26 d’agost 2014

Llàgrimes mal eixutes

Avui en fa set.

Són molts? Són pocs? De fet, ni una cosa ni l'altra. En realitat simplement són tots.

Tots els viscuts sense tu, o com diuen els romàntics, amb tu més a prop, dins nostre.

Jo no crec en res més enllà del que tenim aquí, i és per això que no espero retrobar-te mai, ni que em parlis, o te m'apareguis (si ho fessis em fotries un bon espant a part d'esmicolar les meves creences), i sé que avui no t'escric a tu, més aviat m'escric a mi.




Perquè m'agradi o no (que no m'agrada, i gens) fa set anys que no ets més que un record i, encara que siguis el millor dels records que tindré mai, no ets més que això, un record.

I això em segueix entristint, em segueix posant de mala llet, em segueix esqueixant de dalt a baix.

Perquè tinc moltes preguntes, moltes, que em queden per fer-te, preguntes que si no és a tu no faré mai a ningú, perquè ni la resposta seria resposta ni la pregunta seria pregunta... 

I porto set anys parlant de tu, explicant a molta gent, de la que ara m'envolta i no et coneixia, o no et coneixia massa, quès i coms que em fa mandra explicar, perquè seria més fàcil no fer-ho, però suposo que és com aquest blog anual, un mecanisme per, d'alguna manera, mantenir viu el teu record, perquè cada dia que passa veig com de tu a fora en queda gairebé res, i en canvi a dins, gairebé tot.

I se m'escapa un mig somriure a cada cabell blanc que em descobreixo, a cada mueca d'aquelles que em fan tant fill teu, a cada falta d'ortografia que em trobo, a cada cançó que havíem escoltat junts, a cada guitarrista al qui veig fer un La, a cada vegada que per dins crido un "gràcies!" o a cada bombeta verda que em veig sobre el cap després d'un acudit de dubtós nivell.

I potser tinc tendència a magnificar-te, cosa força habitual quan quelcom ja no ho tenim... però jo seguiré convençut que si et magnifico és per un sol motiu...

... i és perquè eres magnífic.

Un més (o un menys pels pessimistes) t'he enyorat molt més del que voldria, i molt menys del que crec que et mereixeries.

I mentretant seguiré pensant per on seguirien aquelles petjades de tan bon seguir que avui fa set anys vaig perdre.


T'estimo, pare.


PS: Tot i ser un esclau del passat, crec que no hi ha millor manera de recordar el passat que una sobredosi de futur, o sigui que avui em dedicaré a ser el millor tiuuu (sí, amb tres us) del món mundial!!