01 d’agost 2013

Sóc bateria...

La gent que no ha pujat mai dalt un escenari potser es trobarà una mica perduda amb el post d'avui... us demano disculpes per avançat.

Els cantants i els guitarristes per descomptat no l'entendran... :-P

Però avui m'ha vingut de gust intentar explicar què vol dir ser "el bateria".




I no vull parlar de la feinada de muntar i desmuntar, de començar els bolos abans que ningú i acabar-los l'últim de tots, quan la resta ja està fent la cervesa o el cubata tranquilament, i tu encara tragines amunt i avall trastos cap a la furgoneta. O que la gent no et posi cara, ni tan sols sàpiga que toques en un grup... No, la logística la deixaré de banda, donaria per massa acudits i bromes fàcils.

Vull parlar de sensacions.

Una sensació que moltes vegades es confon ella mateixa, i et mostra dues cares.

En concerts d'aquells que no saps per què però no acaben de funcionar, la sensació se't menja, se't cruspeix viu i escup els ossos sense pietat.

La distància entre la bateria i la resta de músics es fa gran, i la paret invisible però inexpugnable que et manté reclòs "dins" el teu instrument (els bateries tenim la sensació de ficar-nos dins el nostre instrument, perquè gairebé és així) es fa molt més alta.

La música t'arriba de lluny i gairebé tergiversada, encara que tinguis el monitor a un pam de l'orella, i per descomptat totes les sensacions positives que podries rebre es perden en un lloc indefinit entre el començament de l'escenari i tu.

Tens la sensació de no ser necessari, ni tan sols de ser-hi, però segueixes tocant, gairebé de forma mecànica, mentre mentalment vas repassant altres coses, com què has de comprar demà al súper, o a quina hora has quedat per anar a dinar a casa la mare.

I llavors hi ha els altres dies, i per sort solen ser la majoria.

Aquells dies en que, tan sols seure al tamburet notes que unes mans invisibles t'agafen fort els tormells i et lliguen als pedals, fent-los una extensió de tu. La sensibilitat dels peus augmenta, i pots notar fins i tot la textura del bombo amb els teus dits, encara que no es toquin.

Aquells dies en que no et cal provar si la microfonia està a punt, perquè sents les vibracions dels microfons, que esperen ansiosos que comencis a tocar.

Assegut  a l'extrem de l'escenari, on tot comença, et sents com el percutor d'un canó gegant a punt de disparar.

Saps que tot és a punt, saps que la banda té ganes, i sense més esperes marques l'entrada i tot explota.

I des del teu racó de món, amagat entre toms i plats, et converteixes en ritme, en cops i silencis.

La teva ment desapareix, però no se'n va enlloc més, simplement es deixa fondre entre cançons, es perd buscant aquelles mirades de complicitat que, de tant en tant, algun membre del grup et llença des de lluny, però alhora des de molt a prop.

Tema rera tema, es crea un lligam que no sabries ni com començar a explicar entre tu, la resta de la banda i el públic. El públic que moltes vegades ni et veu ni et mira, perquè per això tenen a la gent de davant l'escenari, però que notes com els tens lligats de mans i peus i els fas moure a la voluntat de la música.

I així entres en una espècie d'èxtasi, o de nirvana musical que et deixa absolutment inconscient durant l'hora i mitja del concert.

I llavors, després de l'últim bis, arriba l'hora de tornar a la realitat, i de quina manera.

Eixugar-te la suor, compartir quatre somriures per confirmar el que ja saps, que el bolo ha sigut un gran bolo, i començar a pensar en on has deixat les fundes i en quanta estona trigaràs a tenir-ho tot a la furgoneta, llest per el pròxim moment en que toqui agafar les baquetes, posar-se la tovallola a les espatlles, llençar un crit de guerra i pujar les escales del següent escenari.


PS: Ja fa massa que m'estic tocant a sobre...

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Ara que ho dius, si que hi sol haver un home amagat radera uns "trastos" a radera la gent del grup fent uns moviments estranys tot donant cops als "trastos", o sigui que també forma part del grup, dius? Quines coses s'aprenen xD

La rata sàvia ha dit...

Digues-li home, digues-li bateria, digues-li ésser suat... però sí, normalment darrera el fum de la p... maquineta de fm i sota els p... focus del fons hi sol haver un ens fent fressa.

Emma ha dit...

M'ha agradat llegir-te una vegada més, jo que fins fa poc era de les que només veia un home amagat darrera un munt de plats amb baquetes per tot arreu...i poc a poc he anat aprenent la feina de muntar, desmuntar, les hores d'assaig fins a tenir mal de cap, les baquetes que s'han de comprar perquè no duren res, la inquietud de sempre voler un plat o un suport més nou més bo o diferent...
Crec que passaré aquesta entrada a algun bateria que conec que li agradarà llegir-la.

Alba ha dit...

I els bateries que toquen amb elèctrica? és un xollo!! :P

M'agrada el teu blog rata sàvia! Em quedo per aquí una estoneta....