07 de juliol 2014

Tranquila mare, ja queda poc.

No la deixava anar. Ni volia ni podia deixar-la anar.

Sense arribar a fer-li mal, apretava tan fort com podia aquells ditets tremolosos, sentia com si deixar-la anar signifiqués perdre-la, tot i tenir-la asseguda allà al seu costat, gairebé immòbil.

La mirava atentament, buscant quelcom que sabia que no trobaria.

Ja feia mesos que no tenia aquella mirada innocent, feia mesos que els seus ulls havien canviat, i ara només en brollava una valentia i una fortalesa que la mig espantaven. Com podia ser que la seva nineta, aquell manyoc de plors i somics que no feia tant li trencava les nits reclamant biberons fos ara més valenta que ella? Sentia vergonya i alhora orgull pensant que la seva filla, amb tan sols 10 anyets a punt de fer, fos qui la mantingués amb esperances, i no al revés.

No sabia en quin moment la seva princesa s'havia convertit en una guerrera, però tenia clar que si s'ho proposava, podria conquerir el món, podria pujar al cim més alt i, mirant a l'horitzó desafiant, retar al destí a posar-li una altra fita més complicada que aquella... si és que hi havia alguna fita més complicada.

No podia deixar de preguntar-se per què ella. Però ara ja no buscava respostes que havia entès inexistents, tan sols deixava que la pregunta li martellegés el cap com cada dia, com cada nit, com sempre.

Odiava el perquè amb la mateixa força que admirava el què.

No suportava el fet de veure com la seva filla es feia gran a un ritme desmesurat, inhumà, mortal.

Però alhora, sense evitar una espina de culpa, se sentia orgullosa veient com aquella personeta, abans fràgil i trencadissa, entomava els cops d'una manera que ella no podria, com afrontava cada petita batalla com una possibilitat de tenir dret a un demà més.

I així era com passava els dies, perduda, nua i indefensa davant els seus pensaments, els seus pitjors fantasmes, les seves boires més obscures que la tenien atrapada...




I quan la primera llàgrima va aflorar d'aquells ulls abatuts per la fatiga, com ja començava a ser massa habitual, va notar els dits de la seva filla, la seva princesa, com li acaronaven la galta i, amb una serenor que mai havia vist, amb una fermesa que li van paralitzar l'ànima, li va dir:

- Tranquila mare, ja queda poc.