30 de novembre 2012

Reedicions... o la poca inspiració.

Avui copiaré una estratègia molt vella, molt gastada i molt vista.

La reedició és un recurs molt fàcil, però no deixa de ser un bon exercici girar el cap i mirar enrere.

Doncs això, que tinc ganes de treure la pols a algun dels minicontes que ja porten anys penjats per aquí...

Avui n'he rellegit uns quants, i m'han vingut ganes de tornar-los a compartir. Sí, ja ho sé, és una mica absurd repenjar quelcom que ja està penjat.... però al ser el meu blog ja ho té, que hi faig el que em dóna la gana.

El d'avui el vaig escriure el 18 de març de 2009.

Al mateix rellegir-lo, hi ha algun accent de més i alguna coma de menys...

Bon cap de setmana de fred. Ja era hora que arribés l'hivern, se'l trobava a faltar!






" -Mare, quan sigui gran seré tan alta com tu?

No va saber què respondre, i es va haver de mossegar els llavis per tornar a empènyer aquella llàgrima cap endins. S'havia promès no tornar a plorar davant seu.

-Sí, però només si et menges tota la fruita... les nenes que no mengen fruita es queden petites petites...

Seguia parlant i somrient mentre per dins la seva ànima s'ensorrava com un castell de cartes sota el vent. Mai podria acostumar-s'hi...

La Laia tenia 5 anys, i a simple vista era una nena normal, potser amb una mirada més profunda del compte, però res que pogués fer sospitar el que duia dins.

L'estadistica deia que podia passar-li a un de cada 100.000 nadons, i això només feia que martellejar dins el cervell de la seva mare. Se sentia impotent, se sentia culpable, se sentia lligada de mans i peus davant un destí molt més que cruel...

Mil vegades havia intentat trobar una paraula per definir-ho, però el diccionari no podia guardar una paraula tan fosca, tan negre, tan dura, tan lapidària...

Va acabar de vestir-la ràpidament, perquè feien tard. Pantalons vermells, un jersei rosa amb un gat somrient i unes sabates blanques. La vestia cada dia, però no es cansava mai de mirar-la, d'observar-la, de contemplar-la... de vegades mirava d'apretar més fort els ulls per poder guardar cada imatge dins seu... i mirava d'apretar el cor per estimar-la tant com fós possible.

Van pujar al cotxe i van enfilar el camí de l'escola. A l'arribar, la Laia va saltar com empesa per una molla tan bon punt el vehicle va aturar-se. Un petó de comiat i corrents cap a trobar-se amb els seus companys de trapelleries, amb les seves molt millor amigues i

I llavors, quieta dins el cotxe, palplantada i plorant a llàgrima viva, amb la mirada incrustada al vidre, va pensar el mateix que cada dia, que acabava de llençar una altra oportunitat d'abraçar-la i no deixar-la anar mai més, i ara n'hi quedava una menys..."



I de passada, com que som divendres, una petita joia de Youtube:

1 comentari:

Xisti ha dit...

estant be les reedicions per despertar les ganes de tornar a escriure. Pero ya que hi eres podies afegir trossos als contes no??? que mola veure opcions de finals diferents!
Com diu una mestra meva: davant del vici de demanar està la virtud de no donar!

Per cert el video m'ha encantat!