18 de novembre 2013

Aigua.




Ja feia dies que la pluja no minvava.

Havia arribat del no res, sense avisar, i d'això ja començava a fer massa.

Ningú s'esperava que aquell cap de núvol s'acabés convertint en tanta aigua.

Al principi tothom estava content. Alguns perquè així es farien bolets, altres perquè regaria els camps, altres deien que ompliria pantans i embassaments, els més porucs agraïen que evitaria incendis i els optimistes sabien que faria créixer de tot i bo.

Però dos mesos i mig després de la primera gota la gent en començava a estar tipa.

Fins i tot els pagesos, que més pluja anhelaven, començaven a tenir els ossos massa calats de tanta aigua, ja que ni un sol moment, ni 5 minuts havia volgut deixar de caure.

Era constant, era feixuga, era com una llossa gegant que cada vegada pesava més.

Els rierols s'havien convertit en torrents en miniatura, els corriols començaven a fer xargais d'aquells que espanten al ciclista més intrèpid, fins i tot el clavagueram començava a tenir problemes per engolir tanta aigua. El soroll dels canals desbordats fent escaltar l'aigua contra l'asfalt ja s'havia fet rutina, i la gent s'havia acostumat al ballar monòton dels netejaparabrises dels cotxes.

Al cel, un negre sinistre obligava a tenir els llums oberts tot el dia, i les calderes treballaven a marxes forçades per poder escalfar tothom quan arribava a casa.

A la vora de radiadors i llars de foc de totes les cases hi jeien paraigües oberts, jaquetes sobre cadires i penjarrobes farcits de capelines, gorres i paravents.

Tanta aigua començava a afeblir el caràcter dels més valents... ningú pot combatre tanta humitat, tanta "pesamenta" a les cames, ningú pot sofrir una rutina tan esclava com la que suposava un ploure sense parar durant tants dies i amb tantes ganes.

Però a ella això li era igual. No entenia quan els grans parlaven del mal que els feia l'esquena de tanta humitat, no entenia quan algú buscava un culpable de que tingués l'hort negat o taques sota la terrassa. A sant de què havia ella de preocupar-se de tenir el cotxe a sopluig, la roba a cobert o les portes i finestres ben tancades?

Ni tan sols escoltava quan la mare, de manera constant, l'advertia amb els pitjors auguris, parlant-li de refredats primer, de galipàndries i pneumònies després.

Ella era al bell mig del carrer, palplantada justa davant la bassa més bassa de totes les basses que havia vist mai, i conscient que era l'última vegada avui que veuria aquelles botes grogues que tant temps havien estat en un racó de l'armari tan netes, va agafar tot l'impuls que els seus 5 anys li permetien i per un moment el temps es va aturar, deixant-la suspesa sobre el bassal, amb les cames juntes, i les botes lluents a punt d'esclafar aquell reflexe que feia massa estona que la temptava!!

I l'esquitx que es va enlairar a tot el seu voltant era enorme, era magnífic, era genial... era gairebé tan bonic i preciós com el somriure de la seva cara.





Per no perdre mai les petites coses que realment importen... metàfores de dilluns entre paraigües.

Bona setmana
 

4 comentaris:

pons007 ha dit...

no ho podia fer el primer dia això de saltar en el bassal? havia d'esperar dos mesos i mig de pluja ininterrompuda?

La rata sàvia ha dit...

Pons... el primer dia els va saltar tots, fins i tots els que no arribaven ni a bassals...

Però dos mesos i mig després encara es delia per posar-se les botes i tornar-hi!!

mhelenamaresipares ha dit...

Això de saltar els bassals sempre m'ha delit. Recordo especialment un any amb unes botes força altes que, de tant gran el salt i el bassal, les botes es van omplir d'aigua per dins... i era divertidíssim!

La rata sàvia ha dit...

Mª Helena, dues cosetes:

- La primera: crec que era un concurs que fèiem tots amb nosaltres mateixos, mirar d'omplir al màxim l'interior de les botes (i que còmode era passar tota la tarda a classe amb aquell centímetre d'aigua estovant els mitjons...)

- La segona: Per què quan ens fem grans deixem de saltar basses? No ho entenc... som tan burros que ens deixem perdre les millors coses de la infància, les que no s'haurien de deixar mai!