31 de juliol 2015

Maleïdes Anxovetes

Un servidor fa un grapat d'anys que es passeja per aquest fantàstic i imprescindible univers que és la música amateur. Amb més o menys sort, he tingut (i tinc) l'enorme sort de poder pujar a un escenari amb certa regularitat, tot i que els anys passen factura i de vegades un no pot arribar allà on voldria, però puc considerar-me més que afortunat.

Dalt un escenari he parlat, ballat, apallissat bateries, rascat guitarres, algun baix i també he cantat. De tot això no en vull treure que sigui bo en res del que he provat (perquè no ho sóc), simplement les inquietuds i les tones de música que porto dins han intentat sortir de diverses maneres, amb més o menys fortuna i encert (tinc molt clar que els companys d'escenari que he trobat han fet possible molt més que no pas jo, des d'aquí aprofito per enviar-vos un Gràcies!).

I, siguem honestos, mai ho he fet tan malament com per deixar-ho, però alhora tampoc ho he fet mai prou bé com per fer saltar aquella guspira que molt de tant en tant apareix.

I després de tants anys, un s'asseu en un teatret petit, de poble, a gaudir d'un espectacle humil, senzill, i és quan la mare providència t'etziba un cop de puny a l'estómac, una bufetada a la cara per  dir-te, mirant-te als ulls... "Ho veus tros d'ase, és això!".



Ahir a Cassà no sentíem les onades, no hi havia brisa de mar, ni sorra als peus, ni tan sols un cel estrellat sobre els nostres caps.

Però no va fer falta.

Des de la primera nota de la primera melodia em van caure, perdoneu que sigui malparat, els collons a terra.

Les havia sentit, i molt, però mai en directe (mea culpa).

I durant una hora i mitja el món va desapareixer, tot allò que quedava fora dels pocs metres quadrats que ocupaven de l'escenari no hi era, ni falta que feia.

Cançó rera cançó la pell de gallina anava en augment.

Podria passa-me hores intentant descriure tot el que em va passar pel cap i, sobretot, pel cor, però no me'n sortiria, qualsevol cosa que digués quedaria molt curta.

Les havaneres m'agraden, però com que no sóc nascut arran de mar, tampoc és que em posi discs d'havaneres per estar per casa, ni per anar amb cotxe. És un gènere que em queda lluny, fora dels grans clàssics que tots coneixem.

Però ahir em vaig convertir.

Cada paraula de cada lletra tants anys escoltada agafava un altre aire, un altre significat, una preciositat meravellosa embolicada per treus veus que estic convençut que van néixer per cantar plegades.

No faré crítiques musicals, perquè encara em tremolen els sentiments i no seria objectiu, però m'agradaria fer una petita menció a cada una de les persones que eren ahir dalt de l'escenari:

Xicu: El seitó imprescindible. Humil, en un segon pla molt ben trobat, però amb uns dits que semblen parits per rascar una guitarra. Un acompanyament simplement perfecte, per demostrar que tocar havaneres no sembre és marcar un treset i un baix amb el polze, i que la virtuositat no té perquè anar renyida amb l'humilitat.

Tona: La mare que et va parir! Quina veu més càlida, quina manera d'agafar una melodia i embolicar-la amb una manta invisible que la feia brillar. Molts baixos de grups d'haveneres haurien d'escoltar-te molt per aprendre què significa fer les veus greus. I en els moments de solo, una maduresa vocal senzilla però que t'abraça amb les dues mans, com aquell amic gegant que t'encercla i no et deixa anar fins que ell vol. Menció especial (i molt especial!!) per el tros de tema que t'has marcat amb "la Mare del Mar"... el moment de canvi d'acord de "...del Mar" encara em ressona dins.

Marta: Per sort no et descobriré ara, i tinc l'enorme plaer d'haver compartit escenari alguna que altra vegada, però em segueix deixant bocabadat l'energia que transmets. No tan sols és escoltar-te, és veure't i saber què està passant, entendre les lletres a un altre nivell. Una veu que voldries que et donés consells, et cantés les cançons de bressol quan eres petit i que no tens manera de deixar d'escoltar, ni tan sols quan calla. Una veu que no importa si és a mitjos o en aguts, sempre clavada, afinada i virtuosa, demostrant que quan algú canta bé i a sobre ho sent, la bellesa creix de forma exponencial.

Montse: Això teu hauria de fer-te vergonya. No pots presentar-te davant un micro amb aquesta naturalitat, aquest somriure tan sincer i fer el que fas. No, això hauria d'estar prohibit. Per respecte a tots els que ens esgargamellem dins la dutxa, o que intentem emular els grans hits al cotxe, no es pot cantar tan bé, no es pot. Ahir em van preguntar com et definiria, i improvisant se'm va ocórrer dir que la teva veu era com agafar la Maria del Mar Bonet i la Sílvia Pérez Cruz, posar-les en una coctelera, barrejar-les i servir-les a la temperatura adequada, però en un got de la cuina de casa, no d'un restaurat de luxe.

Doncs això, gràcies maleïdes Anxovetes, que a parts iguals em vau fer tocar de peus a terra i alhora em vau enlairar fins on feia temps que no volava.

Bon divendres a tots!!






1 comentari:

pons007 ha dit...

que menys que posar-lis un link a la web, no?