07 de febrer 2013

Endorfines...




Cinc minuts.

Els primers cinc minuts són infernals, els pitjors.

Les cames no et responen, el fred et cala a cada dins cadascun dels músculs que intentes coordinar per avançar. Els pulmons fan un sobreesforç que es tradueix en un pantejar lamentable, sembla que en qualsevol moment la respiració s'hagi d'aturar. Et repeteixes una i altra vegada per tu mateix que només són cinc minuts, però la idea de girar cua i anar cap al sofà de nou no deixa de voleiar-te pel cap.

Però mica en mica el dolor desapareix, la sensació que les cames pesen es fa més imperceptible, i notes com el teu cos es va posant a lloc.

I cada pedalada, o cada passa, és més ferma i valenta.

I avances.

El que semblava un punt a l'horitzó, o una corva molt llunyana et queden a l'esquena, i busques el següent punt de referència.

El respirar segueix essent intens (no estàs en la mateixa forma que està un atleta, què més voldries), però ja no notes com si milers d'agulles se't clavessin als pulmons, sinó que notes com vas consumint litres i litres d'oxigen, i et sents bé.

Les cançons van saltant al reproductor, i ja no recordes ni quines han sonat al principi, bona senyal.

De cop i volta alces el cap, i veus que el paisatge ja no és el del costat de casa. Els camps i els boscos van passant, un rere l'altre, i cada vegada ets més lluny de casa. T'envalentones al pensar que hauràs de tornar, i que no tindràs més remei que fer, com a mínim, el mateix tros per arribar a casa. Tu mateix et "piques" amb tu mateix i vas afegint quilòmetres a la tornada.

Al girar cua, no saps perquè, però acceleres el ritme. Suposo que és com voler competir amb tu mateix, demostrar que, ara que estàs a mig fer, pots devorar les distàncies una mica més ràpid que a l'anada.

I segueixes pedalant, o segueixes corrent, més pendent del ritme que marquen les teves cames i el teu cor que no pas de res més.

I els últims cinc minuts, quan el teu cervell percep que t'apropes a casa, tant és si has fet 10km com si n'has fet 80, et juga una petita mala passada. Deu ser que vol compensar els cinc minuts inicials, i et fustiga amb un cansament que ve de sobte. És absolutament il·lògic, ja que no depèn de l'estona que portis damunt la bici o corrent, quan veus que ets a prop de casa (almenys a mi em passa sempre) et notes cansat, com si et fés mandra recórrer aquest últims metres.

I a l'arribar al portal, quan t'atures, sentint la teva respiració com es va posant a lloc, sentint com els músculs del teu cos cremen, sabedors que ja n'hi ha prou per avui, tens la sensació que t'has aconseguit vèncer a tu mateix, que no has sucumbit a la teva pròpia mandra.

I mentre endreces la bicilcleta, o mentre et treus les sabatilles, no pots deixar de pensar que demà faràs mitja volta una mica més lluny, a veure si pots.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

nova a l esport ?

La rata sàvia ha dit...

En realitat nou, jejeje, tot i que fa un anyet que m'hi deixo els genolls, crec que seguirés essent un "dominguero" tota la vida.