12 de febrer 2013

Com un nen amb sabates noves!!

Abans que algú comenci la crítica, ja sé que estem parlant de béns materials. Sí, partim de la base que són plaers banals, felicitat artificial, com en vulgueu dir. L'autèntica felicitat rau en coses que no es paguen amb diners, sentir-se bé amb un mateix, estimar, l'essència de la vida, bla bla bla...

Però quan tot va bé, quan ets feliç i a sobre et pots permetre fer-te un regal... doncs toca somriure!

I és que ahir em vaig autorregalar un "aparatu" nou. 

Us explico:

Fa cosa d'un any em va picar la vena del ciclisme. No pas com certa gent que ho converteix en una passió i en una forma de vida, jo ja tinc una passió, una cosa que em roba moltes hores i on he trobat tota la meva gent, i és la música. I la música omple l'ànima al 200%, o al 300%, però físicament no seria una disciplina que ajudi a tenir millor forma (al contrari, els música tenim fama de poc esportistes i bohemis).

Vaig pensar que seria una bona manera de passar estones i fer esport, i que si tanta gent hi estava aficionada, devia ser per alguna cosa. Córrer és quelcom que faig gairebé cada dia, però ni m'agrada ni se'm dóna bé (ho he comprovat cada vegada que he anat a córrer amb més gent, sóc exageradament  lamentable com a corredor). Com que ja em conec, i sé que aquestes fiblades que em venen de vegades duren poc més que deu minuts, vaig començar amb una bicicleta ben normal, més que correcta, però sense estridències ni grans despeses, pensant que potser em passaria l'afició en cosa de quatre dies i llavors la bici serviria per acumular pols i poc més.

I resulta que no, que mica en mica el cuc aquest del que parlen els que pedalen de veritat se m'ha ficat a dins. I cada dia, en un moment o altre, penso que voldria ser dalt de la bici pedalant.

No fa gaire dies me'n vaig adonar. Era un dilluns, al vespre (cap a quarts de deu). Feia un fred de mil dimonis, bufava un vent que estellava les pedres, i jo era al bell mig d'una pista, entre camps i boscos, amb el frontal al cap, sobre la bici. L'aire em tallava al respirar, i em feia mal tot de tant fred. Em vaig preguntar què carai hi feia jo a aquelles hores un dilluns allà al mig, perdut entre la foscor, però abans de respondre em vaig adonar que estava content de ser-hi, i per tant no em calia cap més argument. En aquell moment vaig veure clar que m'agrada pedalar.

I m'encantaria tenir més hores per dedicar-hi, perquè al final els dies tenen les hores que tenen, i entre la feina, els compromisos, la família, la música i tot plegat, 24 hores es fan curtes, i ens en  faltarien moltes.

No sé si són les endorfines, el meu cervell, el fer-se gran i necessitar activitat o tot plegat una mica, però m'encanta la necessitat d'haver de pujar a la bici quan fa un parell de dies que no ho faig, m'encanta quan, després d'uns minuts per escalfar les cames, comences a devorar quilòmetres perseguint-te a tu mateix.

I ara que ve el bon temps, doncs ha arribat el moment de fer el canvi, i passar a pedalar amb una bici millor.

No vull pas renegar de la bici que tenia, ja que m'ha fet molt servei, i m'ha servit per adonar-me que aquest esport m'agrada, i espero que a la persona que se la queda (avui la venen a recollir) li passi exacatament el mateix que a mi.

I sí, segurament els que pedaleu de debò pensareu que tampoc n'hi ha per tant, que és una bici mitjaneta, però no pas per fer-ne tanta propaganda... però per mi, que és la meva bici, si que ho és, i ja m'està bé.

Això sí, ahir al vespre, acabat d'arribar de la botiga, no vaig poder resisitir-me a posar-me el coulotte i les sabatilles i anar-la a provar, a veure si era veritat això que notaria el canvi...

I avui no em puc treure el somriure de la cara, pensant que aquest vespre la tornaré a agafar, i que aquest dissabte tinc tot el dia per mi...







1 comentari:

Pons ha dit...

Veig que t'ha agafat fort amb això de la bici.
Saps perquè la faig servir jo? per anar de casa a l'estació i tornar, i ja em cansa prou l'anar que fa una mica de pujada xD