12 de novembre 2013

Músics o delinqüents?

Aquests dies és notícia el judici que s'ha iniciat contra una noia de 28 anys, pianista, per la demanda interposada per la seva veïna. Un tema una mica complicat... per no dir molt.


A veure, així de cop i volta, llegint tan sols el titular, crec que a molts (i els que sóu músics més) ens ve al cap "quina tonteria, estan sonats!! on anirem a parar?". I així ho he vist i llegit en tweets i posts de molts dels meus companys de "professió".

Però llavors, sol a casa, he estat donant-hi algunes voltes, i crec que ni tot és tan blanc com sembla, ni tot és tan negre com ens imaginem a cop de titular.

Potser amb aquest post encenc alguna ira d'algun amic meu músic, però abans de res us recordo que jo sóc bateria... no cal que segueixi, oi? El que sí m'agradaria encendre és un debat, o almenys una reflexió.

A veure, si és cert que el volum de decibels superava els límits i que la noia tocava una mitjana de 8 hores al dia... encara que siguis un fanàtic de la música... s'ha de tenir molta paciència per no esbotzar la porta i rebentar-li el piano a martellades.

A mi la música m'encanta, com a tots. Però m'agrada la música que jo vull i quan jo vull.

Als defensors afèrrims de la pianista, feu un exercici... canvieu "pianista" per "DJ", i "lliçons de conservatori" per "sessions de techno house".... què, encara penseu el mateix? O si no, poseu-hi un bateria sol assajant pel seu grup de Nu metal...

Sí, a mi el piano clàssic m'agrada molt més que el techno house, però davant la llei són (i han de ser) iguals.

I tot i que m'agradi molt el clàssic, si intento imaginar-me una tuba o un trompeta, o un contrabaixista, vuit hores al dia, festius inclosos, migdiades incloses, estones de repòs incloses... doncs home, crec que també hagués actuat, d'alguna o altra manera.

També pot ser que la veïna (demandant) sigui algú amb la pell molt fina (tothom coneix algú així, no?), i que la versió que se'ns dóna sigui falsa o molt exagerada... sí, és una opció.

Jo no dic que la pianista sigui culpable, simplement que no jutgem a la babalà, de manera populista i sense conèixer la veritat, o almenys tenir les dues versions.

També és cert que 7 anys de presó i 4 d'inhabilitació és una bestiesa...

Suposo (i és una suposició) que aquí s'han ajuntat la fam amb la gana, i la intransigència i les formes d'uns deuen haver xocat amb la intransigència i les formes dels altres.

Jo de petit tenia la bateria a l'habitació (sí, la bateria, no el piano) i paret per paret hi tenia la consulta d'un metge... us imagineu pitjor combinació? Doncs penseu que tenia 9 anys, i que el meu nivell era força pitjor que el de la pianista de que parlem.

Doncs mai vam tenir ni un problema. Ell perquè era conscient que jo havia d'assajar, i a casa perquè érem conscients que jo no podia tocar tot el dia.

Simplement de bones maneres i amb un somriure a la cara ens vam asseure tots plegats i vam buscar una solució que anés bé a les dues parts. El metge va cedir certes hores (quan ell era a la consulta però els pacients ja no) i jo vaig cedir certes hores (a les hores "prohibides" tocava sobre un tamboret amb un coixí).

Resumint, jo no tinc prou informació per fer-me una opinió, però crec que ni s'ha de santificar la pianista, ni tampoc se l'ha de crucifiar, de la mateixa manera que no s'ha de fer amb la demandant.

Tots els que espero que llegiu el post i que sóu músics crec que puc afirmar que en algun moment de les vostres vides heu estat en les dues situacions... jo almenys m'hi he trobat força vegades.

I clar, llavors ve la pregunta... on acaben els drets de l'un i on comencen els de l'altre?

Aquest és el gran dilema, i això, per desgràcia, només dependrà de la interpretació que en faci el jutge.

Apa, salut i música per tothom!





1 comentari:

pons007 ha dit...

Crec que s'han ajuntat els dos casos. Per una banda una veïna molt delicada i per l'altra una noia molt musical. 7 anys de pressó es totalment absurd. Però haver de conviure tan de temps amb tantes hores d'assaig també ho es.
Abans d'arribar al extrem judicial les coses es poden parlar, no cal donar tanta feina al sistema judifical sobrecarregat. Allò de "parlant la gent s'enten" sol funcionar.