16 d’abril 2013

Vols fer el favor de callar????



Dissabte passat em va passar una cosa curiosa.

Érem en una sala de concerts de Girona, més concretament a la sala Tourmix. Bé, per els no iniciats a la nit gironina més "fashiuon"...el Platea de tota la vida, però Girona ja té aquesta estranya costum de canviar els noms dels llocs, smebla que així queda més "cool" o més "inn" o més "lamarequehovaparir", és un fet que es mereixeria un post a part.

Però bé, no em despisteu. Érem a la Tourmix, anàvem a prendre unes copes i a veure un concert dels programats dins el festival Strenes.A mig concert, jo i els meus ens vam enretirar cap a la barra, perquè no ens venia de gust l'aglomeració de les primeres files (la sala era plena a vessar) i perquè sí que ens venia de gust en canvi compartir una copa i una conversa mentre escoltàvem el concert.

Per sorpresa nostra, entre cançó i cançó, mentre el cantant deixava anar un dels seus discursos (més avall entraré al detall, perquè té tela), un grup de gent ens va començar a increpar als que estàvem conversant entre nosaltres (que no érem pas pocs).

"Shhhhhtt... calleu coi, shhhhtt... voleu callar..." i altres maneres menys polides de demanar silenci.

I així cada vegada que s'acabava una cançó, l'escena es repetia.
 
Fins que vam intervenir, i després d'algun intercanvi d'opinions em sembla que va quedar clar que no pensàvem deixar de conversar entre nosaltres.

Potser vaig molestar a algú però, sincerament, em va preocupar poc.

Si els organitzadors tenen la pensada de programar un concert en un bar de copes (estic d'acord que potser no era el lloc indicat per un concert com aquell), no et pots queixar que hi hagi gent que vulgui, a part d''escoltar música, fer precisament això, prendre copes. O això o tanquem la barra, posem cadires i llestos.

Curiós que, algunes (no vull generalitzar però va donar el cas que eren tot dones) de les que ens demanaven silenci entre insults, quan començava un tema conegut, es dedicaven a cridar (que no pas cantar) les tornades com posseïdes.

També em podria haver queixat jo (i la retsa de gent), que havia pagat l'entrada per sentir el cantant, no una noia desgargamellant-se i posant els meus timpans a prova, no? Us asseguro que era força més molest que no pas el que fèiem nosaltres tenir una noia a menys de dos metres perpetrant segones veus no volgudes que feien que gairebé se'm tallés el gintònic.

La gent de vegades perd el nord... 

Sí, és un grup de moda, d'acord.

Sí, fan gràcia, tenen cançons boniques i tot el que vulgueu, no ho negaré, tot i que a mi no m'agradin.

Però veure gent que semblava més aviat estar davant un gurú o un líder espiritual... doncs no.

Perquè, encuriosit, entre dues de les cançons vaig voler escoltar el discurs, no fos cas que m'estigués perdent una dissertació que m'anés a canviar la vida, com bé semblavaa que els estava passant a algunes persones del públic.

Però resulta que el violinista estava explicant que ell sempre ha anat a dormir a quarts de deu, i que a aquelles hores de la nit tenia son. I que el violoncelista havia fet 300 quilòmetres per venir al concert.

Fantàstic.

O sigui que un grup de fans em va incordiar i insultar perquè volien sentir com un senyor els explicava que a les vuit duia el pijama... Anem arreglats. No tinc cap problema ni em fico en que el senyor estigués explicant el que li vingués de gust, per això era el seu escenari, el seu moment i el seu micròfon, faltaria més. Però no vaig poder evitar riure molt per dins (per fora no calia, i a més m'haguessin fet callar)

Allà me'n vaig adonar per un moment que de vegades perdem l'oremus.

D'acord que el grup ho feia bé (molt bé fins i tot), i els respecto com a músics. Però d'aquí a aquesta admiració mística, a aquesta devoció... no ho entenc. I no pas a aquest grup en particular, és una cosa general, no entenc l'admiració quan aquesta travessa la ratlla del que és normal i sensat.

I segurament molta gent de la que dissabte estava encegada i embadalida escoltant com un senyor explicava els quilòmetres que havia fet per anar a un concert o a quina hora es raspalla les dents, quan veuen el TN i la cua que s'ha format al Sant Jordi per veure en Justin Bieber o el pallasso de torn, es posen les mans al cap i es diverteixen escarnint les fans i sentint-se superiors.

I no se n'adonen que, a mig dissabte a la nit, mentre el grup de moda de torn puja a l'escenari, ells (o elles) es tornen iguals o pitjors.

I pobre de tu que parlis alt, que critiquis o que, simplement donis la teva opinió (si no és igual que la seva), perquè llavors no en tens ni idea, ets un inculte i un vesasabertuquè.

I el més curiós és que, igual que les adolescents que tanta gràcia els fan, consumeixen grups, modes i tendències a una velocitat tant o més alta...

Per sort la música està per sobre de totes aquestes tonteries, si no estaríem fotuts, molt fotuts.

 




3 comentaris:

pons007 ha dit...

per fi descobreixo qui era el malparit que no em va deixar sentir de quin gust era la pasta de dents que feia servir el cantant per raspallar-se les dents abans d'anar a dormir!

La rata sàvia ha dit...

Pons007, hauràs de seguir visquent amb la incògnita... Muahahahaha!!! (Ara has d'imaginar l'efecte d'uns llamps i uns trons mentre jo acaricio el meu gat).

sargantana ha dit...

tenim un somni,
si tambe es el vostre...
us convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

us hi esperem !!