26 d’agost 2013

Sis




Avui és el dia de l'any en que em permeto estar trist.

Els que em coneixen saben que gairebé sempre porto un somriure a la cara i, tret de comptadíssimes excepcions, és un somriure de veritat, sincer i ben dibuixat.

Però tothom necessita l'equilibri, i sense voler he convertit el dia d'avui en un dia trist. Com un estúpida tradició, com una teràpia necessària, com un simple costum.

Però és una tristesa bonica, una tristesa preciosa.

Perquè és una tristesa feta de records, de records cada dia més valuosos que guardo en el racó més il·luminat de l'armari dels vells records.

Records que cada dia es barallen amb piles i piles de moments que volen fer-se un lloc en aquetst armari, i això és una sort enorme, tenir tants moments que volen (i poden) acabar essent imprescindibles records. Però alguns records pesen massa com per moure'ls.

I avui és el dia en que em permeto agafar tots aquells vells àlbums plens d'instants, des dels més antics fins a l'últim que tinc, el que porta un 2007 gravat amb foc a la portada, i que es va quedar a mitges, i els escampo tots al meu voltant.

I em perdo rebolcant-me entre nostàlgia.

I quan d'aquí res una alarma em desperti dient-me que toca seguir caminant, m'aixecaré, m'espolsaré tots els moments enganxats a la pell i, amb una mica de mandra, faré el primer pas cap a demà.

Però avui, entre llàgrimes (buscades i volgudes) i somriures (buscats i volguts) em perdré imaginant tot allò que hagués volgut viure, tot allò que t'hagués volgut preguntar, tot allò que vaig perdre però sobretot, sobretot, recordant tot allò que vas regalar-me.

I sí, demà tornaré a la meva vida increïble, fins i tot aquest vespre acabaré el dia entre rialles i acords, però per dins jo sabré que avui, encara que canti, encara que rigui, encara que balli, avui el que de veritat m'haurà fet feliç haurà sigut recordar-te.

Perquè encara que ja en faci sis, tancant els ulls el calendari s'esvaeix i deixa lloc al que realment importa, que no és ni el "quan fa", ni el "quan queda", ni el "com serà" ni el "com era"... simplement és el "t'estimava", el "t'estimo" i el "t'estimaré sempre".