23 d’abril 2014

Sant Jordi



La gentada ja havia marxat cap a casa després de tot el rebombori. Es va assegurar que ningú el veiés. Primer va fer una ullada fins on aquells ulls enormes, d’un groc que feia paüra, arribaven. 

Semblava que era el moment, no quedava absolutament ningú.

Es va mig espolsar d’una revolada tota la pols que duia sobre després de rebolcar-se per terra histriònicament fingint dolor, agonia i mort.

Cada vegada era el mateix ritual. Arribar, soroll, cremar alguna barraca, menjar-se el bestiar, asseure’s a negociar quantes verges a canvi de deixar els ramats en pau, i au!, dia rere dia a menjar verges. Era la part que menys li agradava. Ell preferia un bon xai, o una vedella. Les verges eren ossudes, escardalenques, de mal pair, i aquelles melenes inútils se li enredaven a la gola una i altra vegada. En alguns llocs a la segona ja reaccionaven, en d’altres li tocava rosegar ossets desnerits més d’un i de dos dies. Fins que li tocava a la filla de l’alcalde, del baró, del rei… qui fos el personatge important de torn del llogaret.

Aquí començava el teatre, la part que li agradava més de totes. Drama, llàgrimes, foc a discreció, espants i bafarades de pànic.

I llavors arribava ell, valent, formós, sobre aquell cavall blanc, espasa encinta I llança en mà.

I vinga, numeret que et toca… moriràs! t’aixafaré! una mica de flama cap aquí, esquinçada de capa cap allà i el moment culminant, l’estocada (alguna vegada tan forçada que van patir perquè els descobrissin) i el rajolí de sango on ell, hàbil i ràpid, col·locava una rosa vermella que ja s’havia encarregat d’amagar sota aquelles ales immenses.


Aplaudiments, petons, càntics de victòria… algunes cosses d’infants envalentonats, algun cop de pal inofensiu d’alguna mare despietada i poc més.
Festa, xerinola, vi a raig i tots cap al poble de nou, entre muralles les coses se celebren més bé, i amb un bon foc per fer-hi teca molt millor (encara recordava algun poble sense muralla on li va tocar fer-se el mort un parell de dies..)

I a ell després li tocava recollir discretament, no deixar rastre i amagar-se a la cova de torn esperant el senyal per volar majestuós cap al següent grapat de crèduls.

No eren bones èpoques per ser drac, però sí bones èpoques per ser un mangant, bones èpoques per poder tenir la panxa plena sense massa esforç.

Sí, feia molt que per dintre seu tenia ganes de girar les tornes, de ser ell l’heroi per un dia, de poder sentir les abraçades i copets a l’esquena. Però era conscient que amb els seus més de 15 metres d’esquena, i la seva pell verda i gruixada, poques pubilles anirien a festejar-lo...

I mentre xiulava inconscientment una melodia alegre es va escolar entre els arbres, somniant en un dia on els dracs serien criatures ben vistes, i se n’escriurien cançons, llibres i llegendes...


Bona diada a tothom!!

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Això no es una peli? No es Corazon de dragon?

La rata sàvia ha dit...

Pons, no em sonava el nom quan l'he llegit, però he "googlejat" i tens tota la raó del món! sincerament, la peli l'he vist, però no la recordava, suposo que la musa avui devia estar mandrosa i ha estirat de recursos... casum seuna!!