07 de setembre 2012

Com exageres!!

Els que em coneixen ja ho saben, però no per això desapareix...

Els que no em coneixen segurament ho veurien ràpid, i en farien mofa.

No sé des de quan, però crec que des de ben petit, perquè tinc la sensació que sempre ha sigut part de mi.

Suposo que el fet d'agradar-me explicar històries, i d'agradar-me que les escoltin (em sembla que hi ha qui en diu egocentrisme, o necessitat de captar l'atenció, jejeje), doncs t'hi porta.

Hi ha qui sap explicar coses d'una manera meravellosa, veraç, i sense deixar que perdis el fil. T'atrapen, t'hipnotitzen amb un vocabulari preciós, fent girar l'argument i dirigint la teva atenció fins que quedes atrapat, embadalit esperant una rera l'altra les paraules que vindran.

Jo no tinc aquest art a l'hora d'explicar històries, i sento una barreja d'admiració i enveja quan cone algú que té aquest do, aquest art.

I suposo que un truc que he anat desenvolupant per suplir les meves mancances narratives és l'exageració.

Sí, ho reconec, no és un drama, sóc un exagerat.

I és difícil trobar la ratlla que separa l'exagerat del "fantasma"... i estic absolutament convençut que sovint l'he traspassat i, el pitjor de tot, que ho he fet sense remordiments (tot iq ue de vegades un cop passada la ratlla me n'adono que hagués estat més bé quedant-me on era, però ja no hi ha marxa enrere).

Això sí, sempre que me n'adono que em passa, no puc evitar pensar en el protagonista de la magnífica pel·lícula "Big Fish", el gran Edward Bloom.




Evidentment seria molt pretenciós comparar-m'hi, ja que el que fa ell és art, és màgia. Jo tan sols agafo el pot de la sal i l'aboco tot en cada anècdota que explico.

I així un petit incident domèstic es pot convertir en un capítol d'Impacto Total, o una nit d'aquelles de riure en un capítol sencer de Jersei Shore.

Suposo que per dins estic convençut que hiperbolitzar una mica una anècdota la fa més atractiva, evita que qui l'escolta s'avorreixi, o que un silenci d'aquells de passar boles de pel de l'oest ompli la sala.

I aquesta por al fracàs és la que m'empeny a amanir, embolicar, adornar i maquillar tot allò que explico.

No faig mal a ningú, em diverteixo i, espero, fa més entretingudes (o menys pesades) aquelles coses que explico una i una altra vegada en sopars, trobades o cafès eterns.

Ara, em fa por el dia en que sigui un vellet, al costat d'una llar de foc, i els néts, besnéts o qui sigui hagin de sofrir els meus atacs de nostàlgia.

Déu els agafi confessats... o potser no, potser ara mateix estic exagerant.


Bon cap de setmana a tothom!!