24 de setembre 2014

De pedra i llàgrima.

Allà el tenia, davant seu, a menys d'un metre del seu nas i, efectivament, feia molta impressió.

Era enorme, fins i tot grotesc.

Era un mur d'una alçada desmesurada, i d'una apariència esfereïdora. Les pedres que el conformaven eren d'una mida descomunal, a saber quantes tones pesava cada una.

Havien estat col·locades amb molta cura, amb molt de temps, una per una, a consciència, i això es notava en el resultat final, ni una escletxa visible, ni una irregularitat, una paret perfecta, freda i gegant.

Va gestar deu minuts intentant trobar una porta, un forat, un racó on algun desperfecte li permetés veure més enllà del mur, però no hi va haver sort. Va intentar fer la volta caminant, però el resultat va ser trobar-se de nou al punt de partida, amb el mur allà, impertèrrit.

Va provar, innocent i sabedor de la derrota, empènyer les pedres amb les mans, com un nen que intenta atrapar un núvol, més en un gest romàntic de desencís que en un intent real.

No podia fer res davant aquell gegant gris que li impedia el pas.

I això li dolia, perquè ell sabia que s'amagava darrera aquell mur.

Li sabia greu que haguessin aixecat una barrera just allà, on ell havia passat tantes hores de felicitat.

Feia temps que no hi passava per davant, i segurament això va fer del canvi una cosa més brusca, però no podia comprendre perquè.

Però, tot i que la ràbia de tenir aquell monstre de pedra i ciment davant seu el feia sanglotar, tot i les ganes d'arrencar-se les ungles fins a tombar-lo, de trobar el martell més gran que existís i deixar-s'hi la vida picant, va decidir simplement girar cua i tornar cap a casa.

Amb el temps havia après que és molt difícil tombar els murs que altri aixeca.

I quan ja era a uns metres, mig camuflat entre la gentada, va mirar de reüll una última vegada i potser s'ho va imaginar, però li va semblar veure una petita flor, vermella i preciosa, traient el nas entre les pedres del mur, desafiant tota lògica, qualsevol mandat, qualsevol raó imposada.




I sense deixar de caminar, va somriure tot el que li quedava de dia...








3 comentaris:

Oliva ha dit...

I SI,EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL,FES UN GEST DE DIGNITAT?...TAN DE "DESPECTIVO MANGANEO",N'ELS EMPRENYA?.

pons007 ha dit...

Mentre hi hagi esperança hi ha possibilitat de travessar la paret. Mira Prison Break per exemple

Gemma Borrell ha dit...

Deixant de banda el tema... felicitar-te pel teu estil de redacció, m'encanta! Et vaig llegint!