07 de novembre 2012

Petites obsessions efíemeres i exponencials



És una espècie d'esport nacional dins el meu cap.

Les regles són senzilles, però no us recomano jugar-hi, és addictiu i crec que nociu per la salut mental.

Es tracta d'agafar qualsevol idea, desig o intenció, de la mida que sigui. Ja pot ser una idea vital, d'aquelles que et poden canviar el destí, com una parida sense més, ratllant el ridícul.

Llavors simplement començar a donar-hi voltes de manera obsessiva, ocupant la gran majoria de les meves neurones (de vegades fins i tot totes cinc), i començar a centrifugar, rumiar, pensar, fer, desfer... tot en el menor temps possible.

El creixement de la idea dins la ment és pitjor que la de l'escuma en els experiments de suposats científics a la tele. Si es pogués fer una simulació visual del volum i quantitat dels pensaments, el resultat seria espantós, horrible.

I llavors, quan ja sembla que no hi ha espai ni lloc per més cabòries... unes quantes més.

I el problema és que, quan ja he estripat, escorxat i torturat una idea fins destrossar-la, llavors el meu cervellet simplement en busca una altra, amb una voracitat que ja hagués volgut a l'hora d'estudiar assegut davant un llibre.

Hi ha molt poques maneres de parar aquesta màquina. Per sort una d'elles, la més forta, la més ràpida, és meravellosament efectiva.

Música.

Malauradament no sempre un pot anar amb els auriculars connectats desxifrant baixos, ritmes nous, sintetitzadors o melodies de fons...

El dia que s'inventin els auriculars interns, que no necessitin cap aparell penjant del meu cap, aquell dia crec que em perdreu de vista, o almenys d'oïda.

Mentretant seguirem buscant els refugis musicals entre la fressa i el rebombori del dia a dia.

Avui, per sort, toca una mica de música. Una minidosi per, almenys, treure el mono.