30 d’octubre 2012

Atemporal...


Estimat rellotge,

Ara feia dies que no parlàvem. Suposo que per mandra, perquè anava atabalat, o simplement perquè em feia una mica de cosa asseure'm i, com passa gairebé sempre que parlem, dir-te'n quatre de fresques.

Tu i jo no ens portem bé, no ens enganyem.

Ho sé jo, i crec que tu també, per tant no cal ser hipòcrites, ja prou que ho som a la vida real, no fa falta ser-ho aquí també.

Suposo que tu fas la teva absolutament inconscient del que faig jo o del que deixo de fer.

Però un any més m'has atrapat.

I, com cada any, nous símptomes em demostren que no puc viure sense tu...

- No em sap greu anar a dormir un dissabte ben d'hora simplement perquè em ve de gust, o perquè vull el diumenge al matí per mi.

- Quan em miro al mirall, tot i que busco aquell nen innocent, la visió d'una cara cada dia més "envellida" em recorda que el Peter Pan que miro de conservar dins meu cada vegada ho té més complicat (jo seguiré donant-li llet amb Nesquick i Kellogs' cada matí!)

- Al meu voltant cada dia hi ha més cotxets, bolquers i plors a mitjanit.

- Quan dic els que tinc ja no rebo com a resposta un "tu rai", més aviat un "ostres, ja?"

- La vida té una perspectiva diferent, amb nous punts de vista i angles de visió que fins ara eren morts i que poc a poc vaig podent entreveure.

- Coses que m'espantaven ara em fan riure, i coses que em feien riure ara em comencen a espantar.

- I així un munt més de detalls, des del "senyor, té hora?" fins el pensar si els que duc deuen ser la meitat o més dels que em tocaran.

Però bé, suposo que, com cada any, seguirem amb el pacte no escrit, i tu seguiràs al teu ritme mentre jo intentaré ignorar-te sense sortir-me'n.

Però tingues clar que per més que vulguis fer-me la traveta seguiré somniant com un infant, seguiré emocionant-me quan pugui ficar la mà en un sac de llenties, seguiré saltant dins les basses quan plou i seguiré pensant què vull ser quan sigui gran.

Perquè ara ja tinc clar que tu esculls el quan, però jo seguiré decidint el com.

Fins aviat.


PS: Ahir, en un moment de "sucre", em vaig emocionar amb una anècdota que vaig sentir en una entrevista a la gran Gwyneth Palthrow. Explicava com el seu pare, quan la va dur de vacances a París als 10 anys, al tornar a casa li va preguntar si sabia perquè l'havia dut a París. Ella va mirar-lo com dient "ni idea" i ell, en un moment preciós li va respondre: "Perquè París és tan bonica que la quan algú la visita ha de ser amb algú que saps que t'estimarà la resta de la seva vida". Simplement ho vaig trobar genial.

1 comentari:

Xisti ha dit...

Pobre rellotge... vols dir que amb qui et baralles no es amb el calendari?
A mi el que em passa és una abivalencia, per una banda anar avançant en els dos, durant el dia a dia, fa com tu dius molta por. En canvi quan miro el camí una mica de lluny, amb una certa perspectiva, la veritat és que no puc evitar un somriure. M'adono de que jo i els que estimo anem fent passets, que poc o molt vaig millorant i que el mirall cada dia importa una mica meny. Si puc trucar i parlar amb algu amb qui les hores de conversa han creat una petita bombolleta atemporal...

Va que em poso melancolica! Felicitats pel que et toca celebrar demà!