10 de desembre 2012

Amunt!

Avui em torno a posar la disfressa de crític musical.

Es nota que es una disfressa perquè sóc com un metge o una infermera per carnestoltes... es veu d'una hora lluny que qui va embutit dins una bata blanca, amb unes ulleres de broma i un estetoscopi de mentida no és un metge, però aper unes hores se li permet.

Doncs això, avui per unes hores em deixareu fer com si fós crític musical, oi?

I avui em toca obrir en canal i estudiar un disc que potser molts de vosaltres no haureu escoltat, però que us recomano que ho feu (podeu descarregar-lo per la cara a www.trastmusica.com)




És l'EP "Amunt", dels Trast, un grup força novell que venen de terres barcelonines.

És un primer disc, curtet, senzill, sense pretensions de cap tipus, innocent, i això es nota.

És nota per tot el positiu que aporta, perquè pots sentir totes les ganes, totes les il·lusions que hi ha guardades dins cada cançó, perquè pots veure la quantitat d'energia que surt de cada estrofa. Es nota perquè, almenys a mi, que he tingut l'enorme sort de poder estar uns quants anys (i que duri) sobre els escenaris, em recorda, i molt, tots aquells somriures novells, aquelles primeres passes, aquell intentar caminar amb passes de gegant en un món desconegut, però un món increïble.

El disc són tres cançons, no més, però crec que són suficients per veure el potencial que tenen aquesta gent.

De les tres potser em quedo amb "El Teatro de la Vida". No sabria dir perquè, potser perquè és la més diferent, la que té una ànima més pròpia, però és sens dubte la que escolto més vegades. És d'aquelles decisions que no saps perquè les prens, que no tenen un raonament darrera, però que és així, i punt.

Les lletres no són d'aquelles que et canvien la vida, no porten missatges trascendentals, ni tene cap intenció de fer-te pensar, ni rebuscar dins el món interior de ningú. Lletres fresques, senzilles, de bon aprendre, ideals per posar-les i tararejar-les encara que no les sàpigues, perquè cada frase podria tenir un sentit, sense grans perquès ni perquis ni percoms.

A nivell musical hi ha una cosa que sobta. Si sabeu el que és escoltar una primera gravació d'un grup sabreu de què parlo. No es pot escoltar "Amunt" i comparar-ho amb un disc consolidat, perquè això seria fer trampes.

Però una vegada sabem que estem escoltant una primera gravació, sorprèn molt la cohesió musical que s'hi troba. Cap dels músics intenta demostrar virtuosisme (cosa molt habitual), cap instrument està per sobre de la resta, cap filigrana, cap solo impossible, cap estridència, res fora de lloc.

Tot molt ben posat, tothom molt conscient del seu paper dins la banda, i aixó fa que el conjunt camini.

I si amb tan poques hores d'assaig el grup sona així de bé, vull pensar que quan estiguin farts de passar-se hores al local, el Groove que pot agafar la base rítmica farà la resta.

Això sí, segons el meu punt de vista, haurien de potenciar allò que els fa diferents. I en els seu cas és un duet vocal amb moltíssim potencial. L'Albert té una veu genial, perfecte per l'estil de música, amb una calidesa i una proximitat que fan que sembli que està cantant un amic teu de tota la vida. Però, tot i que l'Albert és l'essència de Trast (a nivell vocal), quan la Laura entra amb la seva veu, la banda agafa una nova dimensió. La Laura no és una noia de les que quan pugen a l'escenari dius "Hostiaaa!!!", la Laura no és una cantant d'aquelles que es fan tot l'escenari seu, ni ho serà mai. Però la Laura és d'aquelles persones que quan obren la boca la seva veu t'inunda. És una veu d'aquelles úniques.

Si haig de buscar aspectes no tan positius (si vull que la disfressa de crític sigui versemblant... haig de posar alguna cosa no tan positiva), també puc trobar-ne, ja que l'haver comès tots i cada un dels errors del manual del músic novell em permet poder-ne parlar amb coneixement de causa.

Una de les coses que sobta més del disc són les referències, potser massa descarades. Esoltar-lo és veure-hi clucades d'ull a grups referents, a grups de moda (i més si el cantant d'un dels grupsde moda col·labora en una de les cançons). Ara no sé perquè he tingut un "Deja Vú"... col·laboracions, un cantant famós recitant un text, primer disc, grup de moda... un acudit prou graciós (pels que l'hagin entès).

No sé si és una cosa buscada o trobada, però crec fermament que Trast tenen suficient talent i suficient energia com per trobar el seu so, per tant qualsevol cosa que pugui semblar intentar sonar com qualsevol altre grup ho trobo un malbaratament de talent.

Si poso el disc de Trast al cotxe, és perquè vull escoltar Trast, perquè m'agraden, perquè vull descobrir-los a ells, i no a ningú altre.

Suposo que és un fet inevitable, ja que tots els qui hem començat en això tan complicat de la música hem tingut referents, miralls, grups i músics als que ens hem volgut assemblar. I això porta ireemeiablement a intentar sonar com ells, amb més o menys fortuna.

Però estic convençut que el dia que els Trast trobin el seu so, la seva identitat, la seva essència, començaran a omplir cartells de fires i festes, i espero que no passin gaire anys abans algú em digui, entre cerveses "Hosti, toquen els Trast? hi ha algun lloc on no toquin aquest any?"

Mentretant Trast segueix creixent, us recomano seguir-los, perquè el dia que s'hagin fet grans, podreu recordar amb un somriure a la cara, la primera vegada que vàreu escoltar "Amunt".

Des d'aquest raconet només em queda desitjar-los tota la sort del món.


PD: Això sí, i és una opinió molt personal i anecdòtica, segueix sense agradar-me la imatge de la portada del disc i, per extensió, la imatge de la web del grup. Però això ja és una paranoia meva, ho tinc assumit.

PD2: El pròxim dia que em posi la disfressa ho faré per parlar d'un GRAN descobriment. Bé, no és un descobriment, és una certificació. I és que un dels meus guitarristes preferits té un Alter Ego simplement genial, un tal Sr. Mit. Però aquest me'l guardo epr la pròxima.

4 comentaris:

L. ha dit...

m'agrada la rata sàvia disfressada de crític, de raons, de motius, de consells...

gràcies! :)

Xisti ha dit...

A mi m'agrada que et posis de crític... sempre va be rebre idees noves i si no fos pels amics músics que tinc encara estaria escoltant heroes ;P

Per cert... m'he donat compte d'un detall al teu blog que m'ha sobtat.
La rata sàvia segueix el blog de la rata sàvia... o tens doblepersonalitat amb dificultats de comunicació entre elles, o un ego encara més gran del que imaginava... és broma poma però dona per pensar!

Un peto mandarinaire!

La rata sàvia ha dit...

Merci Tina!

el collons de gestor del perfil, que em té boig... ja feia dies que havia desistit, perquè a cada "clic" se m'obria una pantalla nova.

Avui m'has picat i fins que ho he aconseguit no he parat...

Gràcies!

(Ara, ben mirat... és el blog que segueixo més, no? jejeje)

Emma ha dit...

Jo també fa pocs dies que he descobert el Sr.Mit i les seves cançons i ara ja tinc el disc. Espero llegir en una altra ocasió a la rata savia fent de crític músical del disc juny juliol i agost ben aviat, perquè aquesta entrada m'ha agradat molt