi ha sentiments que no entendré mai i que de vegades m'espanten.

No sóc ningú per fer balanços, estudis d'impacte, treure conclusions o fer política. No m'agrada la política, de seguida em canso, i més quan me n'adono que, tot i ser l'únic sistema viable a hores d'ara per fer anar endavant un país, la classe política actual m'ha fet avorrir el que ells anomenen política. Potser n'hi ha una altra de política, la del carrer, la de les institucions, la de la gent... però irremeiablement sempre acaba topant amb el famós "sistema", una paret burocràtica que ens deixa fora a la gran majoria.

No, jo no vull ni pensar en tot això, em fa molta mandra.

Però dimarts em vaig sentir bé, em vaig sentir com aquell nen que fa els deures quan toca.

Dimarts vaig veure'm reflexat en els milers de cares somrients, alegres i contentes que m'acompanyaven (o que jo acompanyava) per Barcelona. Famílies senceres, colles d'amics, gent que no havia vist mai però amb qui vaig xerrar, cridar i, sobretot, riure, amb una naturalitat i un companyerisme que em va sobtar molt.

Em vaig sentir entre la meva gent, tranquil entre una multitud (no sóc gens amic de les multituds), sabedor que allà anàvem tots a una i que, per més crits i gent que hi hagués, allà no em passaria res.

Em vaig sentir envoltat dels meus, cosa que últimament, segons on, costa.

I em va agradar, em va agradar molt.

Em va agradar la sensació de calma, de "bon rotllo" i alegria que s'hi respirava, el companyerisme, la solidaritat, l'anar tots a una.

Potser passa com quan arriba Nadal, que la gent sense saber perquè, es torna més amable.

Però dimarts érem tots companys, amics, catalans.

Esperem que, a part de dur-nos a un estat propi, dies i actes com el de dimarts ens facin també més persones.

Perquè no em va semblar que ningú estigués forçant res, em va semblar natural, em va semblar únic, em va semblar necessari, i em va semblar increïble.

Potser sonarà a utopia "hippy", però si ser independents significa poder viure cada dia en un país que s'assembli mínimament al que em corria per les venes dimarts, ja podem córrer, siusplau.