17 de gener 2013

Sort o punts de vista...



Hi ha una frase feta d'aquelles contundents, de les que es diuen a un amic quan està fotut, o en un enterrament, o en altres moments crítics... i diu que no valorem el que tenim fins que ho perdem.

Avui no hi puc estar més en desacord.

És un dijous qualsevol, als restaurants hi havia arròs, i no ha passat ni sembla previst que passi res fora del comú en un dijous anodí i vulgar, un més al calendari.

Però avui me n'he adonat que tinc molta sort.

Potser no més que molts dels que llegiu això, però suposo que jo avui simplement n'he sigut conscient.

No és pas que no ho sabés, perquè ja ho sabia, simplement m'ha vingut així de cop i volta un aire de "hosti, que afortunat que sóc"...

- Tinc una dona increïble que encara no sé perquè em va escollir (al principi pensava en demència transitòria, o alienació mental, però sembla que no, que n'està convençuda).

- Tinc una pila de gent al meu voltant que fa de les estones plegats un plaer, ja siguin excursions, arrossades, caps de setmana, concerts, sopars eterns, curses de cotxes virtuals o simplement assajos amb entrepà inclòs.

- Tinc una família que, encara que sigui petitona, és d'aquelles d'estar-ne orgullós.

- Tinc la salut bona i suficient com per anar fent al ritme que jo m'imposo.

- Tinc quelcom que m'apassiona, que em relaxa, que m'excita, que em fa sentir viu, que em fa sentir posseïdor d'una espècie de privilegi, com és poder pujar de tant en tant dalt d'un escenari, o simplement agafar la guitarra, el piano o l'instrument que hi hagi a prop un dia qualsevol i gaudir-ne.

- Tinc una feina que, encara que si em toqués "l'euromillón" la deixaria al moment, m'encanta, m'omple i a més a més a final de mes cauen els suficients com per anar tirant.

I és clar que voldria canviar coses, voldria alguna cosa que no tinc, i canviaria alguna cosa de les que tinc, però això no deixen de ser detalls, petits i insignificants detalls.

En resum, potser fa una colla d'anys (o no tants) tenia unes expectatives i unes ambicions completament diferents, i si hagués fet la llista poques coses hagués encertat. Era l'època de pensar en marxar, tenir una casa amb tres piscines, un ferrari a la porta i poder anar amb corbata cada dia cap a una multinacional on parlaríem amb tecnicismes i dirigiríem el món...

Gran encert ser ambiciós... i gran equivocació amb totes i cada una de les coses llistades.

Però si pogués tornar enrere, prendria totes i cada una de les decisions una altra vegada, cometria els mateixos errors, escolliria els mateixos camins.

Perquè totes i cada una de les vegades que he hagut d'escollir, ho hagi fet bé o ho hagi fet malament, m'han portat fins a avui, i mirant-ho així, avui sóc on vull ser, fent el que vull fer i amb qui hi voldria ser.

I a sobre m'enduc un espectacular i meravellós àlbum de records de propina, que no para de fer-se gran.

Què més es pot demanar? Doncs simplement seguir així.