04 d’agost 2014

Bum bum... bum bum...

Dissabte vaig passar una mala estona sense ser-ne del tot conscient...



Per sort només va ser això, una mala estona. Un dia sencer a urgències, però amb més hores mortes que no pas res més, va ser més avorrit que no pas tràgic (o això vull pensar).

Ja és la segona vegada que el meu estimat cor m'espanta.

Ara fa deu anys em va espantar, i molt. Potser per ser la primera vegada, potser per la parafernàlia de l'ambulància medicalitzada, les corredisses, el pit afaitat, els plors... tot es va magnificar, i el meu cervell (victimista i una mica hipocondríac) es va fer un abonament al drama.

Ja recuperat, dies després, el meu cervellet jugava a enredar-me, a espantar-me sense motiu, a fer-me creure coses que no eren. Em va costar força autocontrol arribar a descobrir i saber gestionar el fet que no era tan greu. Jo em trobava bé, del tot bé, però el meu caparró em cansava, em feia esgotar abans d'hora, no em deixava dormir... molt simpàtic ell. Devia ser una manera de posar la prudència al límit, però va ser molt esgotador, i més quan veies que semblaves un exagerat espantadís (de fet no ho semblava, ho era, però inconscientment).

Va costar una mica, però vaig haver d'aprendre a escoltar de nou els meus batecs sens eposar-me nerviós, a tenir un ritme cardíac variable, que no passava res, a poder fer vida normal i corrent, que al capdavall era el que tocava. Com diria aquell... Que no estábamos tan mal!!!!!

I ara me n'adono que potser aquest haver après a frenar-me se n'ha anat més enllà, massa i tot, perquè dissabte al matí, amb un nou episodi, jo em veia i em sentia tranquil. Massa i tot.

Al meu voltant hi havia cert nerviosisme (normal), i a l'arribar a urgències vaig veure la severitat del que passava. Quan assegut tranquilament davant la infermera li vaig explicar el cas, i ella em va fer entrar de manera immediata a un box on al cap de dos minuts havien vingut 2 metges i 3 infermeres, vaig pensar que potser sí que hauria d'haver trucat l'ambulància...

Però jo seguia relativitzant...

Sí que el meu mecanisme d'autodefensa davant el pànic (fer milers d'acudits dolentíssims) es va activar, però res més. Ho lamento pels que ho van patir.

I llavors, mentre esperes que tot es normalitzi (van ser un grapat d'hores sol i avorrit) el teu cap dóna voltes i més voltes (és inevitable imaginar tot tipus de situacions quan estàs així), i arriba a la conclusió que potser no calia fer saltar les alarmes com un boig, però tampoc tanta parsimònia.

Ara tocarà fer la feina inversa.

Entendre que no n'hi ha per tant com aquella primera vegada, però tampoc per tan poc com aquesta.

Caldrà trobar el punt mig, i entendre que entre fer córrer tothom com si fós a punt de dinyar i anar xino xano a l'hospital mentre el teu cor fa el tonto... hi ha un tros.

Per la resta avui començaré les proves, a veure què trobem.

De moment a fer bondat i aparcar el tabac, l'alcohol, els esforços, l'estress... i malauradament també la bici i les "bambes"...



PS: Ja ho vaig fer dissabte, però no me'n puc estar de donar les gràcies a la gent que em va fotre un cop de mà (ja fós petit o gros) dissabte...

Raquel: Merci per tot!
Dolors: Merci per la insistència i per la bata d'estranquis.
Gemma: Merci per la trucada i la resta de gestions (van ser molt útils)
Dani: Merci per ser-hi, per preocupar-te, i per fer de missatger.
Sílvia: Merci per colar-te sense permís a fer-me riure una estoneta
Estefania, Jordi, Ainara, Cristina... merci per fer la vostra feina d'una manera tan eficaç i alhora divertida!

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Tal com diu Homer Simpson després de patir un infart "Bueno, lo que no mata engorda" xD

Anims! i no ho tornis a repetir ;)

Jordi Dausà (jdausa@gmail.com) ha dit...

El teu cap es pot convertir en l'enemic més terrible. T'ho diu un que ho sap bé. La bona notícia és que és entrenable. Ànims!