20 de març 2013

Vomitades existencialistes.

Avís: El post d'avui és una vomitada molt personal, que necessito compartir. Si no et ve de gust, no cal que segueixis llegint.


No és una cosa de dies, ja són molts mesos, fins i tot alguns anys.

Al principi eren només pensaments petits, efímers, però mica en mica han anat quallant i cada vegada pren més forma de consciència.

Pels que em coneixeu, és una evidència que jo he dut i he tingut una vida "fàcil". He tingut la sort de no tenir cap entrebanc greu i de guanyar-me la vida prou bé com per creure'm la mentida que m'explicaven i caure-hi de quatre potes (però de quatre potes!).

Enmig d'un món consumista, buit i fals, molt fals, jo vaig entrar a la roda com el primer, i a més orgullós. I sí, haig de reconèixer que vaig trepitjar cada una de les trampes que el "sistema" em va parar, i a sobre orgullós de fer-ho i presumint-ne.

I durant uns anys vaig portar una vida força superficial i buida, intentant emular un anunci d'aquests de colònia, o una sèrie d'aquestes americanes.
 
D'acord, tenia els meus principis allà amagadets, tranquils, però estava tan ocupat visquent una vida immediata que no feien falta (o això em semblava) i, per sort, fora del meu entorn professional (per mi un dels màxims responsables d'haver-me convertit en el que era) tenia certes coses que no formaven part d'aquesta "voragine" esperpèntica.

Tenia (i tinc) una famíla increïble, tenia (i tinc) amb qui compartir les hores, i tenia (i tinc) la música, que potser era el que em feia mantenir mig peu a terra, perquè els altres dos volaven.

Jo ja veia que la meva estructura moral no quadrava amb la que se suposava que havia d'haver après de petit, i en moltes coses xocava frontalment amb les dues persones que havien fet tot el possible i necessari per inculcar-me uns valors.

I vaig arribar a creure que no els tenia.

Però resulta que sí.

No sé si és l'edat, l'haver-hi reflexionat molt, la situació actual que dóna per pensar o tot plegat, però el cas és que me n'he adonat (i m'estic adonant cada dia) de moltes coses. I potser és molt agosarat publicar-ho en un post, però com que mai he tingut massa vergonya i necessito treure-ho, doncs ho faig. Pitjor concepte de mi del que podeu tenir no el tindreu pas, jejeje.

I el que crec haver descobert no ho vull convertir en cap dogma, ni que sembli que alliçoni a ningú, faltaria més, cadascú ha de ser responsable de la seva pròpia vida, i jo tan sols puc opinar sobre la meva, que prou feina tinc! 

Però me n'he adonat que la societat on vivim grinyola, i ara més que mai grinyola molt fort.

Vivim atrapats en un cercle molt viciós i, tot i que no se'n pot fugir al 100% (és impossible), jo he optat (i estic optant) per anar virant el meu rumb cap a la direcció que vull.

Consumisme, competitivitat, imatge, el "què diran", manipulació, enveges, superficialitat, falta d'ideologia i sobretot de valors, competitivitat, agressivitat... ja n'hi ha prou, passo, plego, em retiro, jo baixo aquí.

Ja n'hi ha prou de fer com si res, ja n'hi ha prou que juguin amb mi com si fós un titella sens ànima.

Ja n'hi ha prou de curses, de tenir més que..., de voler més que..., d'arribar a necessitar més que...

Ja n'hi ha prou de voler el que no tinc, de perseguir un somni que ni tan sols existeix.

No és pas que posi un punt i final a res, perquè ja fa un temps que intento que la meva vida es torni molt més senzilla, molt més simple i molt millor.

Fa uns anys em comparava amb la persona que he admirat més a la meva vida, i m'entristia pensar que no li veia als ulls cap ambició de les que jo tenia. I em sabia greu veure que una persona com ell no tingués ambició, em sabia molt greu.

I ara me n'adono que segurament era molt més ambiciós que jo, però per sort seva tenia unes ambicions molt millors que no les meves en aquell moment

Jo aspirava a tenir un cotxe tal, un rellotge qual, una tele de tres mil polozades (o quatre mil si feia falta), un grapat de diners al banc, una casa amb tres piscines, el telèfon més nou i millor, anar de restaurants amb estrella, a vestir per semblar no sé què, i volia una vida d'aquelles de pel·lícula (o d'anunci de colònia), viatjar, viure en una gran ciutat, portar corbata i dominar el món, tancar grans tractes caminant per una terminal d'aeroport, o vendre la meva ànima al millor postor. 

I resulta que res més lluny del que em faltava.

Abans veia (per posar un exemple) sèries com "Quién vive ahí" o "La vida de los famosos" i tenia un sentiment d'enveja brutal, jo volia allò! jo volia el Ferrari a la porta i el iot amarrat esperant-me!

I ara veig aquest tipus de gent, em miro a mi i em veig, amb el meu xandall i les meves bambes velles, enmig del bosc, en silenci, passejant els meus gossos amb la meva dona, i penso que segurament són ells que m'haurien d'envejar a mi. O si més no que no tinc pas res a envejar-los, que em puc considerar un afortunat.

I en part haig d'agrair al fet d'haver pogut treure el nas pel món, haver conegut gent molt diferent, visitat cultures radicalemtn oposades, trepitjar els escenaris d'aquestes vides suposadament tan magnífiques, perquè me n'ha fet adonar que de vida magnífica només n'hi ha una, i és la de cadascú. I la meva tinc molt clar com la vull viure.

O sigui que potser no es notarà a simple vista, perquè hi ha canvis que volen temps, d'altres que potser no calen (no cal canviar el cotxe si el que tens va bé, no?), i d'altres que potser no arribaran mai,  però jo seguiré immers en la meva metamorfosi.
I ara també me n'adono que admiro molt a certes persones que en el seu moment em semblava que vivien en un món irreal, en un món simple i anodí, que jo ni compartia ni envejava... i ara és pel que lluito.

Perquè resulta que l'únic món irreal era el meu...

I vull demanar disculpes a qui pugui ofendre o sorprendre per les decisions que pugui anar prenent, però sobretot sobretot vull demanar disculpes a tothom a qui he ofès o sorprès els últims anys per haver actuat en certs moments com ho he fet.


I potser la crisi existencial m'agafa una mica gran, però com llegeixo cada vegada que em miro al mirall...

"Mai és tard si el cor és jove".






4 comentaris:

JORDI SERRA ha dit...

Gracies, nomes gracies, necessitava algu que em digues tot aixo. Jo fa poc vaig fer aquesta reflexio, ara el causant te 1any i 4 mesos i es el que em dona força a lluitar cada dia, mes que qualsevol cotxe o rellotge ... Ara un "papa" o un peto em fan sentir l,home mes poderos de la terra. Espero que ens trobarem enmig del bosc amb bambes velles pero amb un somriure a la cara.

Xisti ha dit...

jo diria que quan vas escollir el teu alter ego virtual, una rateta de biblioteca!, ja apuntaves maneres a acabar posant-te el passamuntanyes...

Gemma Pagès ha dit...

Welcome to the real life! :)
I quan la voràgine et torni a eclipsar la vista durant uns dies o unes setmanes, atura't, asseu-te, vine a llegir aquesta brillant declaració i torna a caminar pel camí en què creus.

pons007 ha dit...

El que més m'ha sorprès es que miressis series com "Quién vive ahí" o "La vida de los famosos", que fort xD