15 d’octubre 2013

Plou.




Ja feia dies que els núvols passejaven sorneguers pel cel, amunt i avall, vestits d'un negre rigurós.

Ningú s'atrevia a estendre la roba, però no plovia.

I anaven passant els dies.

Les àvies del poble asseguraven que aviat cauria un xàfec, que els genolls, malucs i altres articulacions els ho estaven recordant ferotgement. I feien apostes sobre quin dia seria l'aiguat, o quin Sant era el que encertaria la quiniela de l'aigua.

Però no plovia.

Els colors del cel feien les delícies dels Instagramers i altres addictes a les noves tecnologies, el hastag #sensefiltres havia fins i tot perdut encant, ja que la carta de colors que regalava el mirar enlaire s'havia fet fins i tot habitual.

En l'ambient es notava un aire sec, nerviós, que anunciava tormenta.

Però no plovia.

I llavors aquell llamp va travessar l'horitzó de punta a punta i va esclatar en l'immensitat de la nit. Va ser fugaç, però alhora superb, com una flama blanca esgarrapant els estels, escolant-se entre els núvols, travessant tot allò que volgués fins esclatar contra un terra indefens.

No va fer soroll, era massa lluny com per sentir-se el tro que segurament en algun lloc havia espetegat.

Allà no, allà ningú va percebre res més que una llum intensa estripant el cel. No va saltar l'electricitat, no van cridar els gossos, no va passar res. Res de res, tot va seguir com fins llavors, almenys pels qui no havien vist el llamp.

Però a prop de la finestra, o al balcó, o al bell mig del carrer, entre la multitud, a uns quants els va recórrer l'esquena un calfred massa real.

Ara sí, plovia...
















2 comentaris:

pons007 ha dit...

vaja, justament ara que havia rentat el cotxe

La rata sàvia ha dit...

Pons, ja feia massa dies que deies que el rentaries i no ho feies perquè et semblava que plouria...