El cau de la rata sàvia

Rutina

2012-02-16T12:46:00.001+01:00

Era una trista i simple impressora en una simple oficina...

Com cada vegada que algú premia Ctrl+P... ella va haver de reeixir-se, reaccionar i posar-se les piles.

Comprovar els capçals, fer recular els carret fins a l'inici, comprobar el paper, girar els rodets perquè la fulla es posés en posició i llavors, el que li feia més mandra... imprimir el que altres volien i ordenaven.

Sabia que era el seu motiu d'exisitir, i sabia que per allò havia estat creada.

Una vegada i una altra imprimint comprovants, factures, comandes, justificants, dossiers, albarans... milers i milers d'hores de la seva vida malgastades entre blancs i negres, escales de grisos i un perquè encara molt més gris.

Era una existència penosa, i ho sabia.

I ni tan sols podia aspirar a un més enllà millor, ja que el que venia després era, en el millor dels casos, una deixalleria o un racó en una habitació amb tanta pols com falta de llum.

I va decidir que n'estaba farta, que allò s'havia d'acabar.

Va esperar la següent ordre d'impressió i es va encoratjar com mai havia fet.

Va recollir el paper, va alinear els capçals i va parpallejar en senyal d'OK, però aquesta vegada seria diferent.

Tenia mil idees brollant-li de dins, i intentava decidir què imprimiria. Potser un Van Gogh a tot color? o una foto impactant? Un ram de roses d'un vermell passió, o un mar blau intens?

Va decidir que seria el que primer li surtís de dins, i va decidir llençar-se com mai hauria imaginat fer.

Però quan la factura va sortir per la safata de recollida se'n va adonar que res havia passat, tret que havia imprès una factura en blanc i negre i que s'havia posat de nou en mode de repòs.

Perquè per més somnis que creiés tenir, no deixava de ser una trista i simple impressora en una trista i simple oficina.

Sabinejant...

2012-02-10T10:14:00.001+01:00

Ahir veient Polònia em van venir ganes de Sabinejar una mica... i m'he atrevit a provar-ho.

Lágrimas compradas en un rastrillo de tres al cuarto

Andares de monarquia entre bambalinas republicanas

Sonrisa aburguesada mirada fija, cabeza alta

Y un cuerpo que se derrite cuando las luces del cuarto se apagan

Sueños deshauciados por no pagar las noches de alquiler

Cárceles pintadas en lienzo humilde de pintor en paro

Romance de diez minutos, chocar mejillas, billete en mano

Y un cigarro consume un recuerdo que todavía no es ni pasado

Princesa de las medias rotas,

En un reino con aires de suburbio urbano

Anda descalza sin botas

Vendiendo besos de los baratos

Un corazón maquillado con ese rimel mal disimulado

Principes y brujas en este barrio comparten tabaco

Esquinas en paralelo, bares vacíos, neones apagados

Amor servido a granel envuelto en miseria, dolor y clavos

Camellos del olvido repartiendo gratis dosis de nostalgia

Y los chavales, mientras, hacen botellón con todos sus fracasos

El asfalto se mezcla con la frustración de todos los zapatos

Que pisan este barrio que en un día tuvo un lindo palacio

Princesa de las medias rotas,

En un reino con aires de suburbio urbano

Anda descalza sin botas

Vendiendo besos de los baratos

8000 gràcies a tots!

2012-02-09T16:06:00.000+01:00

Són tonteries, números, casualitats o directament maneres espectaculars de perdre el temps...

Però avui me n'he adonat que estic a punt d'arribar a 8000 visites al blog.

I potser sona molt "queco", o molt tonto, però m'ha fet il·lusió!

D'acord, hi hem de restar les meves visites, de vegades compulsives, per veure si algú ha escrit o no (normalment sol ser que no, no ens enganyem)... però no crec que passin de les... mmmm, no sé, fent un càlcul ràpid... meves, meves, n'hi deu haver unes 7500... jejeje.

Fora conyes, MOLTES GRÀCIES a tots els que heu perdut un, cinc o cent minuts llegint les meves tonteries, tant si heu rigut com si heu pensat que no valia la pena... gràcies de veritat (i als que comenteu directament us dec una cerveseta!!).

Seguiré intentant anar deixant historietes, contes, paranoies o reflexions per aquí, encara que segurament no ho faci tan sovint com m'agradaria, prometo actualitzar sovint.

I de passada, gràcies a tots els que recomaneu blogs i que m'heu permès descobrir gent que realment escriu, pensa o imagina coses extraordinàries.

Apalins, ara toca arribar als 10.000!!

La Rata

PS: Un gràcies més sentit i especial a les tres persones directament responsables que aquets blog existeixi... per tres motius radicalment diferents, però m'heu donat motius i excuses per començar, per seguir i per no acabar. Us estimo!

Com ser granota?

2012-02-01T11:06:00.000+01:00

"Sóc una granota, sóc una granota" es repetia per si mateixa.

L'aigua martellejava les basses de manera insistent, i les gotes al caure creaven un efecte enganyosament bonic, un espectacle encisador i hipnòtic.

La pols i la sorra acumulats durant dies es convertien en un fang espès, d'un color rojenc, que començava a brollar pels xargais i els vorancs.

Ella, allà al mig, amb l'aigua que cada vegada li cobria més part del seu cos, un cos petit, llafiscós i verd, d'un verd fosc amb espurnes de groc.

Palplantada al bell mig d'aquella petita odissea, la granota lluitava amb contra un enemic massa invisible.

Intentava fer reaccionar les seves extremitats, fer saltar aquelles cames que, no feia gaire minuts la portaven d'un racó de bosc a l'altre amb quatre salts.

Intentava fer reaccionar el seu cos, el seu cos anfibi, però no hi havia sort.

Estava absolutament paralitzada, com si mai hagués vist ploure, com si aquella aigua que queia fós la primera vegada que queia, com si negar-se dins una bassa fós realment una possibilitat, i de res li servís el poder respirar (i gaudir) sota l'aigua.

No es movia, i es repetia una i una altra vegada la mateixa frase.

"Sóc una granota, sóc una granota..."

Però, de manera absolutament incomprensible, havia oblidat ser granota...

Gràcies Mestre!

2012-01-24T10:24:00.000+01:00

Acomiadar-se sempre és un mal tràngol.

Acomiadar-se d'algú que no tornarà mai més és una merda, directament.

Podem al·legar al cicle vital, a que la vida té moments bons i dolents, etc. però no deixarà de ser una merda.

Avui toca dir adéu a una persona de les que tens a la llista de les que han estat importants. No era ni un gran amic, ni era algú imprescindible, no cal ara ser més transcendentals del que caldria, però era algú que va ser molt important, en una etapa que va ser molt important per ser on som ara tots els de la meva generació.

Crec que tots els que el coneixíem podríem passar hores parlant d'anècdotes, parlant de grans moments, de records i estones que vam compartir amb ell... i segurament ho faríem amb un somriure permanent a la cara, dient-la cada vegada més grossa.

Jo em quedo amb en Paco que vaig tenir la sort de conèixer fora de l'escola.

Dins l'aula era un gran professor, però jo sóc molt honest i reconec que no ens enteníem. Potser perquè ell parava especial atenció a aquells alumnes que, amb el seu copet a l'esquena, es trovaven més còmodes, i jo vaig tenir la sort de no necessitar mai aquest copet. Això sí, dibuixava les circumferències com ningú.

Però fora de l'aula era un altre món. La gran amistat que mantenia amb el meu pare em va permetre conèixer-lo més enllà de l'aula, del Ducados i del Willy que de tant en tant ens sorprenia aparcat al carrer germà Agustí.

I aquell Rossell és el que em va marcar, el que em va sorprendre, i al que admirava.

D'aquells dies em quedo amb com, semblant tant i tant diferents, ell i el meu pare eren iguals, i jo aprenia a marxes forçades de l'un i de l'altre. Dues persones radicalment diferents, amb dues vides completament oposades, i amb mètodes radicalment oposats per un mateix fi, tan vocacional com passional pels dos... l'educació.

Recordaré sempre com amb aquelles maneres desmaneguades, despreocupat, amb aquell "anar per la vida" com si fés tard a tot arreu i sempre estigués pensant en el que faria després... si se'n recordava, el mestre Rossel et deixava anar píndoles de valors concentrats, gairebé imperceptibles, però que calaven.

I és una merda veure com, d'aquella vella guàrdia pretoriana (En Verdaguer, en Rossell, en Díez, en Dausà i l'Oliveras), dos han hagut de marxar abans d'hora... jo em seguiré quedant amb els mil i un moments que em van brindar tots plegats, dins i fora l'escola, com a mestres, com a amics del meu pare, com a parts inesborrables de la meva vida.

A ells (i a molts altres) els dec ser com sóc a dia d'avui, tenir els valors que tinc i l'eduació de la que tant orgullós estic d'haver rebut.

Pels que ja no hi són, pels que queden i pels que s'hi incorporen amb el mateix esperit...

MOLTES GRÀCIES PROFESSORS!

PS: Mai podré treure'm del cap la imatge d'aquell cigarret, sobre la taula, cremant lentament mentre la seva veu atabacada planava sobre els nostres caps...

Entre Nadals, reis, anys nous i anys vells...

2012-01-09T16:19:00.000+01:00

Au, ja està, ja s'ha acabat.

Un altre any, ja ens hem tret de sobre el Nadal. Per fi.

Ja sabeu que no m'agrada el Nadal. Només em quedo amb dues coses de les festes en general, tenir vacances i que la gent estigui emotivamnent més receptiva.

La resta... a cremar.

Aquestes festes, com totes, han passat volant. I marxant s'han endut els vestigis que quedaven d'un any que amb el temps oblidarem, o això espero.

Un any ple de contratemps, amb més dies grisos dels que estadísticament ens haguessin tocat i de força porqueria en general... o sigui que fora! Cosa dolenta... fora del ventre!

Per sort, com passa sempre, hi ha alguna espurna de llum que guardaré en un raconet de la memòria, intentant no vincular-ho al desastre general... però amb el vostre permís aquestes espurnes me les guardo totes per mi.

I ara toca el 2012.

Els desitjos? Doncs un de molt simple... que sigui tan sols una mica millor que el 2011 en aspectes generals.

En teoria ha de ser-ho, ara falta veure la pràctica.

De moment ens arramangarem i hi posarem tot de la nostra part per aconseguir-ho.

Em consola pensar que no serà molt difícil millorar el 2011...

I no feu cas a la foto d'avui... simplement m'ha impactat una manera tan simple i brillant de descriure'ns.

PS: I prometo escriure més i sobretot... millor, que realment els últims posts han sigut d'una baixa qualitat alarmant... ho reconec.

Un microconte

2011-12-21T12:38:00.000+01:00

Avui tinc ganes de compartir el conte més curt que he escrit mai, i que mai esciuré.

Per la resta... s'acosta Nadal, i no tinc ganes de fer més posts "antinadalencs"... tot i que si el ritme de pares noels penjats segueix així, em veuré en l'obligació moral de fer-ho...

Doncs això, espero qeu gaudiu del microconte... :-P

- Vine!...

Hivern

2011-12-02T11:49:00.000+01:00

Des de sempre quan arriba desembre passo uns dies estranys.

Suposo que ho he automatitzat com el canvi d'estació, jo ja sóc a l'hivern.

M'encanta l'hivern. M'agrada abrigar-me, anar amb jaquetes, bufandes, guants...

Els del meu entorn diuen que tinc el termostat espatllat, ja que normalment porto menys capes de roba que la majoria i, quan molt sovint els del meu costat van amb jersei, a mi encara em molesta una samarreta.

Deu ser per això que m'agrada el fred...

Però l'hivern té un altre part, més sentimental, més interior.

El fet de venir de la tardor, estació melancòlica i nostàlgica per antonomàssia, fa que, almenys jo, vingui d'uns mesos de reflexió, de "tristesa", de recolliment, del canvi de l'alegria exagerada de l'estiu.

I quan arriba l'hivern a aquest estat s'hi suma una espècie de felicitat tranquila.

Per això quan arriba desembre em poso content, sense motiu o per un grapat de motius...

S'acosten les festes (tot i que no m'agrada ni celebro massa el Nadal, m'agrada quan la gent éstà més predisposada a ser feliç i demostrar-ho)

Canviem l'any, tanquem un cicle i n'obrim un de nou

Venen dues setmanes de vacances... i abans el pont

La gran majoria de'emissores deixen d'emetre gran part de la porqueria de música estiuenca

S'acosten àpats d'aquells de cullera, forquilla i ganivet... i torrons

Toca fer balanç, resum, i preparar-nos per girar pàgina...

Això sí, si depengués de mi, el desembre necessitaria uns quants retocs:

Prohibiria les Nadales a tot drap pels carrers, la decoració nadalenca hortera i, sobretot sobretot, els pares noels que s'enfilen pels balcons (això ho tipificaria com a delicte directament).

Eliminaria les festes de Nadal, en quant a celebració religiosa. No ens enganyem, a tots ens fa molt gràcia el dinar de Nadal, els regals, la parafernàlia, etc.... però quanta gent realment celebra el naixement de Jesús, quanta gent centra les celebracions en la religió? No siguem hipòcrites siusplau.

Suprimiria de les televisions tots aquests refregits nadalencs amb poca gràcia, demostrant que podem tirar una setmana sense idees noves, tan sols anar programant resums, "els millors dels millors" i altres coses igualment insufribles.

Obligaria al monarca del país al qual diuen que pertanyo a explicar, d'una vegada per totes, la veritat, enlloc d'omplir-nos les orelles amb collonades insubstancials tipus "tenemos que trabajar duro para los tiempos que vienen"... que ens expliqui co es va trencar la cara (com... o qui?), com el seu gendre s'ha enriquit de manera fastigosa, en quants consells directius està "endollada" tota la seva família, rebent beneficis insultantments elevats a canvi de no res... com diria aquell... "Que no nos engañeeeeen, que nos digan la verdaaad".

Doncs això... benvinguts al desembre, una vegada més... l'últim.

Desmitingficant...

2011-11-11T11:32:00.000+01:00

Ahir vaig anar a un míting polític...

No us espanteu, estic bé, no va ser una cosa premeditada, hi vaig anar "per contracte" a fer una actuació musical, si no els qui em coneixen saben que no m'hi haurien d'haver buscat.

Era un míting de les JNC i UJ, la canalla convergent i unionista (aquests últims fàcilment identificables entre el públic, és aboslutament impossible no veure'ls a tres pobles de distància).

És curiós veure com hi ha gent que creu en la política.

Potser qui va 100% errat sóc jo, però em fa mota gràcia veure gent emocionar-se al sentir discusos buit, vendes de fum i, com es diu en castellà "palabreria", bla bla bla, i del barat.

Clams al vent, proclames amb la vena del front inflada, promeses descaradament irreals, fins i tot mentides descarades... tots i cada un dels discursos que vaig escoltar es podien haver escoltat en qualsevol míting de qualsevol partit, tan sols feia falta canviar les banderes i els cartells.

D'això se'n diu demagògia, i per desgràcia de tots és l'únic que se sent en campanya.

Crec que fins i tot el meu gos podria fer un discurs de campanya, no cal gaire res més que:

- Fomentarem la creació de llocs de treball
- Ajudarem a qui més ho necessita
- Crearem estabilitat perquè les empreses tirin endavant
- Millorarem l'educació perquè els estudiants surtin preparats
- Ajudarem la gent gran
- Establirem polítiques fiscals que ajudin a la recuperació del país
- Etc.

Home, faltaria més que qui ganyi no ho faci això....(us heu preguntat mai com és que si un metge no fa bé la seva feina va a la presó, en canvi si és un polític qui la caga... li donem una pensió vitalícia??). Ara, el que m'interessaria saber i que no m'ho dirà cap partit és com pensa fer-ho, com pensa frenar aquest monstre socio-polítco-financer que hem creat i que se'ns pot menjar quan vulgui.

Ningú em parla de perquè hem gastat el que teníem i el que no teníem, ningú em diu perquè Goldman Sachs mana més que qualsevol govern, ningú em diu perquè la banca decideix més que el senat, ningú parla de reestrucrar els tres poders d'aquest país, ningú em parla de fer neteja (però de debò, no retallades en sanitat i eduació, neteja de veritat)... d'això no se'n parla, no fós cas que la gent no anés a votar el diumenge 20.

Reconeixo que em va costar molt aguantar el riure en alguns moment quan el públic assistent aplaudia, com posseït, el candidat er la circumscripció de Girona, quan aquest, alçant la veu d'una manera massa artificial, demanava el nostre compromís, el nostre posicionament, el nostre treball....

Per un moment, al tornar a pujar a l'escenari després dels parlaments, vaig estar temptat d'acostar-me al micròfon i dir el que em passava pel cap en aquell moment, recordar que si el país está on està és per la submissió de la classe política davant el poder econòmic, el fastigós (i punible) ús que es fa de la política per el benefici propi del polític de torn, de tota la merda i porqueria que hi ha dins el parlament, de tot el que sabem (Millets, Gürtels, Palma Arena... i tants casos com vulgueu) i de tot el que segurament mai sabrem (i si ho féssim potser parlaríem de revolta)...

Enlloc d'això aig empassar saliva, vaig recordar qui m'havia contractat i perquè, vaig agafar la guitarra i vaig somriure al reafirmar perquè fa tant temps que he deixat de creure en la política.

Això sí, no vaig poder-me'n estar de citar una frase que em deia sempre el meu pare:

"No et creguis mai el que et diuen... digues el que creus".

Bon cap de setmana a tothom.

Pffffffffffffffffffffffffff!!!!!!!!!

2011-11-02T12:38:00.000+01:00

El títol intenta emular l'onomatopeia de bufar les espelmes d'un pastís... sense massa èxit.

Dilluns va tornar a tocar bufar espelmes. Aquesta vegada 33 (curiosament una més que l'any passat, és un fet ben estrany que algun dia miraré d'estudiar...).

Si ho miro fredament, des de la distància, intentant fer un resum ràpid del que ha canviat i el que no, tinc uns sensació estranya, ja que em sembla que no hagi viscut gaire res "important" ni trascendental durant aquests últims 365 dies.

Però si em paro a pensar bé, veig que un any, t'agradi o no, pesa.

- M'han demanat matrimoni... i he dit que sí
- He hagut d'acomiadar gent estimada
- He tancat la millor etapa de la meva vida
- Me n'he adonat que sóc on volia ser i amb qui hi volia ser
- He fet algun petit viatget (3 vegades a USA, Brasil, Canada, UK, Milà, que ara recordi)
- He adoptat una gata
- He vist créixer els meus nebots preferits
- M'he fet una mica més d'aquí
- M'he fet més amic dels meus amics (sona a tòpic, però és veritat)
- He fet algun descobriment d'aquells que crec que valen la pena
- He muntat un nou projecte musical
- L'he trobat a faltar

I el més impotant, he intentat somriure tant com he pogut (i ha sigut molt!)

Un any més, i encara que em pugui fer pesat, puc dir amb la veu alta i clara que SÓC FELIÇ.

Crec que sóc molt afortunat... i ho agraeixo.

Ara toca pencar perquè d'aquí un any la llista de coses fetes sigui tan o més impressionant que la d'aquest any (si tot va com ha d'anar la llista pot fer por... però això ja no depèn omés de mi).

Sense muses.

2011-10-17T15:36:00.000+02:00

Ja fa massa dies que no escric.

Comença a ser preocupant...

Ja no parlo d'escriure res bonic, genial o passable... parlo fins i tot d'escriure alguna cosa mediocre, buida o inaguantable (com acosutmava a passar... jejeje).

La qüestió és que no escric.

Ja gairebé no recordo la sensació de començar a lligar frases mentalment i tenir la necessitat imperiosa i urgent d'agafar un teclat o un bolígraf i començar a filar un text, veient com les paraules juguen, cauen, neixen, es barregen entre elles i finalment es deixen caure sobre el text.

No sé si va lligat al fet que també fa uns mesos que no llegeixo...

I aquest aspecte encara em preocupa més.

Ja sé que vaig a temporades, que hi ha èpoques en que llegeixo fins i tot la lletra petita dels contractes, llibre darrera llibre, com qui empassa xupitos un dissabte a la nit.

Però ara no.

Espero que l'últim tresor que m'han deixat (El Ladrón de cerebros) em torni a despertar el cuc de la lectura.

I de retruc que torni a escriure.

Perquè ho enyoro. Molt.

PS: El quadre representa les nous muses, filles de Zeus i Mnemosine, Calíope, Clio, Euterpa, Terpsícore, Èrat, Malpòmena, Talia, Polínmia i Urània.

Bona sort

2011-09-13T10:04:00.000+02:00

Jo no sóc supersticiós. No ho he sigut mai, tot i que reconec que quan parlem de futbol sempre sóc una mica "maniàtic", però crec qúe és més en broma que no pas res més (tinc una samarreta que tenim acordat amb el meu amic Carles no posar-nos, perquè l'última vegada va ser una derrota, però no passa d'aquí).

Bé, en realitat potser menteixo. No crec en la sort com a fet atzarós, com a un ens poderós que es regeix per unes lleis inviolables i incontrolables i que ens sotmet a tots sense discriminar, fent-nos ballar com ninots.

És veritat que al llarg de la meva vida no he tingut gaire oportunitats de culpar el destí, l'atzar o la sort, em considero una persona afortunada. Suposo que si hagués ensopegat dues centes vegades en un sol dia, o tingués un capítol de desastres males coincidències potser seria menys escèptic, però no és el cas.

O potser sí que he tingut oportunitat, perquè la vida també m'ha clavat algun mastegot, però per la circumstància que sigui no he necessitat mai culpar res ni ningú per el que hagi passat.

Sí que crec en la sort com a component d'una equació que desconec com es formula i com es resol, però en la que altres valors són el moment, l'esforç, les circumstàncies, les maneres de fer les coses i l'entorn.

M'explico amb un parell d'exemples imaginaris.

Quina sort haver trobat aquest hotel tan barat...

Si no l'haguessis buscat, sinó haguessis fet les gestions, si l'hotel no hagués posat unes tarifes tan baixes (segurament per la poca ocupació) i si haguessis buscat en unes altres dates... segurament la sort, per molt poderosa que fós, no t'hagues brindat aqusta oportunitat.

Quina sort que ens hagin escollit a nosaltres per el projecte...

Hi ha una frase que diu que la sort és directament proporcional a l'esforç, i no se m'acut millor manera per explicar aquest cas.

Quina mala sort haver enganxat les cues per tornar...

Si el viatge hagués estat programat a una altra hora, o la ruta escollida hagués sigut més calculada, segurament no parlaríem de retencions... i sortir de Barcelona a les set d'un divendres no és mala sort, és mala planificació o un peatge que s'ha de pagar si no hi ha alternativa, però no mala sort. Tothom sap que un divendres hi ha retencions, no es pot imputar a la mala sort.

Ara bé, tot i que segurament com a tecnòcrata convençut i practicant que sóc, i amb la por que tinc a que hi hagi coses que s'escapin a una demostració empírica, a un raonament lògic i científic les pugui témer i fins i tot intentar negar, reconec que de vegades l'esdevenir dels aconteixements et deixa amb una cara de llobarro que no pots treure't.

I suposo que és per això que molt gent intenta donar-hi una justifciació, perquè ho necessitem, és part de la naturalesa humana, buscar explicacions.

I llavors apareixen les supersticions, les teories místico-paranormals, els bruixots, els remeis casolans contra la malestrugança, els cultes pagans, les religions, les esglésies, la fe i fins i tot el senyor de blanc que es passeja pel món amb aires divins...

Jo sóc molt pragmàtic, i vist que no tinc resposta a moltes preguntes, he decidit fer cas a aquell tòpic que diu que si un problema té solució deixa de ser un problema i que, si un problema no té solució, no cal preocuparse'n.

Per tant he optat per no preocupar-me per allò que s'escapa a la meva ment.

M'és igual si hi ha vida o no més enllà.

Se me'n fot si alguna força superior fa que la meva vida volti cap aquí o cap allà.

M'és indiferent si "Déu", o el Karma pretenen regular la meva vida.

Encara que fós cert (cosa que dubto), no crec que posar-me de genolls i pregar, o arencar el cap d'un pollastre i escupir-ne la sang entre espelmes poguessin fer que les coses canviessin.

Per tant seguiré treballant, seguiré pencant i seguiré manegant-me-les perquè, almenys en la part que em correspon a mi, la sort em somrigui a mi i als que m'envolten.

I si avui el dia no m'acaba d'entusiasmar, si tnc la mirada perduda esperant el dimecres, és perquè és un dimarts, i no m'agraden els dimarts, no pas per el 13.

També és mala sort no poder culpar la sort...

I us deixo algunes frases de gent que sí sabia el que es deia, parlant de la sort:

La mitad de la vida es suerte, la otra disciplina; y ésta es decisoria ya que, sin disciplina, no se sabría por dónde empezar con la suerte. (Carl Zuckmayer)

La suerte favorece sólo a la mente preparada. (Isaac Asimov)

Muchos creen que tener talento es una suerte; nadie que la suerte pueda ser cuestión de tener talento. (Jacinto Benavente)

Suerte es lo que sucede cuando la preparación y la oportunidad se encuentran y fusionan. (Voltaire)

4

2011-08-26T10:28:00.000+02:00

Ja tornem a ser-hi... un any més.

És increïblement frustrant, i alhora meravellós, veure com el temps fueteja les nostres esquenes a una velocitat de por.

Avui fa quatre anys que et dèiem adéu.

I en fa un de l'última vegada que vaig plorar-te en veu alta.

I tot i que a tu no et serveixi de res que t'ho expliqui... a mi sí que em serveix. Em serveix per adonar-me de tot el que ha passat des de llavors, de tot el que hem crescut, envellit... viscut.

Les coses no han canviat massa, els de casa seguim allà mateix on érem avui fa un any, però una mica més vells.

Et voldria explicar que les coses em van força bé, per no ser exagerat i dir-te que les coses em van de cine (no t'hagués agradat tanta pedanteria, oi?).

Tinc una llar on hi tinc algú imprescindible dins, un parell de fieres que em roben totes les hores que em fa mandra viure, una feina que em permet ser capriciós fins a cert punt, uns nebots que m'esgoten però que es fan estimar, i una mare que gairebé viatja més que jo, i mira que és complicat.

Segueixo coneguent el món i els seus racons més estranys, cosa que segurament et seguiria fent respecte, ja sabem que no eres molt de volar gaire lluny...

Segueixo amb la música, tot i que el que tu havies conegut ja no hi sigui, el comiat va ser preciós, i ara seguim amb un estil i un grup que de ben segur t'hauria convençut força més que no pas l'altre... jeje.

Segueixo sent orgullós, sovint precipitat, una mica massa bocasses (o bocagrossa, com em deies a vegades) i, tot i que conec molt bé els defectes i miro de polir-los, de vegades és molt més còmode pensar que "sóc així" i que no puc canviar-ho... ho sé, un punt menys per mi.

Segueixo fumant, tot i que te'n faries creus del poc que ho faig ara... segurament te'n riuries i em diries que això no és fumar... i jo somriuria orgullós.

Segueixo buscant perquès a la vida, intentant anar més enllà del dia dia i entendre què hi faig aquí, però sense arribar a obsessionar-me, que ja ens coneixem, i els excessos de pensaments són tan perillosos com la manca.

Segueixo omplint la meva vida de gent nova, i alhora segueixo cuidant els que ja hi eren que, com tots, s'han fet grans, s'han casat, emparellat, desaparellat... però això ja seria xafarderia, i sé que no t'agradava massa, o sigui que ho guardaré per mi.

I segueixo preguntant-me perquè vas haver de marxar abans d'hora, em segueixo preguntant massa sovint com seria un avui amb tu...

I sí, ja sé que no hi ha resposta, que és el que hi ha, i he après a conviure-hi, però això no treu que l'enyorar-te de vegades es faci lleugerament insuportable.

Però no hi ha més camí que el que va cap endavant... i d'aquí no gaire estaré assegut davant un ordinador pensant què ha canviat en l'últim any, en què dir-te i com dir-t'ho, i jo tindré un any més de records sense tu.

Perquè molts diuen que és el futur el que ens fa caminar endavant, el no saber que hi haurà demà, l'emoió d'allò desconegut, el paper en blanc per escriure...

Però jo, com a bon amant de la nostàlgia, crec fermament que és el deute que tinc amb el meu passat el que m'obliga a seguir caminant per demà poder tenir un ahir preciós.

Una vegades més, encara que no em sentis, gràcies per haver-me regalat un jo que m'agrada que s'assembli a un tu que segueixo enyorant, admirant i estimant.

T'estimo pare,

Jordi

Jo i el calendari... el calendari i jo (5.0)

2011-08-05T10:02:00.000+02:00

Avui de nou el calendari i jo ens les tenim.

És una relació amor-odi, és quelcom molt més fort i poderós del que voldríem cap dels dos, i estic fermament convençut que ambdós estem condemnats a barallar-nos eternament, però alhora l'un sense l'altre no seríem feliços.

Avui el 5 al calendari és bicolor.

Si te'l mires a contrallum es d'un vermell bonic, resseguit per una nostàlgia que comença a ser "anyeja", amb un somriure de fons que fa que el color ressalti... realment un dels dies més bonics que s'hagin vist mai. Les ironies de la vida fan que cada any, quan arriba aquest divendres, no pugui evitar pensar-hi i que em caigui un somriure brillant galta avall.

Si te'l mires de prop és d'un negre fosc que impressiona, que glaça la sang, tan fosc que sembla que tot al seu voltant sigui més trist, i que les llàgrimes no puguin evitar saltar d'uns ulls que tremolen, per por de ser engolides per un sentiment tan dur. I segurament hi haurà qui em dirà que el negre el vaig pintar jo... però creieu-me, és força més complicat que tot això.

Com que no sóc gaire bo gestionant records (sempre em deixo portarper la nostàlgia, i aquesta sempre m'acaba ferint, esgarrapant o regirant-me un tormell), he decidit que agafaré el vermell clar i el negre fosc i els posaré en un pot. Els remenaré ben remenats fins que quedi una mescla ben homogènia, i un cop ho tingui llest, d'un sol glop m'empassaré els dos records de cop perquè, al cap i a la fi, un no seria res sense l'altre, i l'altre no seria res sense l'un.

I encara que no t'ho creguis, seguiré estimant tot allò que signifiquen, i seguiré creient que va ser gran, molt gran, i que mai podré ni tan sols pensar que va ser un error.

Simplement va ser. I va ser preciós.

De lluny (i segurament sense que mai ho llegeixis): Moltes gràcies, jo no seria jo si tu ni haguessis sigut.

Per la resta... divendres, comencem vacances... per fi.

La frase del dia:

- Jo primer..

- Doncs jo més!

- Jo tot..

- Doncs jo sempre!

Burro-cràcia

2011-07-19T14:31:00.000+02:00

Ja fa uns quants dies que vam tenir visita a casa...

Nosaltres érem fora, celebrant la revetlla, i algun simpàtic va aprofitar per rebentar-nos una finestra i endur-se el que va poder entre que va saltar l'alarma i que va arribar la policia.

La veritat, vam estar prou de sort tenint en compte el que podia haver passat, però també cal dir que per tenir cinc minuts... va fer prou feina.

Un cop superat l'espant, tota la parafernàlia de dençuncies, atestats, etc., ha tocat començar el peregrinatge per aconseguir que l'assegurança cobreixi el que li toca cobrir, que per això paguem el rebut catòlicament i de forma puntual.

Tot semblava que aniria de perles, ràpid i clar... però com sempre, aquestes coses volen temps.

I el que em rebenta més de tot, el que em posa de mala llet es pensar que, per més tràmits, denúncies, factures, papers i paperots que pugui presentar, mai em tornaran el que realment voldria recuperar, allò que segurament tenia poc valor real, però que a mi m'ha esgarrapat per dins.

Frustració, impotència i el consol del tonto... esperar a cobrar alguna cosa de l'asseguradora...

Avui és dimarts, el cel és gris i el rellotge volta més lent del normal...

Waiting for the summer time!!

2011-07-05T13:52:00.000+02:00

Clares ben fresques, xafogor, samarretes de tires, ulleres de sol, crema solar, tardes interminables, migdiades eternes, tombones, aigua, clor, sal, síndries, sopa de carbassó, sopars a la fresca, barbacoes, amics, agenda plena, platja, música, préssecs, prunes i cireres, guitarres, meló amb pernil, festes majors, vi amb gasosa, seients de cotxe que et rosteixen el cul, pollastres a l'ast, sorra entre els dits, piscinetes, gespa, poques ganes d'escriure, concerts a la fresca, terrassetes, jornada intensiva, gelats, passejades després de sopar, refregits a la tele, calces curtes, xancletes, jaure a l'ombra, cicles musicals, sales de cinema a -243ºC, sopars pendents, cogombres acabats de collir, maduixetes, llibres per acabar, pareos, alguna cremada assegurada, meduses, mojitos, amanides de tots colors i, sobretot, calma, tranquilitat i bon temps.

En resum... estiu!!

Encara que les vacances hauran d'esperar un mes... anem a aprofitar el juliol tan com puguem, que tampoc pinta gens malament!!!

Low battery

2011-06-20T15:53:00.000+02:00

Sopars, ratafia, vi de benzinera, guitarres, copes, truita, humus, barbacoa, glaçons, cançons eternes i improvisades, barraques, feina, ron amb cola, música, més ron amb cola, petons, abraçades, gel, acudits, molts acudits, bromes, empentes, feina, molta feina, ron amb cola, son, claror, recollir, intentar dormir... gimcana, sol, calor, ous, farina, cervesa, dutxa, sopar, música, fum, molt de fum, gent, massa gent, feina, pa, gel, ginebra, tiquets, entrepans, xocolata, son, molta son... dinar de família, assaig, somriures, escamarlans, cervesa, entrepà, converses, plans de futur, anècdotes... i cap a dormir.

Avui sense bateria...

I aquest vespre acabar d'esgotar-la (deixant el just per demà a la nit).

Charge mode ON

"Churras con merinas"

2011-06-09T13:13:00.000+02:00

Estic indignat.

Evidentment aquests dies dir això sembla que et vinculi a una causa "de moda".

Però no.

Esic indignat perquè la classe política fa temps que ens pren el pèl, i sembla com si a nosaltres (la majoria que es queda a casa sense acampar a cap plaça) ens fós igual, com si haguéssim arribat a un punt de desídia en el que ni tan sols ens afecti que se'ns rifin a la cara, o com diria el gran Mohamed Jordi, que se'ns pixin a la boca.

Llegint i rebuscant una mica la indignació es converteix en ràbia.

Sous desorbitats, dietes desmesurades, fortunes que s'acumulen a les butxaques dels que manen, corrupció, suborns, "txantxullos"... qualsevol que es dediqui una estoneta a buscar per internet acabarà amb ganes d'agafar un bidó de benzina i una capsa de llumins...

Estic indignat perquè el sistema falla, i nosaltres sembla que no ens n'adonem.

Amb l'excusa de la llibertat individual el sistema (que en el fons som nosaltres mateixos), ens ha convertit en éssers inerts, immunes a la mentida i l'engany.

La democràcia fa temps que no ho és... els poders reals no són escollits en votació, i fins i tot la pantomima en que s'han convertit uns comicis electorals està podrida fins el fons.

Declaracions, mentides, acords a sotamà, pactes a qualsevol preu, el que sigui i el que faci falta (en nom del partit i del suposat bé del poble) per poder ficar el cul a una poltrona massa temptadora (4 anys per fer i desfer enduent-te una pasta a final de mes no és un mal tracte...)

I això em rebenta, em rebenta sobremanera i em fa pensar que en el fons som molt més estúpids del que ens creiem, que realment mentre puguem veure futbol, pagar la hipoteca i el crèdit de les vacances a Punta Cana... doncs ja ens està bé.

Fa uns dies semblava que reaccionàvem.

Semblava que s'iniciava un moviment com el que caldria, semblava que "l'empanamenta" general podia ser sacsejada i que ens podíem arriba a aixecar i plantar-nos.

Semblava que podríem mirar als ulls al sistema i crida-li que el sistema som tots, que ells són allà per nosaltres, i totes les consignes (absolutament certes) que vulgueu.

Però entre uns i altres ens ho hem carregat ben ràpid, molt propi d'un país com el "nostre".

En certa manera em recorda a un dia no fa massa en que un milió i mig de catalans vam sotrir al carrer, i al cap de dos dies (2!!!) els nostres polítics, que tan ben embolcallats estaven amb la senyera, van traïr a tots i cada un dels manifestants, avantposant els seus interessos privats i partidistes davant del clam comú, que ni hi entenia de partits ni hi volia entendre.

Els poders polítics s'han encarregat de donar una imatge dels moviments borrosa, intentant deixar ben clar que els que s'han manifestat eren els de sempre, els quatre "perroflautes", els hippies i els vàndals que s'apunten a un bombardeig, quan a l'inici la revolta del 15M no era això...

Però a l'altra bàndol la cosa ha estat pitjor.

Tothom que tenia una causa, tingués a veure o no amb l'esperit del 15 M, s'ha sumat a la pilota, en busca de notorietat, de gresca o no sé ben bé què...

Veure pancartes contra el maltractament animal, per l'igualtat de drets dels homosexuals, a favor dels vegetarians, per l'alliberament de la dona o en pro de l'anarquia no han fet gaire bé a la causa.

No dic pas amb això que no ens poguem manifestar contra el maltractament animal, o a favor dels drets de la dona, o si fa falta en defensa de la llúdriga tacada de la Vall de Riudeperes...

Però no ho fotem tot al mateix piló, perquè llavors la gent que estarà a favor de totes les pancartes serà poca... i donarà la imatge que donarà...

Perquè amb una sola pancarta haguéssim reunit moltes més veus, sense confondre les coses haguéssim obert els altaveus a sectors i estrats socials que tal com s'han fet les coses s'han vist "obligats" a posicionar-se a l'altra banda.

I al final el que hem fet és prostituir l'esperit inicial de les protestes, convertir-lo en el "circ del tot si val si crides", en un "porta la teva pancarta i defensa el que et vingui de gust"...

O sigui que, un cop passada l'efervescència dels primers dies... la gent que no és bel·ligerant, la gran massa que semblava haver-se mogut alhora... s'ha desdibuixat i ha deixat una imatge trsita, d'un d'individualisme que sembla correspondre més al tarannà de l'espanyolet (o catalanet) mig.

Una llàstima, crec que era una gran oportunitat... i nosaltres sols l'hem deixat perdre.

Però bé, aquest és el meu punt de vista, de ben segur que molts penseu diferent... però des del punt de vista del "catalanet al que li costa sortir a protestar" és el que he viscut des del 15 de març fins avui.

Això sí, capítol a part es mereix el conseller que, per voler marcar paquet davant no sé ben bé qui, va passar tres i quatre pobles amb l'excusa de voler netejar una plaça (surrealisme en estat pur, vaja).

Mentretant... demà divendres, i venen caps de setmana de passar-ho bé!!

L'hora del pati...

2011-05-31T12:08:00.001+02:00

El timbre va sonar, agut i estrident com sempre, fins i tot desagradable.

Quan el professor va donar l'ordre,una multitud d'infants es va abraonar sobre la porta, amb els crits i corredisses habituals...

Però ella no. Ella es va aixecar de taula amb una parsimònia tan exagerada que la feia bonica.

El professor la va mirar de reüll, amb un somriure de llàstima als llavis.

Quan va sortir de l'aula la resta de nens ja es desafogaven corrents amunt i avall del pati, feien grups al voltant d'una pilota, o engolien entrepans i batuts a queixalada viva.

Com sempre, va comptar les escales amb cura mentre les baixava... totes 27.

A l'arribar a l'últim graó, es va quedar immòbil per uns segons, i va observar el que l'envoltava, com analitzant la situació. Si pogués haver escollit, en aquell moment hagués fulminat tots els seus companys, professors i personal. Cada una de les persones que hi havia amb ella dins l'escola li feia nosa, la molestava, li sobrava.

No tenia massa amics a la classe.

Els seus companys eren cruels, molt cruels, amb els elements estranys al grup i ella, sense cap mena de dubte, era l'element més estrany que es trobarien mai. No li feien la vida imossible, ni l'agredien, però el buit era absolut, descarat i premeditat.

Les mofes s'havien acabat feia un parell d'anys, des d'aquell dia que el valent de la classe, el milhomes, en un intent de marcar territori i deixar-la en ridícul, va acabar al CAP amb 15 punts de sutura. Ningú sabia què va passar, perquè cap dels dos protganistes va aclarir ben bé els fets... tan sols ella, amb la mirada perduda davant professors i responsables del centre, va xiuxiuejar un "ha caigut..." molt dèbil.

Ell mai va saber explicar què li havia passat, cada vegada que intentava recordar aquell dia la mirada se li perdia i es quedava en un silenci trencat per un "vaig caure" dit sense ànima, com si algú li estigués escolpint les paraules de manera misteriosa.

No feia sol, els núvols compartien el cel amb un vent d'aquells que anuncien tempesta.

Un remolí recorria la pista de bàsquet, arrosegant bosses, fulles i altres deixalles.

Va travessar el pati amb calma, pas a pas, mentre els seus companys intentaven com fós evitar creuar-s'hi.

Va asseure's en un racó del pati, un racó humit entre la porta de sortida i el jardí on els alumnes de tercer tenien el seu hort, més semblant a una jungla a aquestes alçades de curs.

Sabia que tenia poc temps, i es va afanyar. De la butxaca de la bata en va treure el cadàver d'un ocell. Era una cria de pardal, i feia poques hores que devia ser mort, ja que el cos no presentava cap signe de descomposició.

El va deixar a terra, prop dels seus genolls.

I acostant'-hi la mà, mentre serrava els ulls amb força, va començar a murmurar paraules absolutament inintel·ligibles per qualsevol orella humana.

No hi va haver llums estranyes, ni energies conjurant-se a l'univers. Ni llamps, ni trons, ni nuvols negres arremolinant-se a l'horitzó com havia vist en algunes pel·lícules dolentes. No va passar res més que el més important...

De cop i volta l'ocell, que fins llavors restava immòbil, va cobrar vida de manera màgica i instantània. Aquella cria de pardal arrufava les ales, movia el cap i obria la boca amb tota normalitat. Era viu.

Ja gairebé ho tenia.

Sabia que fins aquí era possible, ja que no era la primera vegada que ho aconseguia, tot i que sí la primera amb un animal tan gran. Fins ara havien sigut mosques, escarbats i formigues, però mai un ocell.

Somrient, emocionada, excitada pel que acabava de fer i gairebé fora de si mateixa pel que volia intentar, va assegurar-se que ningú la mirés, va decidir que era moment de saber si realment podia aconseguir allò que tan anhelava, allò que la feia somniar des que tenia ús de raó.

Va serrar els llavis ben fort, va allargar la mà amb el dit índex apuntant l'ocell, a pocs centímetres... i va desitjar-ho amb totes les seves forces.

Al moment l'ocell va caure mort, fulminat.

I no va poder reprimir les llàgrimes d'alegria...

La frase del dia:

"Después de todo, la muerte no es más que un síntoma de que hubo vida" (Mario Benedetti)

Se'ns mor la democràcia...?

2011-05-23T12:57:00.001+02:00

Avui és un dia trist, encara que segurament moltes persones s'han llevat amb un somriure, amb una victòria sota el braç o amb el que sigui que creuen que han de celebrar (feina assegurada, calés, càrrecs públics, favors que es deuen.. el que sigui).

De debò algú es creu que n'hi ha cap que celebri que podrà fer del seu poble un lloc millor? Innocents...

I no és un dia trist perquè hagin perdut "els meus"... perquè jo no en tinc, de meus.

Simplement és un dia per adonar-nos que alguna cosa falla en el sistema...

Ahir ja ho vaig comentar al meu Facebook... quan la dreta més radical i xenòfoba puja no és mèrit seu, és demèrit de les esquerres.

Les esquerres d'aquest país tenen un problema, i és que es perden en un laberint ideològico-social infinit.

Senyors... que no passa res per ser d'esquerres i acceptar que a Salt hi ha un problema amb la immigració...

Que no passa res per ser coherents i severs... que això no ens converteix en racistes ni xenòfobs...

Que no passa res per agafar el toro per les banyes, que per això cobreu a final de mes...

Però clar, hem de ser tan políticament correctes, tan "guais", tan "multicultis" i tan "supertolerants"... que al final el que passa és que a la gent de peu, els que voten per inèrcies, els que no llegeixen programes electorals ni escolten debats, se'ls inflen les pilotes... i per demostrar-ho donen el seu vot a feixistes aprofitats que oloren la carronya a tres dies, i aquests no en deixen passar ni una.

I si no a sant de què el PP triomfa a Badalona, o PxC multiplica els seus regidors?

La gent no vol feixistes manant (això espero), però n'està farta de progres de pacotilla venent-nos un discurs que al final acaba per cansar i afartar als qui es deixen la pell fent hores a canvi de poc, i veuen com una part de la immigració ha après ben ràpid tots els secrets del sistema, i se n'aprofiten com ho farien Millets, Alavedres o Camps, però a la seva escala. I actuar contra aquesta gent no és racisme, és justícia.

No s'ha de fotre garrotada al moro... s'ha de fotre garrotada al lladre... sigui d'aquí, d'allà, blanc, lila, morat, groc o verd...

I al mateix temps s'ha de fotre garrotada al polític inepte, que puja al carro tan sols per sucar-hi (segur que us n'han passat pel cap uns quants en poc segons...)

A més a més, els que tenim un sentiment catalanista predominant, ens trobem amb dues coses:

1- Observem amb certa vergonya aliena la patacada dels d'ERC, anunciada des de fa temps i als quatre vents, però ells vinga a fugir endavant, pensant sempre en els pròxims comicis... serà aquesta la definitiva perquè se n'adonin que el que cal és una refundació complerta del partit, des del simpatitzant fins el suposat líder?

2- Ens entristim quan veiem un partit que tindria l'oporunitat de fer molt més pel país, però amb l'excusa del "això ara no toca" s'acaben venent a canvi de les engrunes... per no trair un costum que ja fa massa que dura.

I els del PSC... escanyant-se en la seva dicotomia Espanya - Catalunya... i encomanant-se de la buidor de discurs del seu gurú, el de les celles en punta, que no ha fet sinó reafirmar la caiguda en tots els flancs...

Els verds a la seva... amb els seus seguidors fidels que els fan creure importants...

I els convergents amb embranzida... posant-se medalles per una victòria que no és seva, sinó que simplement és una escandalosa i estrepitosa derrota dels que hi havia.

En resum... un diumenge per certificar que, o bé ens replantegem seriosament com fem les coses... o no serà més que un altre pas ferm cap a la mort definitiva de la democràcia.

Llavors en queixarem quan vinguin les hòsties, recordant temps millors... que nosaltres mateixos vam matar.

Apalins, bona setmana de reunions, favors, pactes, martingales i política variada...

I recordeu que si ens fa ràbia que els alcaldes dels nostres pobles puguin seguir cobrant una burrada, fent el que els dóna la gana, repartint els diners de tots entre els seus, i el que els vingui de gust amb total impunitat... un altre dia ens ho pensarem més abans de quedar-nos a casa, o de posar un paper en blanc dins l'urna.

Si és veritat allò que es diu que un poble/país té els governants que es mereix... som realment un poble/país molt lamentable...

Re-eleccions.

2011-05-17T10:34:00.000+02:00

Diumenge que vé, com si fós un Deja-vu, torna a tocar anar a votar... sóc l'únic que té la sensació que la política s'ha convertit en una campanya darrera l'altra... i que potser els polítics se n'obliden de fer el que realment haurien de fer, que és governar?

Aquesta vegada em toca en un poble diferent, uns candidats diferents, un altre col·legi electoral, però la mateixa parafernàlia de sempre.

La política és una cosa m'atrau.

Però no ens equivoquem, el que m'atrau de la política és la seva essència, l'origen, el que significa, la vessant més primitiva de la paraula.

A partir d'aquí, qualsevol cosa relacionada amb la política m'acaba traient de polleguera, i de quina manera.

Al llarg de la meva vida he tingut algunes experiències pròximes amb la política, i he flirtejat amb ella vàries vegades, però sempre n'he sortit escamat i cames ajudeu-me.

Unes eleccions municipals, però, tenen un component que dés d'un punt de vista sociològic les fan més interessants, i és que hi entra el factor personalista.

En unes eleccions generals es parla de programes abstractes, de promeses intangibles, de temes molt sovint massa allunyats del que ens preocupa de debò als ciutadans. Discursos buit, programes electorals calcats, que si canviéssim el logotip del partit ningú se n'adonaria... en fi, impersonalismes.

Però a les municipals no... a les municipals es va a la iugular, es lluita a les trinxeres, cos a cos, a l'estil carronyaire, i els canals de propaganda obscurs i soterrats sempre són més entretinguts (i sincers) que els programes que ens puguin deixar a la bústia de casa o que ens puguin vendre a plaça un diumenge.

Que divertit és, desde la distància (i des d'una pretesa imparcialitat que no sempre aconsegueixo), veure com els simpatitzants d'un partit posen a parir tal regidor, perquè ha fet no sé què i ha deixat de fer no sé cuantos...

I com des de l'Ajuntament s'orquestren maniobres poc ètiques per poder mantenir les dues mans agafades a la mamella... i encara ens ho venen com que ells el que volen és el bé del poble...

I els partits petits, els que ho tenen més complicat, dinamitant reputacions i escampant roba bruta de casa dels altres, perquè de vegades és l'única estratègia per poder tenir veu...

En resum, la baixesa de la naturalesa humana feta principis.

Jo no em ficaré a analitzar partits, ni programes, ni estils ni candidatures... per això ja hi ha els experts, que saben distingir entre mentides, promeses buides, falsedats i tonteries.

Només constataré una cosa, i és que al meu poble, al que em toca votar, en poc més d'un any visquent-hi he vist tanta porqueria, tantes maniobres de sotamà, tants abusos de poder flagrants, tantes martingales legals i tanta pocavergonya com per atipar-me'n. Dit i fet.

I no parlaré de l'oposició, perquè aquests no em foten els calés (de moment)... però una alcaldessa amb un sou estratosfèric (i que ara vol vendre que ha fet un bé al poble renunciant al sou... quan el sou de diputada encara és més suculent), una regidora i el seu marit a temps complert amb uns ingressos que em deixarien sense respiració, unes concessions i contractes que no deixen de fer massa pudor a "favor a canvi de no vull saber què", projectes faraònics sense solta ni volta, industrials escurats en nom del suposat bé del poble, obres i reformes en període preelectoral, malbaratemnt de fons públics destinat a propaganda (poc) encoberta... tot i que tot sigui absolutament legal, no significa ni de bon tros que sigui ètic.

Espero que els que entrin a l'Ajuntament (que desitjo que ho facin) aprenguin la lliçó, tot i que la història em dóna a pensar que no serà així... perquè mai acaba essent així. El poder municipal (i no parlem de més amunt) deu ser com l'anell únic de la història de Tolkien, massa poderós per deixar-lo als homes, que acaben sucumbint al seu xiuxiueig malèvol i obscur.

De debò, desitjo amb totes les meves forces equivocar-me, perquè el poble ho necessita.

Mentretant seguiré creient en la meva dramàtica teoria que diu que els humans ens estem carregant la democràcia a pols, que ens estem demostrant que no sabem ser justos, ni equitatius, ni honestos, i que pugi qui pugi a la poltrona acaba sucant-hi el seu pa, el dels cosins, germans, amics i coneguts, fins que n'arribi un altre amb la barra sota el braç i el faci fora.

Llavors ens queixarem quan tornin les dictadures, les hòsties i les vaques magres, però ens ho haurem buscat solets.

Per la resta... encara mig estabornit per les emocions de dissabte, ja en parlaré amb calma quan hagi filtrat ordenat i processat la informació.

Hurtogrefia Katalana.

2011-05-06T11:58:00.000+02:00

Sé que en faig un gra massa... però de vegades no hi ha cap altra opció que radicalitzar postures, i més quan "l'altre bàndol" ho fa.

Un servidor va ser educat d'una manera molt radical, però un radicalisme positiu, almenys des del meu punt de vista (molt personal).

El meu pare era un fanàtic de la llengua, del pulcre ús de l'ortografia i la normativa. Tothom qui el coneixia ho sap perfectament, era una evidència tenint en compte que era professor de llengües.

Això va fer que des de ben petit, m'hagin inculcat una autèntica devoció per l'ús correcte de les llengües que utilitzo. Sé que de vegades aquesta manera de ser m'ha portat a ser massa exigent, a deixar anar algun comentari fora de lloc o a semblar (i fins i tot ser) repel·lent en alguns casos.

Però tot i això hi ha coses que no tolero.

I crec que aniríem una mica millor si tots fóssim una mica més exigents amb tot plegat.

Puc entendre que tothom (jo, el paleta, els filòlegs i Josep Pla) cometem faltes d'ortografia. Faltaria més, som humans, ningú és perfecte. Segurament en aquest escrit hi hagi algun error.

Puc entendre que a l'hora de pronominalitzar, algú no sàpiga si és més correcte "dóna'ls-en" o "dóna'ls-ho".

Puc entendre que en un post-it damunt la meva taula el noi de recepció es deixi un accent fortuït.

Però tot té un limit...

No puc entendre que un professor, titulat i en actiu, no sàpiga quina és la versió correcta, si "trobar" o "trovar". I l'excusa de "és que jo ensenyo gimnàstica" no em serveix, perquè apart de gimnàstica ensenyes valors, ensenyes cultura, ensenyes les bases de l'educació, imbècil!

No puc entendre que un restaurant de 50€ el dinar m'ofereixi "seba caremelitzada".

No puc entendre que una persona amb un títol a la mà (o sense títol) se sorprengui i faci burla de sentir paraules com "indistint", "romandre", "dèspota" o "idiosincràcia"... (que no pas atzucac, filandre o fefaent...). Si un dels dos hauria de riure... no hauries de ser tu.

No puc entendre que una persona de nivell cultural mig en faci prou i de sobres amb 1000 paraules per poder comunicar-se, i que la majoria d'estudiants menors de 20 anys simplement n'utilitzin unes 250 (segons estudis realitzats l'any 2009).

No puc entendre que un senyor amb uns estudis d'una escola de negocis de prestigi (o de moda) que li han costat 100.000€ sigui incapaç d'escriure una carta de 6 línies sense fer-hi 18 faltes... (literalment). I representa que aquest és qui m'ha d'ensenyar a comunicar-me amb el món... arreglats anem.

No puc entendre que la pàgina d'informació pública 3cat24.cat estigui farcida de faltes d'ortografia, i no totes de taquigrafia com ens volen fer creure en les seves fes d'errates.

No puc entendre com un universitari no és capaç d'esciure perfectament en català i castellà (i jo inclourïa l'anglès, però això ja és personal). I ja no parlo de mantenir una conversa oral amb cert nivell, perquè per més de poble i catalans que siguem, no saber parlar castellà és abominable.

No puc entendre que algú em digui, quedant-se tan ample "Tiu, tranquil, que només és un accent!!" o allò tan recurrent de "Que no saps que les majúscules no s'accentuen?".

I ja no parlo de Twitter, de Facebook, de blogs i altres xarxes socials, on queda palès que qualsevol software de traducció directament demanaria la baixa per estrès.

Mai he sigut partidari de llegir (o escriure) coses com "kdm a ls 7 n t smpre? Cnt pls"... Però he hagut de claudicar davant les excuses de l'estalvi de temps, d'espai i d'energia (tot i que ho segueixo trobant estúpid, qualsevol cervell educat correctament triga molt menys en llegir un text correcte que abreviacions).

Però ara arribem a extrems com "Cadem ales 7 onta sempre? Cuntesta plis"...

Per sort sembla ser que hi ha un nou corrent estilístic entre els joves (un exemple són pàgines com Vistoenfb, Cuantarazon, Desmotivaciones, etc), on les faltes d'ortografia (o les violacions al diccionari, directamanet) estan mal vistes, i són motiu de mofa i escarni.

Pot ser alguna cosa està canviant i, per una vegada, a millor.

Creuarem els dits i seguirem lluitant en silenci.

I mentretant seguiré aguantant comentaris en els xats del Facebook preguntant-me perquè escric amb totes les lletres, tots els accents i tots els apòstrofs... (deu ser que sóc un friki)

Em quedo amb dues frases per el post d'avui:

"El llenguatge és el vestit dels nostres pensaments" (S. Johnson)

"Els límits del meu llenguatge són els límits de la meva ment" (L. Wittgenstein)

Bon cap de setmana a tothom.

15 dies i baixant...

2011-05-02T10:50:00.000+02:00

Ja només queden dues setmanes...

I la panxa comença a fer "rum rum" cada vegada que hi penso.

El dia 14 per molta gent serà un concert més, potser sí que el de comiat, però en definitiva tan sols deixaran de sentir aquell grup que veien en festes majors de tant en tant.

Per d'altres ni tan sols això, simplement serà un "ah, sí, pleguen? no havien plegat ja?"

I molta gent ni tan sols sabrà mai de l'existència del grup.

Però per mi no, per mi és molt diferent.

Intentaria explicar-ho... però de ben segur no me'n sortiria.

Perquè 14 anys d'amistat, d'hores, d'anècdotes, d'assajos, de carretera, de concerts, de proves de so, de sopars, de festes, de companyia i de música donen per molt.

I sense cap mena de por d'equivocar-me puc dir que el dia 14 s'caba el que fins ara ha sigut el meu projecte més important... i potser el que m'ha sortit millor!

Però de moment no avancem aconteixements... ja tindré temps per posar-me trist i nostàlgic... jejeje

Avui, amb un somriure d'aquells amples, molt amples, penso de manera fugaç en què n'he tret d'aquest 14 anys... i per sobre dels discs, dels concerts, dels records, de les cançons i de totes les experiències personals que he arribat a acumular... puc dir que el millor que m'ha donat Burman Flash sóu vosaltres (ja sabeu qui sou no? doncs ja està).

Per la resta... setmana nova, plena de coses per fer i de somnis per modelar.

Manual de Supervivència

2011-04-26T10:23:00.000+02:00

Ja està, ja ha passat Sant Jordi, la gran diada de la literatura, el dia del llibre, els especials del Telenotícies des de la Rambla, les connexions en directe, els tòpics, els rànquings, i la mare que ho va parir tot plegat.

No renego d'una festa que estimula la venda de llibres (res més lluny de les meves intencions), simplement que això de comprar llibres "perquè toca" sempre m'ha semblat com a mínim curiós (tot i que reconec que dissabte jo vaig fer el paperet, passejant per la Rambla amb la meva parella, el llibre i la rosa).

Passant ja al tema literari, aquest any el llibre no ha sigut sorpresa. Com a bon "noi de manual" que intento ser, un sol llibre per diada, no fós cas... suposo que com que la resta de l'any ja vaig fent feina no em cal aquell dia carregar-me amb cent trenta-quatre llibres diferents. Aprofitant que sóc un despistat, vaig demanar que em regalessin un llibre que ja em feia mitja vergonya no tenir, i més sense excusa.

"Manual de Supervivència", escrit per en Jordi Dausà.

En Jordi i jo no som amics íntims. No és cap tragèdia, és una realitat. En Jordi i jo som companys. Companys de poble, d'escola, companys d'anècdotes, quan fa falta companys de cubata, o companys de blog i tonteries. Alguns ho definirien com "col·legues"... i potser per fer les coses fàcils alguna vegada l'he definit com "un amic meu", sense entrar a valorar la trascendència de la paraula.

Podria dir que en Jordi i jo ens hem redescobert gràcies als nostres blogs, aquests espais on vomitem parides, pardalades i dèries (ell amb força més estil literari i gràcia que no pas jo, les coses com són).

Si us ve de gust entrar-hi, el seu blog és a la llista d'aquí a la dreta, el de Tardes de Birres.

Em feia molta gràcia, tot i no ser un dels meus millors amics, que un company meu fós escriptor. Sentir-ho fa gràcia, però tenir el llibre a les mans és molt més apassionant, et fa sentir algú important i tot, et venen ganes de cridar als quatre vents "ei... que aquest llibre l'ha escrit un amic meu!!!!!!, mireu-me, adoreu-me, envejeu-me, que sóc amic d'un escriptor!!!!"... jejeje

Les rialles amb aquest llibre van començar al comprar-lo, la cosa va anar més o menys així:

Rambla de Girona, 12:30 del migdia, Snat Jordi. Us podeu imaginar el volum de gent. Entre cops de colze i "perdonis" em vaig obrir pas fins el taulell de la 5ª llibreria d'aquell matí (a les altres no havia tingut sort, o no havia tingut pebrots com per arribar al taulell):

- Perdona, tens el "Manual de Supervivència"?
- Oh i tant que sí, te l'ensenyo?
- No, no, me'l dónes, que me'l quedo.
- Ah.... així ja el deus haver llegit no?
- No, precisament per això te'l demano i te'l pago, per endur-me'l i llegir-me'l.
- Ah.... saps que l'autor és d'aquí?
- Sí, sí, el conec, en Jordi, podríem dir que som "colegues"...
- Uffff... doncs així no cal que et digui que el llibre t'encantarà, si ja saps com de "petat" està en Jordi... és un malalt, està atrapadíssim... és un crack!
- Jejejeje (rialla forçada intentant abandonar la conversa un cop pagat)... a veure, a veure...
- No et decepcionarà, això t'ho asseguro... si estàs una mica com en Jordi, és un llibre ideal per frikis com nosaltres!

(em va sorprendre que tan sols per comprar un llibre i dir que coineixia en Jordi em poguessin catalogar com un friki... i més si la valoració venia d'un paio amb tres arracades enormes a cada orella, un cigarret de liar als llavis mig apagat, uns cabells extremadament descuidats i mal pentinats, una parca arrancada de l'armari del seu pare i un anell amb una calavera de plata a la mà dreta...)

I ja tenia el llibre a les meves mans.

Quedi clar que jo no sóc crític, ni pretenc ser-ho. Simplement m'agrada comentar el que em passa pel cap quan llegeixo un llibre (o veig una película, o visito una exposició). No puc valorar mètriques, ni estils, ni comparar-ho amb autors anglesos de cabells rinxolats i ànima corcada... perquè no en conec cap, sóc molt poc profund en aquest tema... a casa, entre molts altres llibres, hi ha els Pilars de la Terra, el Codi da Vinci, L'Ombra del Vent, algun llibre d'en Buenafuente i molta més literatura de masses, d'aquesta que un crític mai consideraria ni tan sols deixar entrar a casa seva. I a sobre amb l'agravant que molts d'aquests llibres m'han agradat. Per tant quedo completament descartat com a crític fiable, no tinc cap credibilitat.

Simplement parlaré de la meva experiència personal amb el llibre, i de la meva opinió.

Un cop vaig ser a casa, amb la calma necessària, analitzo el llibre, però simplement un anàlisi físic, extern.

La portada és molt cridanera (podeu veure la foto), ja t'avisa que el que hi ha dins no és literatura romàntica ni d'èpica medieval...

La foto de l'autor a la contracoberta em va fer somriure. Suposo que pel fet de la coneixença, per reconèixer aquella cara, i per trobar-la... no sé, fora de lloc. A més a més l'autor té la capacitat de posar i quedar com amb cara de "no em facis fotos que no sé quina cara posar que sembli la d'un escriptor interessant, recomanable i alhora independent i despreocupat... merda, quina vergonya que estic passant... estem o què?"... Ho sento Jordi, però és una foto graciosa.

El gruix és d'aquells que et diu "menja'm, i ràpid", tens clar que amb un parell de sessions el llibre està llegit.

Dit i fet, dues sessions (relativament llargues) i vaig devorar el llibre.

El llibre em va agradar molt. No és piloteria ni ensabonada, em va agradar. I molt.

No és un llibre que hagi de marcar la meva vida (espero que la de l'autor sí), perquè entre d'altres coses tampoc ho pretén. No té pretensions de cap tipus, i això és una de les coses millors d'aquest llibre.

És un libre que explica una història, ni més ni menys. Hi haurà qui hi vulgui trobar missatges grandiloqüents, veritats absolutes, anàlisis de la realitat crua que ens envolta... jo passo de tanta feinada.

Jo crec simplement que el llibre comença i acaba, i punt.

Els personatges són un fart de riure... no pots evitar estimar-los, però una estima d'aquella que està feta a parts iguals de pena, misèria, compassió i llàstima.

La trama és àgil, sorprenent i amb cops de timó radicals, com cal en un llibre "d'aventures".

Els escenàris, tot i que un xic exagerats, són perfectament identificables, i els pots portar a llocs que tu has viscut i trepitjat, encara que no amb tanta experiència com l'autor, d'això n'estic segur.. jejeje.

Els ingredients són garantia d'èxit... post-adolescents (o preadults, com preferiu), drogues, sexe i misèria.

A parts iguals i directes a la vena, sense embolcalls, ni llacets ni filtres. Com una clenxa de cristall pur.

La crueltat de l'autor amb els seus personatjes és el que em va agradar més. En Matt en Xavi i en Borja les passen putes, així de simple, per culpa de la imaginació recargolada d'en Jordi.

I una mica passa com quan mires un programa de videos casolans de caigudes i trompades... que mentre t'apiades de la desgràcia de la senyora de torn que es deixa les dents amb un marc de porta mentre intentava ballar... no pots evitar riure a mandibula batent. No és una contradicció, crec que és un mecanisme de supervivència... sentir-te bé quan tanques el llibre, pensar que la vida que portes (sigui la que sigui) és força més còmoda i fàcil que la de qualsevol dels personatges del llibre (tot i que no tinguis tantes sessions de sexe salvatge com tenen alguns dels protagonistes...)

El vocabulari, la sintaxi i la composició van descaradament destinades a un públic determinat, igual que el registre. No sé si és volgut o no, però la meva mare no és públic potencial per aquest llibre (per posar un exemple).

No vull dir amb això que sigui un llibre per minories, perquè no ho és... però per exemple, és un llibre que jo gaudiré molt més que la meva parella quan el llegeixi (avui ja l'he vist que se'l mirava), perquè ella no comparteix aquest punt de "friki" que jo sí comparteixo amb l'autor i que ens fa còmplices de les paraules. Segurament el gaudirà i el considerarà un bon llibre, però potser no es trobarà 100% còmode entre cocaïna, suor, cops de puny, mamades i olor de resclosit.

En resum, un llibre altament recomanat a tots aquells frikis de la meva generació que ens movem entre el que som i el que ens agradaria ser, que vam al·lucinar amb "el club de la lluita", que ens agradaven els Guns'n'Roses, Metalica i Nirvana alhora, que hem jugat a rol sense arribar a anar d'otakus al saló del còmic, i que sobretot que hem observat, observem i observarem el món que ens rodeja amb un somriure burleta a la cara, com amb una superioritat que clarament no tenim, ni tindrem mai, però que tampoc ens podran treure.

Jordi, moltes felicitats, ja estic esperant les aventures d'en Matt a la gran illa, espero que sigui el pròxim!!!!

Stop, Rewind, Play, Fast Forward... PAUSE!!!

2011-04-18T14:22:00.001+02:00

Avui és un dia d'aquells en que agafaria una serra de calar, em faria una petita incisió al front, agafaria la fulla de la serra, la ficaria pel forat, faria un tall a tot el vol del meu cap, arrencaria la closca d'una sola estrabada, ficaria la mà dins la maranya de sang llafiscosa, i m'arrancaria el cervell d'una tacada, d'un cop sec, estripant totes les connexions.

I el llençaria ben lluny.

I llavors em tornaria a posar la "tapa", agafaria una grapadora i "clac-clac"... em graparia el cap de nou, per seguir amb el dilluns co si no hagués passat res més.

Una vegada un amic em va dir que el meu cervell girava molt ràpid.... jo li vaig respondre que era una falsa il·lusió, un efecte òptic, que la veritat és que el meu cervellet era petitó, i que per això era més fàcil donar-hi voltes.

Però avui no tinc més remei que creure'm el meu amic, perquè el meu raciocini, o la meva capacitat de pensar obsessivament i de forma compulsiva m'està amargant el dia.

No són pensaments coherents i unidireccionals... tan de bo!! Llavors avui seria un dia productiu, d'aquells d'agafar l'ordinador i fer projectes, treballar, rentabilitzar el fum que surt d'entre cella i cella.

Però no, avui són pensaments inconnexes, aleatoris i, en la seva gran majoria, inútils, destructius i poca soltes.

Però el meu estimat cervell s'està entretinguent agafant cada un d'aquests pensaments estúpids i convertint-lo en un desenvolupament mental deproporcionat, fora de sí, tret completament de mare.

I coneguent-me, em tocarà aguantar així fins que acabi el dia, i haver de suportar-me a mi mateix traient conclusions sobre coses que no vull concloure, anlitzant i resolent conflictes intelectuals que no vull resoldre, rumiant i pensant en temes que no vull rumiar. I el pitjor de tot... que qui avui hagi d'aguantar-me... doncs es trobava tot el "percatal", de cop i volta, sense cap mena d'excusa ni explicació.

Espero que demà el sr. matèria grisa tingui les coses una mica més clares, sinó hauré de començar a plantejar-me seriosament el tractament de la totxana, un que em va recomanar un altre amic, força estrambòtic, que sosté la teoria que, per ser feliç en aquest món en que ens toca viure, la millor recepta és tenir una totxana a la tauleta de nit i, cada matí quan ens llevem, agafar la totxana i propinar-nos una sèrie de cops al cap, durs i secs. Segons ell així les coses funcionen molt millor.

I començo a pensar si no tindrà raó...

Sí...

2011-04-08T13:42:00.000+02:00

De cop, gairebé per sorpresa, saltant-nos tradicions, saltant-nos suposades normes socials i, com sempre, a la nostra manera, que al final és la que compta.

Damunt la taula d'un restaurant va aparèixer una capsa, amb una tarja on ja s'insinuava el contingut... i efectivament, dins hi havia una pregunta que sabia que arribaria, però que no per això va evitar deixar-me sense paraules durant una estona.

Jo, el que no calla mai, el que sovint parla més fins i tot del que tocaria i del que convindria, callat, sense saber què dir, quines ironies...

A l'altra banda de la meva mirada, un somriure que no s'ho creia i que, encara que fós poc, estava espantat, a l'expectativa de la resposta.

Aquesta va tardar uns minuts, temps de poder païr el que estava passant en aquell moment, de poder convertir aquell instant en un moment d'aquells de guardar a l'àlbum.

Evidentment la resposta era previsible, ja que aquestes coses normalment es parlen, encara que sigui entre conyes, i un no fa un pas sense saber que l'altre l'acompanyarà.

A més, tenim el convenciment que la decisió important estava presa de feia temps.

Conviure amb algú no depèn d'un paper.

Ser feliç al costat de qui t'acompanya al respirar no depèn de l'estat civil.

Necessitar dormir cada vespre entre els braços de qui estimes no implica signar res.

Però, ja que a nivell legal les coses són més senzilles si estem "lligats", doncs hem decidit buscar un dia i, aprofitant els canvis al registre civil, convidar tota aquella gent que ens estimem, amb qui volem compartir els nostres records, i celebrar una festa on fer palès que tenim sort de poder estar l'un amb l'altre envoltats de qui estem envoltats.

O sigui que ara vindrà tota la part logística.

Que encara que no sigui una celebració tradicional... s'ha dorganitzar igualment.

Donc això, que em caso!!!!!

(poc em pensava jo que escriuria aquesta frase un 7 d'abril de 2011)

Per la resta, avui música, i demà... també!!!

PD: Eva, moltes felicitats, espero que passis un dia genial, i que aquell parell t'omplin de petons l'aniversari!

Instints bàsics

2011-03-15T10:37:00.000+01:00

Tan sols en la darrea dècada la xifra espanta...

El terretrèmol de Perú de 2007, 3.500 morts.
El Tsunami a Indonèsia el 2006, 260.000 morts .
El terratrèmol a Pakistan el 2005, 126.000 morts.
L'huracà Katrina, el 2005, 2.000 morts.
El terratrèmol de la China, el 2008, 79.000 morts.
El terratrèmol d'Haití, el 2010, 230.000 morts.
El terratrèmol de Japó, el 2011, de moment no poso xifres...

I si hi afegim l'estupidesa humana dels últims anys, la cosa ja desvaria:

Rwanda, anys 90, 1.000.000 de morts (algunes fonts doblen la xifra)
Timor Oriental, anys 90, 230.000 morts.
Balcans, anys 90, 150.000 morts.

I no segueixo, perquè en poques línies porto més de dos milions de víctimes...

Aquests dies tots estem amb la mirada cap al Japó, lamentant la catàstrofe, apiadant-nos de les vícitmes i mirant els telenotícies amb interès...

Però d'aquí uns dies ja no serà portada dels diaris ni les teles, i la rutina ens tornarà a engolir cap al nostre univers egoista i penós.

I llavors, rendint-nos a l'evidència, tornarà el futbol, arribaran caps de setmana, festes, sopars, cinema, discoteca, feina, i mil i una distraccions que faran que ens n'oblidem per complert del que no feia gaires dies ens estripava la consciència i en feia exclamar-nos al sofà de casa...

No ho podem evitar, som així de miserables.

Procurarem no pensar-hi, i ens amagarem i excusarem en la multitud, que farà el mateix que nosaltres, perquè si realment prenéssim consciència del que estem aribant a ignorar, ens odiaríem com a espècie.

No sé si és mandra, estupidesa, hipocresia o simplement instint de supervivència... però és trist, molt trist.

La batalla contra la nostra pròpia consciència fa anys que l'hem perduda. Procurem tenir una consicìencia neta, però simplement perquè aquesta mateixa consicència no ens atabali els dies de cada dia recordant-nos la nostra verdadera naturalesa egoïsta i malvada, el nostre instint més bàsic, el "mentre jo i els meus seguim vius, la resta que s'espavili". Apadrinem un nen, ajudem a un pobre, donem uns diners per Nadal, ens posem capcots quan sentim una tragèdia, cadascú en la seva escala intenta comprar el seu propi perdó. Alguns fins i tot se'l concedeixen gratuitament, sense escrúpols. Al capdevall de l'únic que es tracta és d'autocomplaure'ns, de sentir-nos bons quan en realitat no ho som ni de conya...

Però tant és, d'aquí uns dies aquest post serà un més entre el grapat d'escrits que s'hi amaguen, i ni tan sols jo mateix li'n faré més cas...

Perdoneu, però avui estic cínic...

Desídia

2011-03-10T15:32:00.000+01:00

De vegades em sento una marioneta en mans del temps, en mans d'algun quelcom que no conec, que no veig i que no controlo, però que em fa anar amunt i avall...

Hi ha qui li diu destí, hi ha qui li diu Déu, hi ha qui li diu energia i hi ha qui directament no li diu.

Jo sóc més aviat d'aquests últims. Prefereixo gastar les meves energies mental assaborint els petits detall, o recordant somnis, moment, converses...

No he sigut mai de molt meditar per intentar entendre allò que se m'escapa.

És el que hi ha, les normes del joc no les dicto jo, tan sols sóc una fitxa, i com a tal procuraré anar a la meva.

Però en dies com avui em costa no posar-me trascendental ni mteafísic, perquè una espècies de desànim estrany s'apodera de la meva ànima.

Sembla que no tingui tante forces, ni ganes ni voluntat, i aconseguir portar la rutina d¡un dia sencer es fa feixuc, però per sort no hi ha alternativa.

Potser és l'acumulació de detallets, potser és el temps, potser és simplement que toca...

Si ho mirem des del punt de vista optimista, val més que passi això un dijous que no pas un dilluns, la solució triga moltes menys hores a arribar.

Llàstima que el cap de setmana es presenta mogut, i per motius de feina.

Perquè em venien de gust un parell de dies d'estar "per tu i per mi" i poc més.

A veure si aquest vespre estirar les cames entre lladrucs i fresca em posa les piles.

Per la resta... Dijous. Avui els somriures me'ls guardaré, un altre tindran més bon gust.

110 Km/h, piscines, cultura, prostitues i pirates...

2011-03-03T11:26:00.001+01:00

Ja fa uns quants anys que vaig adoptar la convicció de ser un apolític.

Alguns diuen que és la solució fàcil, que si no hi estic d'acord em fiqui dins el sistema i lluiti per canviar-lo... però això és una enganyifa, ja que no hi ha home prou fort (i menys jo) com per canviar el sistema, i el que passa sempre, sempre, és que el sistema acaba canviant l'home. I jo no vull canviar.

Últimament però, sembla que estem en ratxa...

I no pas a nivells massa alts com per entendre'ls, sinó a qualseovl nivell, començant pel que de més a prop ens toca fins al que ens queda més llunyà.

No m'agrada parlar-ne, perquè quan ho faig m'encenc, però per aquells que encara creieu en la política i en el famós "sistema"... us posaré alguns exemples del que em fa bullir la sang:

- El president d'un país (i no un txitxarel·lo qualsevol) es mofa des de fa anys de la justícia, de la moral i de la mare que el va parir, immers en mil i un escàndols de corrupció, prostitució de menors, tràfic d'influències, i un llarg etcètera. I l'home segueix allà, manant i a la seva. I si es torna a presentar... guanya.

- Ara resultarà que en Gadaffi és el dimoni. Això ho sabíem fa anys, però com que d'ell depèn el 80% del petroli que s'exporta a Europa... tots a riure-li les gràcies. Els telenotícies ensenyant-nos la seva Haima plantada davant dels palaus presidencials de mig món, presidents llepant-li el cul de manera vergonyosa, acceptant cavalls i ballant amb les seves concubines... tot el que fés falta. I ara a per ell, a matar-lo, perquè si no està mal vist...

- A la meva província han decidit (no sé qui ha sigut el geni) posar de responsable de cultura a l'exalcalde del meu poble. No hi tinc res en contra com a persona, al contrari, era un bon professor de biologia, i un home que semblava anar a la seva, un home cordial pel poc que hi he hagut de tractat... però ara me'l posen de responsable de cultura, quan és de tots sabuts que ell i la cultura és com "inteligència militar", conceptes antagònics. És el perfil més allunyat que podria imaginar per un càrrec així, però és el que té "l'amiguisme", que quan s'han de tornar favors... es fa i punt, no importen les conseqüències. Al final qui hi sortirà perdent? La cultura. Enhorabona a tots, cada dia ens superem. Però ningú dirà res, i ell, evidentment, a cobrar.

- Al meu poble obriran una piscina que porta anys cuejant. Piscina municipal a 42€ al mes la cuota... sense comentaris. Uns diuen que és culpa dels que hi havia, que van deixar el projecte lligat de peus i mans i ara s'ha hagut de trobar una solució per no perdre bous i esquelles. Els altres diuen que els que van entrar ho van fer tan malament com van saber per perjudicar els que hi eren abans... i al final els que paguen "l'ànec" qui som? Els desgraciats que paguem impostos i que ara, a més, si volem nedar prop de casa hem de pagar una mena d'impost revolucionari que ens ha imposat la concessionària de la piscina a canvi de treure denúncies i demandes contra l'ajuntament.

- El govern del que diuen que és el meu país s'està tornant boig... porta una setmana fotent cops de cap i llençant propostes com si fós un senglar ferit enmig d'una batuda. Ara resulta que el problema energètic d'España es resol aixecant el peu del gas... i jo m'ho haig de creure? No m'insultin siusplau, no m'insultin. Portem anys coneguent les mancançes del pla energètic (si és que existeix) del país. Enlloc de preparar un pla com cal, fet per experts, amb calma, estudiat, contrastat i aprovat per tots, que afecti tots els nivells i estrats industrials i socials, molt millor anar prenent mesures a salt de mata, com aquell que és boig, a veure què passa... i tal dia farà un any.

- El mateix govern a la deriva ha aprovat, amb ajuda de còmplices a l'ombra, una llei per prohibir les descàrregues a internet. Jo sóc soci de l'SGAE a ple dret, però no tinc cap problema en reconèixer que el sistema falla. No es pot tenir la cultura a preus prohibitius... i no em vinguin amb l'excusa dels llocs de treball i la indústria que s'enfonsa, perquè a altres països tenim clars exemples de mesures per paliar el desencís de la gent. El que no es pot pretendre és que la gent es compri tots els CD's que li interesses a 20€ cada CD, o películes a 30€... ens hem begut l'enteniment? Un músic fa els diners a l'escenari, i això ha de seguir essent així. Que cal reduir els ingressos perquè la gent tingui accés a la teva música? doncs "apetxugues" i prepares una bona gira, que de ben segur el teu públic t'ho agrairà. En fi, quan el màxim paladí dels drets d'autor, el rei del pollastre fregit, és un senyor que porta 350 anys visquent del "cuento" d'una sola cançó (i a sobre dolenta), no em calen més arguments per tenir clar que alguna cosa grinyola.

I podria seguir parlant dels vestits d'en Camps, del Millet (aglú en sap alguna cosa??? un tiu ens roba a la nostra cara 35 milions d'Euros i ja ni en parlem, com si mai hagués passat res, ens estem superant com a poble, ens estem superant), de la corrupció al PP, de les concessions "sospitoses" de GISA (com la cançó del Manel... ho sap tothom però no ho diu ningú), dels germans recolocats (per els que ara han sortit pels que entren), de les embaixades fantasma, etc. etc. etc.

Però això sí, nosaltres a la nostra, admirant els països àrabs perquè han aconseguit aixecar-se i revoltar-se contra un govern opresor.

Suposo que aixecar-se d'una butaca mullida costa més que d'un terra polsós, no?

Au, ja m'he posat de mala llet una altra vegada, si és que no n'aprendré mai!!

Demà divendres, carnestoltes i festa de les grosses. A veure si com a mínim ens traiem la mala llet de sobre.

Bon dijous gras a tothom!

Vida 2.0

2011-02-28T09:55:00.000+01:00

Diuen que quan la vida et dóna bons moments, els vius, i quan et dóna mals moments, els escrius...

Sempre ha passat, que la majoria de textos (sobretot lletres de cançons i poemes) surten de les hores més profundes i baixes de l'ésser humà. Les grans cançons de desamor, poemes que esgarrifen de tant sentiment, cartes escrites a l'aire per amors impossibles, desenganys, pèrdues, ruptures o sentiments foscos variats...

Quan estem de "baixón" escriure és una teràpia, un alliberament, un remei infalible.

I llavors passa que quan estàs bé te n'adones que no escrius tant, que els dits no necessiten córrer pel damunt d'un teclat per tal de sentir-te una mica millor... i fins i tot les muses sembla que no recordin el camí cap als teus somnis.

Fent una ullada al meu blog les darreres setmanes... hauria de dir que me n'alegro que estigui més buit que de costum!!!

Voldria parlar de música, voldria parlar de sentiments, voldria parlar de l'enorme película que vaig veure ahir (Cisne Negro), voldria parlar de tota la màgia de divendres passat dalt de l'escenari (i que tinc ganes de tornar a repetir tan aviat com pugui), voldria parlar de tot els sentiments "nous" que he hagut de domesticar aquesta setmana passada, voldria parlar de carnestoltes, voldria parlar de l'emprenyada que porto amb els governants de mig món, voldria parlar dels 110 Km/h, voldria parlar dels viatges, voldria parlar de teràpies alternatives, voldria parlar de les mil i una coses que em passen pel cap...

Però aquest dies estic massa enfeinat visquent, espero que em disculpeu.

Per la resta, avui un dilluns amb més sol brillant del que és habitual... mola!

Bona setmana a tothom!!

Un peu al dilluns i un peu al divendres...

2011-02-23T11:22:00.000+01:00

Avui estic d'impàs.

Vull dir que estic visquent un dimecres, però mig cervell el tinc a dilluns i l'altre mig a divendres.

El primer mig és el que m'està intentant portar a l'horari americà, el que fa que porti dos dies mig tonto (més del normal), sense esma, amb poques ganes de res i amb la cara més pàl·lida del que ja sol ser habitual. El meu estómac està mig regirat, em costa menjar i alhora sento gana, i tinc molta més set del que és habitual.

Un viatge de tres dies és l'ideal per deixar-te KO una setmana. Quan el teu cos es comença a acostumar al nou horari... pataplaf!!, li tornes a girar la borca i així ja el tombes directament...

L'altre mig cervell té moltes ganes de divendres al vespre, moltíssimes!

Una "estrena" dalt d'un escenari que em ve molt de gust.

Jo tan sols seré un convidat, un acompanyament, un "sider", però poder pujar a l'escenari amb una persona que desprèn màgia quan canta sempre és un plaer (Emma, gràcies per deixar-m'hi ser!)

Per la resta intentarem que el meu "jo" es vagi desplaçant lentament (per evitar trompades innecessàries) cap al divendres, deixant aquest jet-lag enorme al calaix de les anècdotes.

Demà dijous... somriures de franc per tothom!!!

Dejà vu

2011-02-15T12:53:00.000+01:00

Tinc la sensació que aquesta setmana ja l'he viscuda... exactament fa dos anys, justos i clavats.

Un event on ja he estat
Una ciutat repetida i lletja
Un hotel impersonal
Una dieta americana
Una temperatura horrible
Un grapat i mig de vols (7 vols per anar i tornar a Indianapolis 3 dies!!!)
Una pila de gent amb qui xerrar de banalitats
Uns horaris per matar a qualsevol d'esgotament
Un Barça - Atletic que no podré veure
Una burrada de motius per quedar-me

La diferència és que aquesta vegada no tinc un motiu per marxar, en tinc un per tornar (o per quedar-me)

Per sort és un puja-baixa de 4 dies i mig...

Indianapolis, ja vinc.

Endings...

2011-01-27T10:09:00.000+01:00

Era el moment àlgid de la cançó.

EL públic saltava, cridava, reia o estava simplement dempeus seguint el ritme amb el cap, però ningú estava indiferent...
Dalt l'escenari, la màgia feia estona que havia esdevingut alegria, música, rialles i complicitat.
La guitarra cridava una i una altra vegada. El so greu del baix empapava l'esquena de cada un dels músics. Les melodies histriòniques del piano esqueixaven l'ambient. Cada un dels cops de la bateria llançava somriures contra les parets. L'unison dels vents magnificava la melodia d'una veu preciosa que esgarrapava les seves últimes emocions...
Tos eren allà dalt de cos present, però les seves ànimes feia moltes cançons que havien decidit anar més amunt, a un nivell on ni les mirades són necessàries, on l'harmonia i el ritme es converteixen en la columna vertebral d'un ésser nou, grandiós, enorme, gegant.
Tots els records, tota una vida plegats, tots els moments, les anècdotes, cada una de les notes compartides, cada un dels viatges, de les estones, dels instants cada una de les lletres escrites, tots aquells anys eren en aquell moment concentrats en aquella cançó.

L'última cançó.

I quan els plats van deixar de redoblar, quan els harmònics de la guitarra semblaven el plor d'un nadó enrabiat, es van mirar, tots alhora, i amb el més trist dels somriures van saltar, tan amunt com van poder, i es van deixar caure, rendits i entregats...

I mentre els llums de l'escenari feien l'últim fosc d'aquella història, van saber que allò era la felicitat.

Per la resta dijous, avui somriures de franc...

Trossets de diumenge

2011-01-24T10:24:00.000+01:00

D'ahir em quedo amb un petit detall, amb unes paraules que no es van dir, però que citar-ne l'existència va ser suficent com per avui rellegir-les i, amb el vostre permís, compartir-les.

"Pienso que la forma en la que la vida fluye está mal. Debería ser al revés:
- Uno debería morir primero, para salir de eso.
- Luego, vivir en un asilo de ancianos hasta que te echan cuando ya no eres tan viejo.
- Entonces empiezas a trabajar. Trabajas por cuarenta años, hasta que eres lo suficientemente joven para disfrutar de tu jubilación.
- Fiestas, fiestas negras, parrandas, drogas, alcohol, sales con mujeres o tipos, qué sé yo, hasta que estás listo para entrar en la secundaria.
- Después pasas a la primaria, eres un niño que se la pasa jugando sin tener responsabilidades de ningún tipo.
- Luego pasas a ser un bebé. Vas de nuevo al vientre materno, pasas los últimos nueve meses de tu vida flotando en líquido amniótico, hasta que tu vida se apaga en un tremendo orgasmo... ¡Eso sí es vida!"

Joaquín Salvador Lavado - Quino

Gràcies Gemma!!

La versió més "comercial" d'aquest text, que també fa somriure, tot i que intenti vendre't un cotxe...

Per la resta... Bon dilluns!!

Un dubte existencial

2011-01-19T09:30:00.000+01:00

Ja fa temps que em volta pel cap, és una d'aquelles preguntes que portes dins i que, com que la resposta no és òbvia, doncs segeix sent una pregunta recurrent una i una altra vegada en nits d'insomni i matins emboirats.

Tots els coneixem, i n'hem sentit parlar, potser no tant pel seu nom de pila, Peter Parker, però segur que per tots és conegut el seu àlies, Spiderman.

És un vailet/superheroi que pul·lula per les teulades de Nova York salvant la ciutat de malvats, delinqüents, cràpules i superdolents varis.

Viu en una casa humil del barri de Queens, i passa les seves estones lliures intentant sense massa èxit tirar-li la canya a la preciosa Mary Jane. Ella, tòtila, no se n'adona de l'obvietat i passa olímpicament d'ell per seguir embadalida del seu alter ego, l'home aranya.

Fins aquí tot correcte, no deixa de ser una història de bons i dolents, d'amor, d'amistat, bla bla bla....

El dubte que a mi em corre per dins i que no em deixa dormir és una mica més simple, més banal, però no per això menys important.

Spiderman es dedica a perseguir el crim a cops de teranyina, això ho sap tothom.

Un dels seus superpoders és la capacitat d'escupir una substància enganxifosa que fa servir com a mitjà de transport. Tots tenim al cap la imatge de l'home aranya saltant de teulada en teulada, impulsat per la increïble capacitat elàstica de ls seves teranyines.

Però, un cop el superheroi ha aconseguit saltar d'un gratacels a un altre, i seguir a la caça del dolent de torn, hi ha una cosa que em preocupa...

Qui neteja les teranyines que Spiderman va deixant al seu pas?

Són molts dies de superheroi, són moltes teulades, molts gratacels, molts fanals... i dubto que una substància tan poderosa i amb unes qualitats tan sobrenaturals tingui propietats biodegradables, almenys a curt termini.

Qui recull les tones i tones de teranyines escampades per tot l'skyline d ela ciutat?

Sort que l'acció passa a Nova York, perquè imagino que si fós Barcelona, algun membre d'algun partit polític a l'oposició, aprofitant que s'acosten les municipals, faria una declaració pública queixant-se de la brutícia que genera el senyor Spiderman, i del mal que estan fent a la imatge de la ciutat tantes teranyines penjant de les teulades...

Per la resta avui dimecres... una estona a la feina, i al vespre... a cantar!!

Llàstima...

2011-01-13T13:37:00.000+01:00

Hi ha gent que té una vida tan petita que necessita agafar la dels atres per sentir-se realitzat...

Si no, no entenc què passa.

No sé si em fa pena, llàstima o ràbia que algú, perquè li vé de gust, es dediqui a ficar el nas i les grapes a la vida d'algú altre que ni tan sols coneix...

A mi no em treu la son, però evidentment no m'agrada que hi hagi algú que, perquè li surt d'on li surt i no té el valor per afrontar les conseqüències de les decisions que ha près (d'això se'n diu ser un home), pugui escupir porqueria per la boca amb l'única intenció de fer mal.

Això va dedicat a tu, tot i que dubto que ho llegeixis, però mai se sap:

A mi la teva vida m'importa poc. Evidentment, com a humanista que sóc per defecte desitjo que le coses et vagin bé, a tu i als teus. Rés més.

Si no tens feina, et recomano el ganxet, els cubs de Rubick, o passejar pel mig de bosc comptant esquirols, alternatives en tens moltes.

El que sí m'atreveixo a aconsellar-te és que deixis en pau a la gent a qui estàs fent mal i, el que és més important per mi, que em deixis en pau, a mi i als que m'estimo.

Oblida com es pronuncia el meu nom, passa de mi, intenta ni tan sols recordar-me... que no et costarà gaire si tenim en compte que ens coneixem de no gaire res.

Dedica't a les teves coses, que em sembla que prou feina tens, no trobes?

Ah, i s'hi t'has d'inventar una mentida, com a mínim sigues una mica més original... però em sembla que ni això.

Apa doncs, que sigui molt feliç i sobretot que trobis ben aviat algú que t'ompli l'ànima, perquè em sembla a mi que se t'està corcant...

Una abraçada,

Jordi

Per la resta... són les set del matí, plantat en un llit enorme, en n hotel enorme, en na ciutat enorme, enmig d'un país enorme... que petit em sento!

Aquesta tarda Canadà, que en tinc moltes ganes!!

Un nou blog per seguir

2011-01-09T16:41:00.000+01:00

Comencem l'any amb una incorporació a la meva llista de blogs que segueixo regularment (per aquí a la dreta del blog):

Set de VII

Us el recomano, és un blog on es parla de vins, però d'una manera "planera", sense més opinons que les d'en Pau, un afeccionat al vi que no vol ni quedar bé ni omplir-se la boca amb grans disscursos, simplement opinar del vins que va tastant.

Opinions de vins curtes, directes i personals, sense lliçons ni grandiloqüències.

Per els especialistes hi ha links a pàgines interessants i informació útil.

Pau, endavant amb el blog, estarem al cas i seguirem obrint ampolles.

Per la resta, demà un dilluns entaforat entre les vacances i el pròxim viatge... quina feinada que se'm gira!!

On haig de signar?

2011-01-03T12:59:00.000+01:00

Encara que uns dies tard (és el que tenen les vacances), em vé de gust valorar aquest any que acabem de passar. És una cosa molt típica i tòpica, però suposo que tothom necessita, de tant en tant, parar uns minuts la màquina i fer balanç, posar les coses bones i les dolentes al cim de la taula, i jugar a fer córrer els records dits amunt dits avall, per tornar a notar, encara que sigui per un instant, els sentiments que han construit aquest 2010 que ja és una pàgina més de l'àlbum.

D'aquest 2010 en puc dir, sense por a ser exagerat, que ha sigut un dels millors que he viscut, perquè ha tingut una pila de moments d'aquells de guardar ben embolicats.

Què recordaré del 2010?

- Una casa nova en un poble nou.
- Un familiar més, dels de sang, que ja tinc ganes que es faci gran per ensenyar-li a fer malifetes i tonteries, com a bon oncle que sóc...
- Dos bestiotes que ja s'han fet un lloc a casa i a dins meu.
- Un projecte que no va sortir com em pensava, però del que n'he tret un parell d'amistats precioses i molt bons records i experiències.
- Un projecte gairebé nou que m'ha fet recuperar la "trempera".
- 23 països visitats, ja no intento comptar els avions, els hotels ni les hores passades fora de casa...
- La sensació real que ara sóc on volia ser i amb qui m'hi toca ser.
- Els dos cotxes de casa nous, i moto nova.
- Un projecte que m'ha regalat els seus últims moments, i que encara em costa imaginar que desaparegui.
- Un projecte nou, per riure, cantar i sobretot, passar-ho bé!
- Esborranys de futurs que em fan venir ganes que el temps passi ràpid.
- Un altre disc a la col·lecció, espero i desitjo que no sigui l'últim.
- La certesa de saber qui són els "dits de la meva mà".
- 2 videclips, un de "mentida" que, tot i ser de mentida, em fa riure més que el de debò!
- Un altre que m'he passat enyorant-te...

Què vull oblidar del 2010?

- Res de res, perquè tot el que he viscut, pensat, plorat, cantat, rigut i somniat m'ha dut fins aquest 2011 que acabem d'estrenbar, i que ja signo que sigui com el 2010.

Bon any a tots!

Altres contes de Nadal.

2010-12-15T10:39:00.001+01:00

No entenia res...

Des que tenia memòria, ella anava vestit amb una túnica fina, de color beig, que no li cobria ni la meitat del cos. Duia una àmfora carregada a l'espatlla i, ara que s'ho preguntava, no savia ben bé què n'havia de fer amb aquella àmfora que des de sempre l'acompanyava. Però això no era el que més l'inquietava.

Uns passos més enllà, uns pastors seien a la vora del foc vestits amb samarra i barretina, abrigats fins el nas, sense preocupar-se massa pel ramat que tenien mig dispers i arrecerats vora un foc que mai s'apagava i que cremava sense problemes sobre la molsa humida. Poca feina devien tenir, va pensar, ja que al seu voltant tan sols hi pasturaven tres xais d'una mida impròpia, el més petit era força més gran que els tres pastors junts... "bones costelles a la brasa faria!" va xiuxiuejar per ell mateix.

A tocar d'on eren, unes palmeres plenes de bananes creixien del no res, i una mica més a l'esquerra hi havia la riba de l'únic riu que coneixia, i que la gent de la zona anomenava el riu Albal, mai havia intentat saber d'on venia aquell nom.

On arribava la seva vista, el paisatge el desconcertava. Unes muntanyes estranyament properes eren cobertes d'una neu tèbia i farinosa. Sempre havia sentit dir que la neu era freda i dura, però no podia assegurar-ho, ell mai havia trepitjat neu. Damunt les muntanyes, magnífiques, s'aixecaven dues o tres edificacions que, de no saber que era arquitectònicament impossible, hagués assegurat que eren fetes de suro. Un castell i una masia catalana, curiosa combinació.

Just sota les muntanyes, uns arbustos compartien escena amb més palmeres, capricis de la mare naturalesa...

Quan es va girar va observar el que semblava ser una cova, però era una cova poc profunda, més aviat, si no fós per les proporcions, hauria dit que era una teula posada del revés... però no podia ser, no exisitien teules d'aquella mida... o sí?

Dins la cova hi havia llum. A fora el sol no brillava mai. De fet, en fer memòria va caure en que allà sempre semblava de nit, ja que el cel (que donava la sensació de començar just darrera les muntanyes nevades) sempre era cobert d'estrelles, però algun estrany fenomen feia que no brillessin, devia ser la boira... Sí que brillaven en canvi, de manera molt estranya, els extrems de l'horitzó que ell divisava. Era una llum curiosa, que anava i venia seguint cadències hipnòtiques. De vegades era una llum verda, de vegades vermella, fins i tot blava o groga. La llum apareixia regularment des de feia anys, i ja no li donaven importància. Però avui, immers en els seus descobriments, va adonar-se que la cadència amb la que aquella llum estranya anava i venia era la mateixa amb la que el foc dels pastor s'encenia i s'apagava, fins i tot la llum de la cova seguia aquell estrany ritme...

Què estava passant?

Tot era igual que sempre, però fins avui no se n'havia adonat.

Gent abrigada, palmeres nevades, llums que brillaven sospitosament, focs intermitens, xais enormes, oques immòbils al bell mig d'un riu sense peixos, i fins i tot un pastor que, molt mal dissimulat rera el que hagués jurat que era un tros de bruc, seia amb els pantalons abaixats des de feia dies... què devia estar fent?

Va començar a preocupar-se, i una suor freda li recorria l'esquena...

I de sobte, com caiguts del cel, van aparèixer unes enormes figures que es van plantar prop seu, i que van fer que gairebé morís de l'ensurt.

Eren tres camells, un dells sense una pota i amb la cara gairebé desfigurada, amb tres estranys personatges a sobre... semblaven importants, per les vestidures i la majestuositat amb la que seien a lloms de les montures, però entre l'espant, la sorpresa i tot el que feia estona que estava descobrint, no va poder fer res més que, sense deixar anar l'àmfora en cap moment, desplomar-se i sentir com aquella molsa, humida i verda li acaronava la cara.

El cop el va deixar sense sentit.

I quan tornà a obrir els ulls es va trobar dret, sense saber com, amb l'àmfora on sempre, i rodejat per un paisatge que, ara que se'l mirava de nou, li semblava absolutament normal, amb les seves muntanyes nevades, la seva molsa, i aquella llum hipnòtica que ara que brillava de color blau...

Estimats Reis Mags:

2010-12-09T11:52:00.003+01:00

Primer de tot us haig de demanar disculpes per els anys que he estat sense dir-vos res. Suposo que fer-me gran i que ja portéssiu uns anyets sense tenir-me massa en consideració (mai vau arribar a portar-me el Ferrari 360 Spider ni la Cameron Diaz) van fer que la nostra relació es refredés.

Però aquest any m'he decidit a tornar-vos a escriure, espero que tot el passat entre nosaltres quedi en això, passat.

Aquest 2010 que s'acaba he sigut molt bo, o almenys ho he intentat... he ajudat als de casa, he pagat totes les factures religiosament, he parat i desparat taula gairebé cada dia, no he dit mentides (només les imprescindibles), i fins i tot he col·laborat amb alguna causa solidària...

Per això us passo la meva llista de reis, espero que com a compensació per tots aquests anys en els que no us he suposat cap molèstia, pogueu atendre totes les meves peticions, tot i que reconec que les meves peticions són elevades, però com em deien els pares de petit.. tu demana, que els reis faran el que puguin (i no en tinc cap dubte que així serà):

1- Un pijama del Barça.

2- Un govern que d'una vegada per totes defensi els interessos del meu país.

3- Salut per els que m'envolten (especialment ja saps per qui, a mi em podeu seguir enviant refredats, mal de caps o mal de cames, acceptaria el tracte).

4- Un cotxe teledirigit de gasolina.

5- Un altre triplet memorable, i un 0-6 a la tornada de lliga al Bernabeu.

6- No veure ni una llàgrima si no és d'alegria.

7- Música, molta música.

8- Un armistici global.

9- No haver d'anar a gaire enterraments aquest 2011... no molen gens.

10- El Gran Turismo 5.

11- Tardes amb els amics, vespres amb la guitarra i moltes sobretaules eternes.

12- Molts escenaris vistos des de dalt.

13- Un Ferrari 599 (ho tornaré a provar a veure si cola)

14- Una capsa plena de somriures per si algun dia en necessito i no me'n queden.

15- Uns mitjons llargs d'hivern, i uns quants calçotets (boxer)

16- Sis o set zeros a la dreta de l'últim número dle meu compte corrent (abans de la coma!!)

17- Una conversa per poder parlar de parcel·les.

18- Paraules per poder seguir posant-les en fila.

19- Una taula de mescles digital amb uns altaveus ben xulos.

20- No oblidar mai en qui pensar quan tanqui els ulls.

21- Un país on viure lliurement.

22- Xocolata.

23- Un any només un pèl millor que el que tanquem, simplement amb això em conformo (que no seria pas poc, al contrari).

Ja veieu, tret d'alguna llicència que em permeto, no em sembla que us demani massa.

Com sempre, ja sé que fareu el que podreu...

Sapigueu que la nit del 5 de gener tindreu a la vostra disposició uns aperitius, una copa de licor per escalfar la nit, i aigua i provisions per els camells i el vostre sèquit.

Mentretant rebeu una cordial salutació,

Jordi

5000!

2010-12-07T10:19:00.005+01:00

Quan un obre un blog, ho fa amb una mescla d'egocentrisme, ganes que el llegeixin i sobretot, necessitat d'escriure... escriure tonteries, pardalades mentals, acudits, anècdotes, contes, el que sigui, però que surti de dins...

Ja fa més de dos anys que vaig obrir aquest blog i avui no sé si ho faria, però el que sí sé és que no me'n penedeixo. El vaig obrir per uns motius molt concrets i ara, amb el temps, se m'escapa un somriure entre irònic i burleta al pensar en el Jordi que va obrir aquest blog...

I segurament els que llegiu això sóu sempre els mateixos, abduits per una estranya força que desconec i que no entenc (jeje), però entrar aquest matí i veure que les visites han superat les 5000 m'ha fet molta il·lusió, molta.

Això vol dir que entre tots cinc mil vegades heu tingut la paciència d'entrar, de clicar sobre algun link o escriure l'adreça a la barra de direccions.

I potser el que hi heu llegit us ha agradat, però potser no, però simplement per haver-vos pres la molèstia jo ja us estic molt agraït.

Perquè al final, encara que dissimulem, els que escrivim en un lloc "públic", obert a tothom, ens agrada i ens afalaga que la gent ens vingui a veure...

I si a sobre comenta ja és la hòstia!!!!

Als habituals (Mandarina, Magrat, Tarda de birres, Gemma, Sara, Lau, Heura, Esther Kandi, Lídia, Eva, i als que no deixeu petjada) us dec una cervesa, als esporàdics espero deure-us una cervesa algun dia!

I a un parell que no em llegireu mai, m'hagués agradat, que ho sapigueu.

Ara a pels 10000!!!!!!!!!

Merci a tots,

Jordi

On anem un dissabte a la tarda?

2010-12-01T12:16:00.003+01:00

Avui, un cop recuperat de la ressaca futbolística i electoral, m'ha vingut al cap quelcom que em va passar dissabte, i que no sé fins a quin punt em va agradar o em va espantar. La situació va ser la següent:

Jo i la Raquel anàvem a Barcelona. teníem dues entrades per anar al Cirque du Soleil, i com a bons catalanets previsors, vam marxar amb temps suficient per evitar imprevistos, l'espectacle s'ho mereixia, i així ens ho va demostrar unes hores després... sense més parauls que "genial".

Com sol passar en aquests casos, no va succeïr res pel camí i vam arribar al destí sobradíssims de temps, raó per la qual, i al trobar-nos enmig del "no res que coneguem", vam decidir acostar-nos al centre comercial Diagonal Mar, per poder passejar sense pasar fred i prendre una coca cola si ens venia de gust...

Ai las, gran error!!!!

Ja només d'entaforar-me (la paraula és aquesta) a la cua del pàrquing em vaig adonar que no anàvem bé... una munió infernal de cotxes fent cua, de parelles carregant i descarregant cotxets, paquets, bosses, mainades... allà les pulsacions ja se'm van començar a accelerar.

Un cop vam aconseguir aparcar, cosa que no va ser fàcil, vam agafar les escales mecàniques per anar cap al centre... al centre de l'infern!!!

I aquí l'ànima, les forces i tot plegat se'm van esmicolar...

Quina gentada!!!

Era horrorós intentar moure's entre una multitud de gent que, per raons acústiques evidents, fromaven un xivarri i un escàndol que se't ficava directament al cervell!!!

Els diferents perfils de la gent eren força estereotipats:

- Parelles entre 25 i 30, amb mainades, però amb una estètica i una actitud increïblement "quillos" (arracades enormes, tatuatges tribals poc originals, combinacions de vestuari impossibles, nens amb crestes, vocabulari ordinari i frases tipus "Keviiiiin, comete la galletaaaaaa"), i tota la parafernàlia d'uns pares inexperts (cotxet, maxicossi, bossa amb els estris de supervivència, el patinet per el nen més gran, el peluix per el petit...)

- Colles de mainada, entre 13-18 anys, amb ínfules de banda de Latin Kings, amb uns aires de grandes i prepotència gairebé proporcionals al número de grans de les seves cares. A més a més aquest ja no és que tinguin poca educació, és que directament no en tenen, si no fós perque duien gorres, diademes impossibles i altra vestimenta hagués jurat que eren ximpanzes salvatges corrent per la selva.

- Parelles o petits grups familiars d'origen immigrant (la majoria sudamericans i marroquins), amb mooolts nens al voltant del nucli voleiant com electrons i xocant amb tot el que trebaven. Amés de parlar més alt que la resta, ho fan en idiomes estranys per la meva oïda, cosa que encara augmenta més la meva pressió intercranial.

- Parelles de gent gran, perdudes i desorientades entre la multitud, amb cara de demanar auxili i voler amrxar d'allà un cop fets els encàrrecs imprescindibles que els han dut allà dins.

I per arrodonir-ho, un excés realment excessiu (perdoneu la hipèrbole) de decoració nadalenca que va fer que estigués a punt de vomitar cotó de sucre un parell de vegades... Llums pertot arreu, pares noels fins i tot als lavabos, arbres decorats, regals embolicats, boles brillants, una caseta feta de galetes gegants i caramels, amb una parella d'ossos de peluix enormes celebrant el Nadal dins la caseta (buffff... aquí vaig tallar injecció), i el pitjor de tot, per si el soroll ambiental no fós prou nociu... Nadales a tot drap!!!!

La Raquel al principi feia mofa, em mirava i reia dient-me que era curiós veure'm a mi en un lloc així, però al cap de cinc minuts es va adonar que la cosa no anava bé, i que fugir d'allà dins començava a ser una urgència, tant a nivell mental com físic. La meva pell gairebé transparentava de tan blanca, i la meva mirada era perduda, desorientada i buida. feia estona que les meves orelles no processaven correctament, suava en excés i fins i tot començava a tenir problemes amb el meu sentit de l'equilibri...

Així doncs vam tornar al pàrquing tan ràpid com vam poder, vam fer la cua pertinent per sortir i quan vam ser a fora, amb el cel sobre el meu cap enlloc de mil boles de nadal gegants, vaig poder respirar tranquil de nou.

I un cop fora de perill, amb la calma recuperada, em preguntava si realment a la gent li agrada anar a aquests llocs, o és que no té més alternativa???

En qualsevol de les dues opcions, em considero afortunat per ser (i poder ser) diferent.

La foto... d'el súmmum dels hipermercats... el més gran del món (a Minneapolis), em sembla que ja havia penjat la foto, però em segueix impressionant... el que veieu és un trosset petit del vestíbul.. per fer-vos-en una idea). Honestament, espero no tornar-hi mai més, ara ja l'he vist, gràcies.

Per la resta... amb moltes ganes de pont!!!

Parem el món

2010-11-29T17:42:00.003+01:00

Ja sé que molts no ho compartiu, i no ho enteneu.

De fet, ni jo mateix ho entenc.

No ho entenc... ni em cal, perquè m'encanta.

Irracionalitat en estat pur... de tant en tant és imprescindible.

Som-hi, aquesta nit FUTBOL.

Avui sí!!

2010-11-26T10:53:00.002+01:00

Avui sí... em vé de gust, en tinc ganes, el necessito i a sobre tinc la gran sort de que ja és aquí!!

Després d'una setmana molt positiva però potser massa atapeïda, els caps de setmana venen més de gust, i més si aixeques la vista a l'agenda i el que hi veus t'encanta!!

Avui serà un divendres d'aquells de forquilla i ganivet, de posar-se el pitet i gaudir-ne!!

Una tarda que ja tardava, i una nit farcida d'emocions, somriures, alguna llàgrima i sobretot, bona companyia...

I demà un dissabte per prémer el "REC" i guardar-ne una còpia...

Això sí, el diumenge procuraré, un cop exercit el meu dret (que j crec que és obligació) de vot, procuraré desconnectar-me del món fins al vespre, quan estigui tot el peix venut i cobrat, perquè si ja a hores d'ara n'estic fart, si diumenge engego la tele acabaré amb ganes de calar foc a algú...

Per sort dilluns tenim sobredosi d'emcoció, nervis i adrenalina...

Molt bon cap de setmana a tots, recolliu-ne tants records com pugueu!!!!

Tendes de campanya...

2010-11-19T08:51:00.003+01:00

Encara que m'he declarat moltes vegades obertament apolític (ja vaig quedar escarmentat quan era jove i tenia ideals i aquestes coses...), és inevitable, a no ser que siguis un ermità perdut en alguna caverna enmig de la muntanya, estar al cas de la campanya electoral per les eleccions catalanes.

Vist des de la perspectiva d'algú que no té cap color en particular (quan parlo amb gent de dretes em diuen que esquerranejo, quan parlo amb els d'esquerres em diuen que dretejo... estic desubicat!!), és un espectacle digne d'estudi, ja que sembla que tots plegats es pensin (potser tenen raó) que som una colla d'imbècils sense memòria, i que ara poden començar de zero amb les seves mentides i tonteries... i el millor de tot és que ho fan tan convençuts que de vegades crec que l'única manera de fer-ho és que s'arrivin a creure la de bestieses i tonteries que diuen, si no no puc concebre una ment tan eprversa i tan malvada...

Jo em segueixo quedant amb els polítics del Polònia... crec fermament que ho farien força millor, i si no, almenys riuríem una estona!!!

Doncs això, que volia reflexionar en veu alta sobre les campanyes i discursos dels diferents partits, des del meu humil punt de vista, però ho faré en desordre, saltant-me la famosa llei electoral que m'obligaria a dedicar un percentual de paraules proporcional per cada partit, no sé si jugant-me el físic o una multa, però m'arriscaré, què carai, que sóc un revoluncionari, jejeje...

PP: Espectacular, gairebé hilarant. Traiem un videojoc on la jefa mata immigrants il·legals, el pengem a la xarxa, i llavors sortim al pas dient que ha sigut un error, que havien de ser màfies, que l'empresa que l'ha fet s'ha equivocat... jejejeje, igual que quan van sortir els famosos tríptics antiimmigració, que també va ser un error de la impremta... senyors, o m'estàn mentint o vostès són molt inútils a l'hora de delegar les tasques, cosa que no seria molt recomanable si haguessin de dirigir un país. Que volen tenir un discurs xenòfob? endavant, no se n'amaguin!! llencin el seu discurs buit i populista, i llavors que la gent decideixi, però no intentin jugar a dues coses a l'hora, perquè se'ls veu el llautó a tres dies vista!!!

Ciutadans: Un nen jugant a ser polític, res més que això. El problema? que com que surt per la tele algú se'l creu i fins i tot el vota...

ICV-EUiA: Bufff. quantes sigles, no? No sé ni si les he escrit en l'ordre que toca... Aquests, en la seva línia... que sí hem d'anar a 80, que si el capitalista ens explota, que si la bicicleta, que si bla bla bla... Joan, Joan, que el teu anitc jefe ja ens ha demostrat que si se us dóna qualsevol tipus de responsabilitat esteu morts en creu, us va grossa, se us escapa de les mans. Sóu un partit necessari, mal em pesi, però necessari a l'oposició, sinó perdeu tota la vostra essència pancartista i pseudoecologista. I no parlaré de les bestieses (ratllant la legalitat) que heu fet durant els passats 8 anys en temes de subvencions, alliberats, seus encobertes, etc... que tots tenim més informació de la que ens veneu en els espots i les pancartes...

CIU: És l'hora del canvi... em fa gràcia que sigui la dreta catalana que ens ha manat 23 anys que es proclami com el canvi, curiós si més no. Un nacionalista espanyol malalt per poder decidir a les espanyes presidint el partit i estelades als mítings... buf, quin enroenou mental, no? Com quedem? O és que així, perdent-vos en un mar difuminat d'idees preteneu abarcar més vots? suposo que aquesta vegada us sortirà bé, però em farà gràcia saber què en fareu de tanta estelada un cop sigueu a la plaça Sant Jaume... suposo que estareu massa enfeinats recolocant a tothom a qui es va defenestrar quan us van robar "el que era vostre", no?

PSC: Sr. Montilla, feia molts anys, molts, que no veia algú tan convençut de la seva pròpia derrota... si ni tan sols vostè s'ho creu, com pretén que algú li segueixi la corrent? curiós també el sentir com farà i deixarà de fer quan ha tingut 8 anys per fer i deixar de fer i l'únic que ha fet ha sigut, com es diu vulgarment, "liar-la"!!! A aquestes alçades, sàpiga que ja no cola...

ERC: Gent valenta... sí sí, molt valent s'ha de ser (o molt sapastre) per estar 8 anys al govern i ara, just quan comença la campanya, tornar a treure la paraula Independència de l'armari, treure-li la pols, i posar-la a primera línia... ara el sr. Puigcercós proclama en veu alta que no pactarà amb ningú que no li asseguri un referèndum... un moment, un moment... estic tenint un deja vu o ja ho havia sentit abans això?? Llavors vindrà el moment del "és una cosa lenta, no es fa d'un dia per l'altre, s'ha de treballar en el dia a dia...", l'excusa de mal pagador d'algú que ven una paraula per mi massa valuosa com és Independència a qualsevol preu, per un simple tros de poltrona, un sou de pe vida, un cotxe oficial i un grapat de càrrecs per la família i els companys de carnet...

Solidaritat Catalana: Sr. Laporta, s'ha de reconèixer que vostè és un paio valent, amb dos collons, amb aquell punt de "xuleria madrilenya" que potser ens fa falta... però es perd en el seu ego, no pot donar voltes sobre sí mateix si el que pretén es liderar un país amb la nostra idiosincràcia i, sincerament, si ha sigut incapaç d'entendre's amb els que pensen exactament igual que vostè... no sé perquè em fa que no aniríem amssa bé amb vostè assegut al tron... potser Berlusconi acabaria com un simple afeccionat al seu costat... de vegades em fa gràcia i tot imaginar-m'ho.

Reagrupament: No sé si mai havia vist unes idees tan bones ser tan mal gestionades.. Van començar forts, amb empenta, amb ganes i amb un camí marcat... però quatre gotes caigudes a deshora li han esborrat el camí a seguir, i han fet escampadissa entre les seves files... tensions internes, baralles, el "tothom té veu i vot i escoltem a tothom per igual" han fet del seu partit un caos (almenys de cares enfora) en el que costa motl confiar, i més si parlem de confiar el futur del meu país.

I no parlaré de la CORI, ni de la Nebreda ni dels Antitaurins ni de la resta perquè, mal em pesi, el peix està venut entre quatre o cinc parades...

Com sempre un intenta creure en la democràcia, i fa esforços per no pensar malament, però el dia a dia, l'amiguisme, el repartiment de trofeus de caça, els botins escuarterats a corre cuita abans no ens facin marxar del vaixell i tot el que en realitat és la política em fa veure de nou que, sota el meu punt de vista, no són res més que un grapat de hienes intentant repartir-se a queixalades el cadàver d'un tros de terra que somniava ser un país, però que ara ja fa massa que sagna...

De ben segur que hi ha gent amb ideals, gent convençuda, gent amb empenta i moltes ganes... però no patiu, les maquinàries dels partits ja s'encarregaran de que aquests no manin o, si ho fan, que els quedi clar com funciona el joc abans de donar-los una fitxa...

Una mica em recorda a l'Església catòlica on, la gent que val, la gent que de debò reflexa l'esperit original de "l'empresa" no són mai a les poltrones, ni a les fots ni a les grans cerimònies, estan massa enfeinats pencant en el que de debò els importa.

Doncs res, ja m'he desafogat... això sí, segueixo dubtant entre votar, no votar, a qui votar, o posar un troç de mortadela dins el sobre i ficar-lo a l'urna...

Apa, que avui som divendres, i el cap de setmana és tot nostre, això (de moment) no ens ho treu ningú!!!

Xim xim...

2010-11-15T12:04:00.003+01:00

Que l'aigua de la pluja només caigui

de dalt a baix no ha de ser motiu

de dol ni de desconsol per a ningú;

al capdevall, tot retorna als orígens.

Però és dur el nostre pas per la terra

i hem d'acollir contents tota esperança,

per més que sigui fràgil, inestable.

L'aigua envaeix totes les escaletes

i podrirà l'asfalt que ens prem els peus.

A ple carrer omplim gibrells i càntirs

sense necessitat de canaleres

i, poc a poc, tot retorna dins l'ordre

màgic dels primers mots que vam aprendre.

Aquest violí té només una corda

que només xiscla o gruny. Si en percudiu

la pell resseca el so opac congria

ocells nocturns i sinistres bubotes.

Desvetlla vents la immòbil assemblea,

però ningú no branda les banderes

ni bufa els corns. Amb fustes de naufragi

aixeco barricades. Em contemplen

els ocellots. Jo vaig i vinc. Dessota

de cada mot hi ha un pou. L'aigua és la clau:

una clau que no tinc. Els mots sedegen.

És hora ja que esclati el gran incendi.

Després d'un llarg silenci per assaborir el gran Martí Pol, em quedo amb uns quants detalls del cap de setmana...

- Sopars de retrobament, amb llàgrimes ben dissimulades rera poesies a marxa forçada.

- Ser còmploce d'un secret et fa sentir com un graó per sobre de la resta de mortals.

- Córrer envoltat de silenci, sol i el soroll de les teves passes

- Calamars a la planxa i verduretes...

- Tallagespes i desbrossadora.

- Tiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, fem tonteries???

- Brrrummm, brrrrummmmm

- No vull que em vegis sopar, vés i menja't la teva poma

- T'ho he dit durant l'última mitja hora?

I la setmana que estrenem tindrà de tot... o això espero, almenys l'acabarem amb castanyes i rock'n'roll!!!!

This is Españññññññña!!

2010-11-12T10:21:00.004+01:00

Avui em permeto la llicència de copiar descaradament (Ctrl+C, Ctrl+v) un blog que m'ha fet pensar en quin país em fan viure...

Gràcies a http://www.pueshacerunblog.blogspot.com

Un motiu més epr voler-ne marxar, tot i que em temo que aquí a casa les coses no serien molt millors si ens deixessin, bonica tradició el repartiment de càrrecs segons el pes del carnet i els anys gastats llepant sota-natges...

Quan algú em diu que li haig de donar una oportunitat a la política... li recomano llegir una mica.

Per la resta... divendres!!!

Las Comparaciones son Odiosas

Perfiles de los ministros de Sanidad de Francia, Portugal, Italia y España, por este orden.

Roselyne Bachelot-Narquin (Francia)

Edad: 64 años
Estudios: Doctora en Farmacia
Experiencia profesional: Delegada de información médica en el laboratorio ICI Pharma de 1969 a 1976. Propietaria de una farmacia en Angers de 1984 a 1991. Relaciones públicas en Soguipharm de 1984 a 1989. Miembro de la junta directiva de la Clínica Universitaria de Angers de 1986 a 2004. Presidenta de la Asociación Parlamentaria Euro-árabe, de 1998 a 2002. Ponente General del Observatorio sobre Paridad entre Hombres y Mujeres, de 1995 a 1999. Presidenta del Consejo Nacional de Personas Discapacitadas, de 1995 a 1998

Últimas obras publicadas
Le combat est une fête. Ed. Robert Laffont, 2006
Les maires: fête ou défaite? Ed. Anne Carrière, 2002
Le Pacs, entre haine et amour. Ed. Plon, 2000

Experiencia política:
Ministra de Salud, Juventud, Deportes y Vida Asociativa de 2008 a 2010
Diputada en el Parlamento Europeo, desde 2004
Ministra de Ecología y Desarrollo Sostenible, de 2002 a 2004
Diputada de Maine-et-Loire, de 1988 a 2002
Consejera Regional de Pays de la Loire, desde 1986
Vicepresidenta del Consejo Regional de Pays de la Loire, de 2001 a 2004
Consejera Regional de Maine-et-Loire, de 1982 à 1988

Ana Maria Teodoro Jorge (Portugal)

Edad: 60 años
Estudios: Licenciada en Medicina, especialidad Pediatría
Experiencia profesional: Coordinó la Sub-Región de Salud de Lisboa entre 1996 y 1997 y trasladada a la junta directiva de la Administración de Salud Regional de Lisboa e Vale do Tejo, entre 1997 y 2000, que presidió. Asistente de médico del hospital pediátrico en el Hospital D. Stephanie y el Hospital Garcia de Orta (Almada), donde también fue directora del servicio de pediatría, inicialmente por tres meses (enero a marzo) de 1996, y desde junio de 2001 para asumir las funciones del Ministro de Salud en enero de 2008. Representante del Ministerio de Salud en el Grupo de Trabajo junto con los Ministerios de Educación y de la Seguridad Social, al problema de la intervención temprana (1994-1996). Asistente en la Escuela Nacional de Salud Pública (especialidad de la madre, niño, del adolescente y la escuela) desde 1985 hasta 1992 y monitores de la presidencia del general terapéutica de la Facultad de Medicina de la Universidad de Lisboa en los años lectivos 1973-1974 y 1974-1975. Tiene más de treinta artículos publicados en diversas revistas y presentado más de cien ponencias y comunicaciones.
Presidió el Comité de Ética del Hospital Garcia de Orta (Almada)
Miembro de la Junta de Pediatría del Colegio Médico de la Asociación Médica (1993-1998) y de la dirección nacional de la Liga portuguesa contra la Epilepsia (1987-1994) y también presidió la delegación en Lisboa (1994-1996)
Miembro de la junta de la sección de desarrollo de la Sociedad de Pediatría de 1994 a 1997 y co-coordinadora del sector de la humanización del Instituto de Sustento de Menores desde 1998

Experiencia política: Ministra de Salud de 2008 a 2010

Ferruccio Fazio (Italia)

Edad: 66 años
Estudios: Licenciado en Medicina
Experiencia profesional: Profesor de Medicina Nuclear en la Universidad de Milán. En 1977 instaló el primer PET en Europa en el Hospital Hammersmith en Londres. En 1988 la clínica de PET por primera vez en Italia en el 'Hospital San Raffaele de Milán y en 2004 instaló la Tomoterapia por primera vez en Europa en la misma clínica.

Experiencia política:
Secretario de estado de Sanidad
Viceministro de Salud
Ministro de Salud

Leire Pajín Iraola (España)

Edad: 34 años
Estudios: Licenciada en Sociología (aunque me han dicho que no terminó la carrera aún, como el Pepiño, vamos!
Experiencia profesional: Ninguna

Experiencia política: Lleva en el aparato del "partido" desde los 16 años
Secretaria de Movimientos Sociales y Relaciones con las ONG del PSOE de 2000 - 2004
Secretaria de Estado de Cooperación Internacional de 2004 - 2008
Secretaria de Organización del PSOE de 2008 - 2010
Diputada y Senadora

Hay diferencia ¿verdad?... por eso dice Leire que las comparaciones son odiosas, para ella.

Un dimecres qualsevol...

2010-11-10T08:45:00.003+01:00

Al despertar-se el primer que va notar va ser fred. L'habitació ja no mantenia l'escalfor que el radiador havia aconsguit durant el vespre, i la llum que s'escolava per els porticons donava una sensació encara més aguda de fred.

Li agradava el fred.

Va llevar-se d'una sola revolada, posant-se les sabatilles i baixant les escales. Mentre el cafè començava a escampar la seva olor per la cuina va engegar la tele de forma automàtica, sense pensar-hi, i va deixar posat el 3-24 de fons.

Assegut a la taula, mentre un senyor explicava els detalls d'un estudi americà sobre vés a saber què, va repasar mentalment el que havia de fer durant el dia. tenia un reunió amb el seu cap, una reunió per parlar dels detalls d'un tracte important que s'estava a punt de tancar.

A la dutxa, mentre les seves mans l'ensabonaven i els seus llavis xiulaven un solo de guitarra dels anys 80, ell pensava en les trucades, els correus i les gestions que faria. No seria un dia massa complicat, però com tots, seria un dia atapeït.

Va vestir-se en pocs minuts, no era massa complicat escollir la roba per un dimecres com avui. Pantalons texans, un jersei negre de mig temps i les bambes.

Claus del cotxe, telèfon, cartera, claus de casa, ulleres de sol... tot al seu lloc.

Va tancar la porta de la casa amb dues voltes de clau, i va pujar al cotxe.

A la radio, casualment, uns tertulians feien mofa sobre un estudi americà de vés a saber què.

Va engegar el cotxe, va fer la maniobra de cada matí per treure'l del pàrquing i, amb un somriure mig dissimulat, mentre es cordava el cinturó de seguretat, va saber que avui seria un gran dimecres, encara que el calendari l'hagués intentat amagar enmig d'una setmana normal...

Més que de camisa...

2010-11-08T14:50:00.003+01:00

Ja hi sóc... feina nova!!

Bé, de fet nova nova, el que es diu nova... no ho és, podríem dir que és una feina Km.O, o seminova, o de seonga mà, poc feta servir, amb pocs quilòmetres, sempre en garatge, que era d'una senyora gran que només la feia servir per anar a comprar el pa i la cuidava molt...

Avantatges? Ja sé on és la màquina de cafè, no he tingut problemes per trobar pàrquing, a l'hora de dinar el cambrer del restaurant encara recordava el meu menú preferit i que aquest matí ens hem estalviat la majoria de presentacions, i les hem substituit per abraçades i petons, que sempre és més agradable, no?

I res, ara toca pencar, agafar el ritme d'aquest nou desafiament i demostrar que confiar en mi no ha sigut un error (esperem-ho, no?)

De moment, i tot i que un matí no és indicatiu de res, els somriures han tornat a ressonar un dilluns, i això feia molt que no passava!!

Replay

2010-11-04T10:39:00.002+01:00

Avui em repetiré, ja que aquest microconte el vaig penjar fa un temps, però em venia de gust rellegir-lo, espero que ningú s'enfadi...

Llavors

Va ser llavors quan s’en va adonar. La seva cara, el contorn de les seves galtes, aquella mandíbula lleugerament arrodonida que acabava amb un somriure que semblava xiuxiuejar cada vegada que hi passaves a prop. Per no parlar dels ulls. Eren uns ulls foscos, tímids, amagats sovint darrera unes ulleres, com si els fes vergonya mostrar-se al món, creient-se menys que la resta. Però en realitat aquells ulls eren diferents a tots els altres. Eren uns ulls translúcids, purs, com una cortina de gebre sobre la matinada d’hivern. Uns ulls sincers, clars, tendres, càlids, fins i tot innocents, uns ulls que captivaven a qui els mirava com un cant de sirena entre la boira dels mars del Nord. La seva veu, suau, fina, tenia quelcom que convertia cada paraula en la cançó més bonica que es pogués escoltar.

Va ser llavors quan se’n va adonar. Ella caminava amb pas ràpid, com intentant fugir d’un fantasma inexistent que la perseguís. Anava abrigada, l’hivern queia damunt seu sense pietat, indiferent a la bellesa que desprenia. Al seu voltant la rosada ballava dibuixant un núvol que magnificava el seu allunyar-se. Se n’anava.

Ell era allà, darrera seu, invisible, nerviós, com el fugitiu que tem ser descobert, immòbil. No podia fer res més que contemplar-la. Era massa lluny, era molt més lluny del que realment es pensava, però en aquell moment la va sentir a prop, molt a prop.

El cor li bategava ràpid, un niu d’emocions es removia dins el seu estómac, demanant-li a crits poder fugir de dintre seu i lliscar-li cara avall humitejant-li les galtes. La seva veu la cridava amb totes les seves forces, però la seva consiència li emmudia les paraules, deixant-lo callat veient com, de nou, la perdia.

Va ser llavors. Ella es va aturar, alguna cosa l’havia fet girar. Potser el pes de la seva mirada insistent, que no la volia deixar anar, potser la casualitat, potser el destí. Els seus ulls mig clucs pel fred es van trobar a mig camí, i les seves mirades per fi es van abraçar, alleujades, ballant l’una amb l’altra, acariciant-se, perseguint-se. Tot hi intentar dissimular tots els sentiments que els desbordaven en aquell instant, els seus ulls no podien amagar la màgia d’aquell moment. Voldrien haver aturat el temps en aquella mirada. Ella va inclinar el cap, incrèdula del que veia. La imatge era curiosa. Nit, fred, vent, i dos cossos immòbils, pendents l’un de l’altre, sense saber massa què fer.

Ella va avançar-se al que ell estava desitjant feia estona, potser fins i tot dies. El seu caminar era poruc, potser sabent el que estava a punt de passar.

L’un davant de l’altre, amb un sol pensament, van passar potser uns quants segons, potser minuts. No importava, el temps havia decidit deixar-los sols. Ella se’l mirava, captivada, esperant sentir el que els dos volien sentir, el que volien sentir però no podien. Ell cridava, plorava, no tenia espai suficient dins la seva ànima per totes les coses que sentia, que volia i que anhelava, però davant d’ella restava en silenci, un silenci culpable, un silenci imposat.

Va ser llavors quan se’n va adonar. Ella va somriure, a contracor, mentre la seva ma freda acaronava la seva galta. Quan els seus dits van notar la seva pell glaçada, va ser com un ganivet ruent atravessant-li l’esquena de punta a punta, com una manta abrigant-la, com un doll d’aigua calenta sobre el seu cos nu i tremolós.

Ell es va estremir, es volia fer petit, amagar la vergonya i la impotència de saber que allò era el més a prop que mai la tindria, i va tancar els ulls per assaborir cada moment d’aquell instant.

Ella es va girar i va caminar, cada vegada més petita, davant seu.

I va ser llavors quan se’n va adonar, sol, enfonsat dins la seva pròpia estupidesa, que de nou l’havia perdut, però aquesta vegada per sempre.

Per la resta... minivacances abans d'encetar una nova etapa. Amb ganes de tornar a on sempre m'han considerat "de casa"... espero estar a l'altura de les espectatives, per mi no serà...

I mentrestant acabarem de consumir les barraques!!!

I un altre...

2010-10-31T12:33:00.004+01:00

Sentiments, trasllats, companyia, gossos, música, comiats, benvingudes, un nebot nou, algun amic de menys, guitarres, bateries i baixos, casa nova, cotxe nou i moto nova, petardes, tallagespes, feines noves, feines velles, maldecaps de sempre, rosses, gomes d'esborrar, avions, més avions, encara més avions, catàlegs, riures, somriures i riallades, multicultors, carbassons i cogombres, cames adolorides, algun refredat, jardins per cuidar, pinso i vacunes, sopars, concerts, películes, pantalles, hotels, taxis i gimcanes, raquetes a la neu, sopars de cap d'any, castanyes i burxaires, disc nou, vacances relaxades, pluja, sol i alguna nevada, esquís i patacades, sopars de comiat, whisky de 7 litres i ressaca, dinars, regals i paraules, Skype, internet i altes hores de la matinada, els de sempre al meu voltant i els nous que han vingut per quedar-se...

Un any ple, d'aquells que si fossin àlbum sortirien els records pels costats, de tants que n'hi haig de guardar...

A tots els qui, de prop o de lluny heu passat pels meus 31, un petó enorme!!

Als que no, a alguns us he trobar a faltar.

I ara a omplir el 32, que com a número m'encanta!!!!!

PD: Quan un va embalat amb el cotxe i no és a temps a frenar... s'emporta per davant a qui es troba... Ahir em vaig embalar massa. Suposo que la disculpa va tard, però només dir-te que sàpigues que sé que vaig cagar-la.

Obrim la finestra doncs...

2010-10-26T14:42:00.003+02:00

Diuen que quan es tanca una porta sempre s'obre una finestra...

Aquesta vegada, de nou he sigut jo qui ha tancat la porta. No ha sigut un "portassu", ni una puntada de peu ni res, simplement he agafat el pom amb cura, i he empès la fusta fins a encaixar amb el marc...

Bé, de fet serà divendres quan se senti el "scummm" del tancar-se.

Potser al final creuré aquella veu interior que tant m'estimo i que em diu que sóc un "precipitat" (jo sempre havia pensat que això era quan en un vas al laboratori apareixia un sòlid d'entre líquid...), però no hi ha cap decisió de la que em penedeix (en aquest aspecte) i ho faig després de moltes i moltes hores de pensaments, anàlisis i balanços...

O sigui que als 31 seré aquí, però als 32 seré allà... i entremig 4 dies de festa que em venen MOLT de gust... de nou barraques!!!

Aquest any no hi haurà làsers, ni congues, ni "aaaaaiiiisss", ni portals a les tantes, ni llavis inesperats, ni llàgrimes, ni males cares ni sopar al xino, ni res de tot el que les barraques m'han anat reglant al llarg dels anys... aquest any somriures, amics, coneguts, cubates, música i converses, aquest és el guió.

O sigui que molt bona festa major de sant Narcís a tothom, i si ens veiem ja quedarem per muntar un sopar, no?

Ah, i pel que fa a la finestra... quan pugui us dono més detalls, ara no seria pertinent.

Siau!

Ganes...

2010-10-14T02:54:00.005+02:00

El món de fora segueix sent força semblant, però el de dins és irreconeixible si els comparem... ho he descobert pensant en el que escrivia fa dos anys per aquestes dates:

VOL 440

El sol burleta em persegueix i sembla que no es pongui mai.

Les broques d’un rellotge vell que no saben on girar.

Hiverns de sol buscant les ombres i un estiu per abrigar-me

Quan la distància és massa llarga com per no voler tornar

I quan el cap et diu que corris però el teu cos no el pot seguir

Desafies el mar surant el l’aire d’un cel buit

I quan el cor et diu que estimis amagant-te en l’infinit

Els teus ulls busquen respostes refugiant-se lluny d’aquí

Tanta fredor es fa més humana i t’acompanya vigilant.

Abandonant-te a una mirada cap a un punt desubicat.

Enmig d’un mapa que amuntega massa punts per recordar-se’n

Imatges sons i mil paraules que voldries no oblidar.

I quan el cap et diu que corris però el teu cos no el pot seguir

Desafies el mar surant el l’aire d’un cel buit

I quan el cor et diu que estimis amagant-te en l’infinit

Els teus ulls busquen respostes refugiant-se lluny d’aquí

Els sentiments són com les notes musicals, es repetixen i combinen sempre els mateixos, però el resultat és cada vegada diferent... fins i tot diametralment oposat i meravellós...

Avui penjaré un vídeo d'aquells "d'autobombo", però quan més lluny de casa, més enyoro l'escenari, sort que el dissabte 22 tornarem a ser-hi...

Suposo que quan torni a actualitzar ja serà en l'horari que el meu cos enyora...

"Joder con los Panchitos..."

2010-10-09T18:52:00.001+02:00

Fa un parell de dies que estic instal·lat en un hotel molt guapo a Managua. És l'hotel Barceló, i no és un súper luxe, però es justifica cada una de les estrelles que té. És un hotel pensat per descansar, amb una zona de piscina enorme, un gimnàs espectacular, bars, restaurants... un mica rotllo "resort" que tan de mosa està des de fa uns anys.

S'hi allotja una varietat de clients interessant, des de parelles que busquen tranquilitat, empresaris en viatge de negocis, pringats com jo que estan de ruta, famílies descobrint món i grups de turistes fora de temporada...

En aquest últim grup s'hi inclou una raça que cada dia odio més, i cada dia d'una forma més visceral... el turista espanyol "tipus".

M'explico, per evitar que algú s'abraoni sobre mi titllant-me de xenòfob.

- Acostumen a ser un grup de joves, entre 25 i 35 anys, d'alguna província espanyola indeterminada.

- A l'avió, tant a l'anada com a la tornada, solen donar l'espectacle, com si mai haguessin agafat un vol transoceànic i els anés la vida en aquest. Crits, corredisses, abusar de l'amabilitat de les hostesses, recordar que fa X hores que no fumen i que estan histèrics...

- A l'aeroport són els que col·lapsen els controls de seguretat amb la seva lentitud i tonteria a l'hora de desfer-se de tots els objectes metàl·lics (si, jo també ho trobo una grolleria que ens tractin com animals, però és el que hi ha, no ho solucionaràs posant-te "gallito" én un control, pallasso!!).

- Han aconsguit una oferta d'aquelles de "todo incluido" i han anat de vacances a Nicaragua, que mola molt llavors explicar-ho i fer-se el merda amb els col·legues al tornar.

- Són a Nicaragua com podrien ser a Punta Cana, Riviera Maia, Panama o Pipa, a ells això no els importa ni els treu la son. No els importa que estiguin en un país amb cultura i tradicions pròpies, a ells l'únic que els interessa és sol, platja, mojitos i festa.

- Si no fós per les ofertes fora de temporada, MAI s'haurien pogut permetre un viatge com aquest, queda molt lluny de les seves possibilitats econòmiques (i de les meves, no vull fer-me el xulo, que jo viatjo per feina).

- Tenen un interès nul en conèixer el terra que trepitgen. No fan cap esforça per informar-se d'on són, de quina història té el país, quina situació té, com viu la gent, etc.

-L'únic aspecte en què es mostren cusriosos a l'hora de comparar-se amb els nadius, és l'econòmic, però tan sols per poder sentir-se superior. Els encanta, per exemple, saber el que cobra un treballador mig, o preguntar els preus de les coses quotidianes, per poder sentir-se el que no són... rics.

- El seu nivell d'estudis és mig, tot i que no és condició per poder formar part del grup. Es nota que hi ha algú amb estudis superiors, però també alguna caixera de supermercat vocacional.

- S'han gastat 750€ per passar una setmana aquí, i es pensen que això els dóna dret a rebre un tracte de semideus, com si els seus miserables 750€ solucionaran la crisi econòmica del país i tothom els hagués d'estar eternament agraïts.

- Es passen el dia entre la piscina, el bar, els sofàs de les terrasses, aprofitant tots aquells serveis que no els suposen una despesa extra.

- Cada vegada que han de contractar un servei extra (transport, sopar, etc.) pregunten el preu i es lamenten i regateigen com si els hi anés la vida, i es queixen que es volen aprofitar d'ells perquè són turistes...

- Són extremadament maleducats i sempre parlen a crits.

- Estan convençuts que són éssers superiors, molt per sobre de la xusma local.

- El seu esport nacional és mofar-se dels nadius que, honradament i estoica, aguanten les seves impertinències i tonteries pertquè ells SÍ que tenen educació.

- No tenen cap mena de respecte cap als altres hostes de l'hotel.

- Vesteixen tot el dia amb banyador i una samarreta molla, i unes xancles de tanga, tan si estan a la piscina com si són al bar de nit escoltant música.

- Ells se les donen de rics, però quan els ofereixen la carta de coctails al bar de la piscina acaben demanant una cervesa entre dos, i encara per obligació.

- Elles van de dives, lluint pareos i maxiulleres, i exigint que se les tracti com si fossin la dona de l'Obama o una cosa per l'estil, intentant assemblar-se a les dones que han vist alguna vegada per la tele en sèries com "mujeres ricas"

- Es dediquen a fer bromes de molt mal gust sobre el personal de l'hotel, i moltes vegades no esperen ni a estar sols, sinó que les fan amb l'afectat en qüestió davant seu, per més Inri.

- Estan convençuts que aquesta gent de complexió més baixa i rabassuda que la nostra són una raça inferior, i es dediquen a reafirmar-se constantment. Mai entendran que és la seva complexió, que són així i que no per ser més alts són millors.... m'agradaria veure'ls a Noruega aquests...

- Agafen un taxi entre 64 per repartir despeses.

- Es pensen que el fet que l'esmorzar sigui de buffet els obliga a atipar-se per tot el dia.

- Utilitzen un nivell de conversa on un mandril se sentiria incòmode, per la falta d'educació, d'estructures lingüístiques i de qualsevol criteri..

I podria seguir hores i hores, però suposo que us n'heu fet a la idea.

Doncs bé, aquest dies em toca compartir hotels amb 2 grups d'aquests, i a sobre han congeniat entre ells, convertint l'hotel en una espècie de gàbia per ximpanzès... en total deuen ser una quinzena, i no hi ha manera d'evitar-los ni esquivar-los... són com la Belen Esteban, que te'ls trobes a totes hores...

En fi, suposo que en moments així entenc perquè em sento més afí a la família australiana que està aquí de vacances i té un fill estudiant castellà, o a la parelleta de suecs amables amb qui als vespres converso una estona... o fins i tot amb el recepcionista simpàtic que em dóna conversa (sempre de futbol) quan em veu sol per l'hotel.

Deu ser que, de la mateixa manera que a ells els uneix el ser espanyols, a la resta ens uneix el ser educats.

Ara, no puc evitar recargolar-me per dins cada vegada que un d'ells deixa anar, amb cara de fàstic després que li donin un preu, que li demanin que no cridi tant o que l'adverteixin que al restaurant no es fuma un simple i clarificador:

"Joder con los Panchitos..."

Com deia el gran filòsof aquell... no hase falta disí nada más!!

7 i baixant...

Countdown...

2010-10-07T04:01:00.002+02:00

"Vés tan lluny com puguis, però guarda't l'últim pas per tornar a casa"

-Tinc massa ganes de que arribi el moment...

Guatemala, Panama i Costa Rica llestos.

Nicaragua, Honduras i El Salvador esperant.

10 i baixant.

De moment acumulant instantànies a la memòria intterna:

Skype, pinyates, taxis ferotges, carib, cerveses, accents, reunions, jet lag, controls de seguretat, calor, habitacions massa grans, companyts nous, clients, sopars, mojitos, palmeres, companys antics, gomes d'esborrar, dofins, banyador, claus gegants, tovalloles fashion talla S, Blackberry, fruita, entranya a la parrilla, wi-fi, llagosta, calma, sopars degustació, aires condicionats desproporcionats, agendes, camises, bugaderies, coixins, son, gimnàs i quilòmetres, molts quilòmetres.

Compte enrere...

2010-09-24T14:18:00.004+02:00

Tornem-hi...

Roba ben plegada, necesser, mostres, catàlegs, passaport, llibres, música, càmera de fotos, etc.

Cap de setmana de preparar maleta, i aquesta vegada torna a ser una senyora maleta.

Guatemala, Panamá, Costa Rica, Nicaragua, Honduras i El Salvador.

19 dies fora de casa... 11 vols i 7 hotels... potser massa aquesta vegada, però és el que hi ha.

7 dels 19 acompanyat de gent d'aquí, almenys alguna cara coneguda i converses a l'hora de sopar, que sempre s'agraeix.

Els 12 dies restants tocarà aguantar la mirada estranyada dels cambrers quan demanes taula per una persona...

Com sempre el millor serà tornar.

Això sí, després d'aquest la llista de països trepitjats ja serà d'escàndol... 52 sense comptar repeticions (que en són unes quantes).

Octubre i Novembre gairebé tancats: Irlanda, Finlàndia, Suècia, Noruega i Dinamarca...

El mapa fa patxoca, i això és el que em fa somriure perquè és el que quedarà:

Bio... Massa?

2010-09-21T09:28:00.003+02:00

Avui anant amb cotxe he creuat la variant de Cassà, i m'ha sorprès llegir, en una pancarta estratègicament situada en un dels ponts que la travessen, la següent frase:

Biomassa = 250 pins/dia Tallats

Biomassa = 80.000 pins/any Tallats

La pancarta l'han penjat (suposo) els detractors de la planta de biomassa que s'ha projectat al poble, els mateixos responsables de les altres pancartes (Incineradora a Cassa NO).

És una qüestió qaue fa dies que corre i que, tot i que a molt gent li és força indiferent, ha suposat cert rebombori mediàtic (evidentment a nivell local).

Jo no sóc enginyer forestal, ni he estudiat ciències ambientals, ni tan sols em dedico a res que tingui a veure amb el tema, però mentre conduïa he fet un raonament que volia compartir.

Això sí, jo no em posiciono ni cap a un costat ni cap a l'altre, ja que sincerament, ni em va ni em ve. Un grup d'empresaris volen obrir una "fàbrica" d'energia obtinguda amb la crema de biomassa a Cassà... i què? La fàbrica emetrà fum? quina novetat, no?

Seria una mica il·lús pensar en una indústria que no emeti gasos... tot i que sí, seria molt bonic, què carai!.

Cassà és un poble amb una tradició industrial enorme, i amb indústries que precisament respectar les emissions de gasos no ha sigut un dels punts dins la seva línia de treball, diguem-ho així. A més, per el tipus d'indústria (sobretot surera) el preu "ambiental" a pagar sempre ha sigut molt elevat.

Recordo fa uns anys, en una revista de tirada nacional, un mapa amb les poblacions més contaminants d'España (sic), i a Catalunya en sortien 3, Barcelona, Hospitalet i Cassà de la Selva. Crec que amb això està tot dit, tot i que jo mai m'ho vaig acabar de creure del tot...

Tornant al tema dels pins: Tinc la gran sort que a casa meva hi tinc uns 25 pins. És un tros considerable (sobretot a l'hora de netajar-lo!!), i només en són 25.

He fet l'extrapolació, i segons la pancarta, la planta de biomassa tallarà 10 vegades la meva pineda cada dia...

Fent quatre números i "googlejant" una mica, he arribat a la conclusió que un bosc té una densitat d'uns 200-300 pins adults per hectàrea.

Nota: com a curiositat, des que es reforesta una hectàrea replantant pins (1000-1500 per hectàrea) fins que el bosc és adult desapareixen entre 1000 i 1250 pins dels que s'han replantat, per qüestions d'espai, i ningú penja pancartes queixant-se que la natura "mata" més de 1000 pins per hectàrea.

Això suposa, a un ritme de treball com l'anunciat, 6 hectàrees de bosc "pelades" cada setmana.

Seguint amb les extrapolacions... unes 320 hectàrees "desertitzades" o sigui, 3.2 quilòmetres quadrats de bosc destrossats cada any...

Si és així, els contraris a la planta poden estar tranquils, perquè a un ritme de treball com l'anunciat, en quatre dies la planta haurà de tancar perquè, irremeiablement, no quedarà ni un pi en molts quilòmetres a la rodona!!!

Això sí, tindrem espai per construir un grapat d'urbanitzacions i camps de golf que serem l'enveja de tot Caldes!

Jo no defenso la planta, perquè no m'hi van els diners ni altres interessos. Cadascú és lliure d'intentar guanyar-se les garrofes com vol o com pot, i si això inclou una planta de biomassa amb tots els permisos i sota totes les normatives... endavant.

Tampoc estic en contra de voler informar la gent del que suposarà, tan a nivell positiu com negatiu, i sempre he estat d'acord amb que un contrapunt opositori davant una iniciativa així és necessari (imagineu-vos què faria un govern sense oposició...).

Ara, el que queda clar és que, sempre segons el meu parer, la campanya desmesurada, fora de lloc i alarmista dels detractors se'ls està girant en contra perquè, sempre que algú exagera les coses massa, acaba descobrint-se sol.

I una última pregunta que em faig...

Si la planta ha de cremar 250 pins cada dia... d'on treurà el temps per cremar pneumàtics, plàstics, i no sé quants més components que ens portarien a un cataclisme mediambiental i que reduirïa el poble a una espessa massa de fum negre que mataria els nostres fills??

Una cosa és posicionar-se i intentar convèncer els indecisos o els desconeixdors.

L'altra és mentir, ja sigui per interessos personals, urbanístics, o per vici.

Però clar, això és tan sols la meva opínió creada a partir de la informació que he trobat dedicant uns pocs minuts a la recerca.

Bon dimarts a tothom.

Do-Lam-Fa-Sol

2010-09-15T11:38:00.006+02:00

Ganes que sigui dissabte.

Ganes que arribi el vespre.

Ganes de descarregar el cotxe, preparar els trastets amb calma i deixar-ho tot a punt.

Ganes de fer les proves de so.

Ganes de baixar i menajr alguna cosa ràpida, amb poca gana perquè l'estómac és ple d'un nus que comança a córrer amunt i avall, omplint-te tot tu per dins.

Ganes de canviar-me i que tan sols quedi esperar el moment.

Ganes de mirar-vos als ulls abans d'anar-hi, i trobar-m'hi a mi mateix, els mateixos nervis, les mateixes ganes, els mateixos desitjos, els mateixos sentiments.

Ganes de veure com la gent va arribant i va seient, i comptar si són pocs o molts, i endevinar si en vindran més o quedaran els que ja hi són.

Ganes de saber que els que hi han de ser ja hi siguin, i poder-los veure des de dalt.

Ganes de pensar que m'he oblidat de tot just ara.

Ganes de saber que avui s'ha de fer bé, no hi ha excusa.

Ganes de sentir un "som-hi!" que fa estona que espero.

Ganes de pujar les tres o quatre escales que em separen de la música.

Ganes de seure, agafar les baquetes (o la guitarra).

Ganes d'apropar-me al micro i sentir el brunzir de l'equip de so que ja funciona.

Ganes de comptar fins a tres i començar...

Aquest dissabte a les 21:30 a la Plaça de la Coma (Cassà de la Selva)

Quarts de Quatre i després... Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien

Pot ser una nit bonica.

M'agradaria que hi fóssiu tots (encara que sé que això no és possible)

Moltes ganes, moltes.

Sense

2010-09-13T16:09:00.007+02:00

Un croissant sense una banya,

Un camí sense asfaltar.

Un pizzero sense moto,

Un pallasso sense nas.

Un facebook sense contactes,

Un crostó sense pa.

Un dilluns sense divendres,

I un Safari sense Mac.

Una goma sense llapis,

Un martell sense claus.

Un surfista sense onades,

Una tenda sense camp.

Un dau sense una cara,

Una foto sense marc.

Un dinar sense estovalles,

Un petó sense estimar.

Un pastís sense espelmes,

Un xupa-xups sense pal.

Un rellotge sense broques,

Una encaixada sense mà.

Un viatge sense mapa,

Una barca sense mar.

Un còmic sense vinyetes,

Un tequila sense sal.

Una paella sense mànec,

Un coixí sense sofà.

Un PC sense pantalla,

Un avui sense demà.

Una guitarra sense cordes,

Una bici sense pedals.

Una arracada sense orella,

Un cigarro sense foc.

Un sant Jordi sense roses,

Un discurs sense parlar.

Un "perdona'm" sense ganes,

Un taló sense firmar.

Un iogurt sense cullera,

Una cola sense gas

Un arribar sense trobar-te,

Un escrit sense acabar...

Avui el dilluns és més dilluns, per això divendres serà més divendres...

Cinema...

2010-09-09T16:23:00.003+02:00

Avui tinc ganes de cine... en tots els sentits, i suposo que aquest vespre em trauré el "mono", però avui simplement deixo un recull de les frases que m'han marcat més assegut en una butaca.

Me'n deixo centenars, segur, però si ni el post d'avui seria de 15 pàgines...

La frase del dia avui... la que us agradi més de totes (o en podeu afegir tantes com vulgueu!!):

"No me'n recordo mai d'oblidar-te" (Memento)

"Sóc impossible d'oblidar, però difícil de recordar" (Eliasbethtown)

"Han de passar tantes coses perquè dues persones es coneguin..." (21 grams)

"Només quan ho perdem tot som lliures per actuar" (El club de la lluita)

"No m'atreviria mai a dir-li què ha de fer amb el seu passat, però sàpiga que alguns ens preocupa el que faci amb el seu futur" (Batman Begins)

"El nostre cor és lliure, però no tots tenim el valor de fer-li cas" (Braveheart)

"Vés-te'n lluny, molt lluny, però no em deixis anar la mà" (Balla'm l'aigua)

"Un poble no ha de témer els seus governants, els governants han de témer el seu poble" (V de Vendetta)

"Si alguna cosa és massa bona per ser veritat, llavors és que no ho és" (Maleïts Bastards)

"La vida és un rellotge gegant amb una sola paraula escrita... ARA" (El tigre i la neu)

"Ets el formatge dels meus macarrons" (Juno)

"L'autèntic perdedor no és el que perd, si no aquell que té tanta por que ni tan sols ho intenta" (Little Miss Sunshine)

"La meva professora de primària em deia que vaig néixer amb dues raccions de cervell i mitja de cor" (Una ment meravellosa)

"Jo no sóc res si tu deixes d'imaginar-me" (Camino)

...

I així podríem estar-hi hores i hores i més hores...

Demà divendres.

Setembre

2010-09-02T15:14:00.002+02:00

Amb la tonteria ja som a l'últim trimestre...

Ja ho sé, ara podrien venir tres-cents setanta-quatre tòpics de l'estil "si sembla que fa dos dies que celebràvem el cap d'any...", però no calen, tots sabem que el temps devora calendaris.

Setembre, un mes d'inflexió, un mes de pas, un entretemps, un ni fu ni fa...

Passar de l'agost, que és el rei de l'estiu, les vancances, la "juerga" i les nits a la fresca de festa major per anar de caps a l'octubre de castanyes, llars de foc, fires de Girona, abrics i fulles a terra.

S'acosta l'època ideal per la nostàlgia, per tancar-se a casa sol i poder menjar-se el cap intentant trobar respostes que saps que no existeixen.

Trobar-se a un mateix, redescobrir-se, meditar i prometre's canvis...

Jo ja fa un parell d'anys que no em prometo res, perquè llavors m'enfado quan no ho compleixo, que és el que acaba passant irremeiablement. Suposo que ja fa massa que em conec i ja no m'enredo tan fàcilment.

Per mi serà un setembre com molts altres, però potser aquest estiraré una mica més el coll per veure si la vista m'arriba on vull veure què s'hi amaga...

I mentretant, doncs dilluns i dimarts a Bèlgica... 800 kms en dos dies, per si no m'agrada conduir.

Un aperitiu comparat amb els 20 dies que s'acosten d'avions, hotels, trasllats i maletes...

Espero que vinguin, perquè de moment... sense ganes.

I mirant més a prop... un diumenge que m'espanta.

El blog d'avui és com el setembre, un blog de pas, d'entretemps, ni fu ni fa... però si avui busqués paraules acabaria amb les mans ennegrides, i no em convé.

Bon cap de setmana a tots i a totes!!!!!

Grrrr....

2010-08-31T09:15:00.003+02:00

Odio els dimarts... i el d'avui no és una excepció.

Haurem de posar tots els factors "antidimarts" a primera línia, a veure si junts fan alguna cosa...

Per sort demà ja s'haurà acabat.

Unbirthday...

2010-08-25T15:02:00.004+02:00

Demà en fa tres…

3 anys perquè la solitud s’hagi convertit en una cosa normal, i perquè a ulls del món ja siguis un record preciós, una anècdota, o un somriure nostàlgic després d’anomenar-te.

3 anys perquè tot i tothom es posés a lloc, seguís endavant i tornés a caminar després d’una traveta massa salvatge.

3 anys perquè si ens veiessis et costés reconèixer on som i amb qui hi som.

3 anys per haver intentat assemblar-me més a tu i rendir-me davant l’evidència de que no podré, que m’hauré de conformar amb ser jo.

Segons com aquest 3 em sembla una eternitat, i me n’adono que 3 anys és molt temps quan em costa recordar-te algún defecte, quan per més fort que apreti els ulls al tancar-los només hi trobo bons moments, bones paraules i fotos precioses… i suposo que això és el que té el temps, que desdibuixa les realitats viscudes per fer-ne un álbum bonic.

Però llavors miro cap endins i me n’adono que ni un, ni dos, ni tres, ni vint ni cent…

Suposo que he après a viure amb aquesta cicatriu que em travessa la cara, el pit i el cor.

Algú més llest que jo va dir que “som el conjunt de les nostres experiències”…

Doncs avui jo sóc nostàlgia, sóc records, sóc llàgrimes, sóc enyorar-te, sóc cridar sense veu, sóc una nit massa fosca, sóc un La major sense dits de sucre… i voldria ser un piano a quatre mans.

3 anys no han fet res més que resseguir cada una de les lletres del “t’estimo” que avui et torno a dir en veu alta.

I encara que hagi passat un any, subscric cada lletra, cada paraula, cada frase del que et deixa fa un any:

T'enyoro.

Fa massa temps ja que m'he hagut d'acostumar a viure sense tu,

i segueixo sense aprendre'n, ni saber-ne, ni voler-ne aprendre ni voler-ne saber.

No em dóna la gana. I punt.

T'enyoro cada vegada que tanco els ulls i necessito una resposta que jo no tinc,

cada vegada que aquest coi de vida em planteja un repte nou,

cada vegada que allò desconegut es topa en el meu camí.

Et busco quan ser gran no em ve de gust,

quan el marrec que segueix visquent a dins meu necessita plorar,

o quan l'adolescent perdut i desorientat que de vegades em retroba té dubtes...

I potser sí que alguns tenen raó i segueixes aquí, fent-me costat...

però em rebenta molt haver de recórrer a aquest romanticisme barat

per poder tenir-te a prop... perquè no hi ets, no hi ha volta de full.

I no hi tornaràs a ser.

I jo, innocent de mi, creia que algun dia podria aprendre a no esciure't,

a no parlar-te, a no dir-te res que no fós en un silenci màgic, preciós...

i com més temps passa més se m'acumulen totes les coses que necessito explicar-te,

i de vegades tinc tant a dir-te que el cor em vessa desbordat.

Perquè voldria veure't la cara al presentar-te gent que s'ha creuat en paralel a la meva vida, voldria saber què en penses, què et sembla i quina opinió tens...

tot i que no sé fins a quin punt les coses haguessin anat així amb tu al costat.

Voldria veure't la cara cada vegada que torno de lluny...

Voldria mirar-te als ulls després de dir-te: "me'n vaig de casa",

i trobar-m'hi una barreja de por, orgull i sorpresa...

Voldria haver celebrat amb tu tot el que s'ha hagut de celebrar els últims dos anys

i que he celebrat amb mitja ganyota a la cara...

Massa "voldria" quan un no pot.

Suposo que fer-se gran és aprendre a conviure amb sentiments així...

Doncs no vull fer-me gran.

No ho diguis a ningú...

2010-08-23T10:39:00.003+02:00

Feia anys que se n'encarregava. No recordava ni el dia que li havien encomanat la tasca, però sí que recordava que feia molt temps, moltíssim, podria dir que gairebé des de sempre, o almenys això li semblava.

Des de llavors, des del primer dia que li van encarregar aquella responsabilitat, i agafant experiència amb cada minut, cada hora i cada dia que passava, va aprendre a fer bé la seva feina.

Podia estar orgullós d'ell mateix, perquè poca gent ho hagués fet com ell, s'havia convertit en un professional, en un dels millors, en un autèntic mestre.

Aquella caixa estava a la vista de tothom, amb la seva fusta brillant, els seus acabats metàl·lics, les seves xarneres robustes, a la vista de tots aquells que vulguessin contemplar-la i admirar-la, o contemplar-la i maleïr-la, això a ell no li importava, l'unic que el preocupava era impedir l'accés a l'interior als ulls de curiosos. Només ell hi tenia accés, i només ell podia desar-hi coses dins, i ningú, absolutament ningú, sense el seu permís, podia ficar-hi el nas, ni tan sols de lluny. Cada vegada que volia o havia d'obrir la caixa s'havia d'assegurar que estava sol, sense ningú més que la seva ànima.

I així feia anys que la cosa funcionava, sense esquerdes, ni fisures, ni excepcions.

I segurament el fet que la gent veiés que era un bon guardià va fer que més d'un es pensés que allòo era xauxa, i en pocs dies es va trobar guardant i vigilant capses que no eren seves.

al principi, i com que era així de bo (o de babau, com li deia la seva mare), ell va accedir a custodiar aquelles caixes que no eren seves.

Però als pocs dies anava de bòlit, i temia fins i tot per la integritat de la seva pròpia capsa, i per allà si que no passava.

O sigui que en un moment de poca feina, aprofitant aquells braços enormes que la genètica li havia donat, va agafar totes les capses que no eren seves (en comptava set), les va anar duent una a una al voral del penya segat, i, amb tota la tranquilitat del món les va llençar al buit, esperant a cada llançament un segons fins que el cruixir de la fusta esclafant-se contra el terra gemegava de lluny...

Comença una setmana que es presenta "moguda"... toca agafar aire, arremangar-se i llançar-s'hi de cap, que com abans saltem abans tocarem terra.

Una frase per passar-la millor:

"Un amigo es alguien que lo sabe todo de ti, y aun así te quiere"

16.000 rpm

2010-08-17T09:13:00.004+02:00

Fa dies que em va darrera, sense pausa, sense fre, sense treva. Les cames em comencen a pesar, però tot i això no deixo de córrer, i fins i tot hi ha moments en que me n'adono que sóc més ràpid. Però per Déu que l'enemic no es rendeix, i segueix darrera meu, seguint-me el pas, en aquesta cursa que ja fa massa que dura...

Sento el seu alè calent i repugnant que s'apropa, i el seus esbufecs al respirar, amenaçadors, com anunciant la boca plena de dents que l'acompanya. Sento les seves passes percutir sobre una terra seca i erma. Sento el cruixir dels seus músculs tensats, en plena acció. Sento el grunyir de la seva ira...

No em penso deixar atrapar, no senyor, però començo a contemplar amb força la idea de, sense avís previ, esperant l'efecte sorpresa, fer una finta amb totes les meves forces i canviar sobtadament de direcció.

Potser em regiraré un tormell, potser cauré i m'esgarrinxaré les mans, potser una cama em quedarà clavada i sentiré el "crec" de l'òs al cruixir... però cada vegada crec més fermament en provar-ho.

Això o girar-me d'imprevist, esperar-lo i clavar-li un cop de puny amb tota la ràbia que m'està fent acumular fa massa temps.

Perquè m'agrada córrer, m'encanta mirar endavant, fitar l'horitzó i fer-lo venir cap a mi a cops de peu, convertir el que tinc davant en el que tinc darrera... però no suporto que em trepitjin els talons.

Una cosa és posar una pastanaga davant el burro perquè corri més... l'altra és deixar-li anar els lleons.

"Until lambs become lions..."

Per no fallar-me a mi mateix... dimarts és sinònim de mala llet.

Sense son...

2010-08-13T02:57:00.004+02:00

Les vacances alteren els biorritmes, això és ben sabut.. i més si et dediques a estirar les nits, allargar els matins i a congelar el temps quan et ve de gust i com et ve de gust.

Però per això estem de vacances, no?

Són les 3 de la matinada, és fosc, al cel encara cau alguna llàgrima de Sant Llorenç ressegada, pels altaveus sona Hallelujah del mestre Cohen, i a menys d'un metre de mi hi ha el meu perquè dormint profundament.

Porto dies sense rellotge, almenys el 90% del temps, footing al capvespre, amanides, moltes amanides, aigua, tant de dalt a baix com de cop, solellades molt escasses i massa paraigües.

Arreglar coses pendents, fer moltes migdiades, escoltar molta música i escriure alguna ratlla torta i estrigonyada, i mirar-me al mirall, moltes estones mirant-me al mirall.

I m'agrada trobar-me a l'altra banda.

M'agrada no haver de marxar a ves a saber quants quilòmetres de casa per trobar-me una estoneta amb mi mateix i dir-me "hola Jordi, què tal estàs?", preguntar-me les mateixes tonteries de sempre, i algunes de noves, i tenir les mateixes respostes de sempre, i alguna de nova.

Suposo que hauria de ser obligator-hi, o almenys altament recomenable, trobarse més sovint, així quan ens passés no ens sorprendria i no voldríem preguntar-ho tot de cop en cinc minuts, no fós cas que ens perdéssim en la nostra pròpia profunditat i acabéssim amb els ulls en blanc i en un coma profund al més pur stil "origen" (peli molt recomanable).

Jo ho seguiré intentant, tot i que avui, a jutjar per les meves respostes, em fotria dues hòsties i m'engegaria a la merda... estic d'un tonto massa conegut.

Avui per acabar una cançoneta, que fa temps que no en penjo cap (si ho llegeixes pel Facebook, ho sento, la cançó no es penja...):

Sobren les paraules.

2010-07-30T12:05:00.002+02:00

Quan una notícia tràgica sacseja un poble sencer, quan 8000 cors s'encongeixen per una desgràcia, no es pot fer més que creuar els dits esperant el miracle i transmetre totes les nostres forces i ànims a les famílies i amics.

Avui no és un bon dia per escriure...

Una pausa entre retrets

2010-07-28T16:00:00.005+02:00

Avui faig una pausa en el meu convenciment de que la classe política d'aquest país (i per extensió la dels països veïns) està venuda, corrupta i acabada perquè, si els feixistes retrògrads no ho tomben legal o il·legalment, sembla ser que les "Corridas de toros" seran història ben aviat, almenys a casa (i espero que per extensió aviat a tot arreu).

Ja era hora!!!

No es tracta de ser català, espanyol o suahili, es tracta de deixar de ser uns bàrbars fills de puta per passar a ser unes persones una mica més civilitzades.

No entraré a justificar una opinió que crec que ni tan sols mereixeria posar-la en dubte, no hi ha debat, ho sento, no respecto cap opinió contrària.

Sóc un totalitarista tancat de mires?

Sí, quan es tracta d'assassinats.

I qui em vulgui parlar de cultura, llibertat o tradició... que ni se m'acosti!!!

PD: Una vegada més el Poc Honorable Sr. President m'ha evidenciat quin tipus de persona són ell i els seus sequaços... només 3 dels 37 socialistes han votat a favor de la prohibició... sense comentaris, com pots disfressar-ho parlant de llibertat?? això és demagògia, però de les de de mercat, de fireta, de nyigui nyogui...

Per la resta, dos dies i vacances...

Filet de paciència amb somriure fresc i salsa relaxada...

2010-07-27T12:15:00.004+02:00

Ingedients (per a una persona):

- 1 peça d'un quilo aproximadament de paciència

- 3-4 calmes netes i pelades

- 100gr de tranquilitat (si pot ser amb la fulla verda, millor)

- 1 got de respirar fons

- 2 daus de concentrat d'ànims

- 1 llesca de somriure fresc

- Sal

- Oli

- Vinagre

- 1 tros de pa sec

Preparació:

Posem en una cassola de terrisa les calmes, un cop netes i pelades, amb un raig generós d'oli i un polsim de sal. Les deixem a foc baix uns 5-10 minuts.

Mentretant, diluim els daus d'ànims en el got de respirar fons, remenant bé i afegint-hi unes gotes de vinagre (no tirar-n'hi amssa o el respirar fons es pot tallar). Per facilitar la lligada, es pot escalfar el respirar fons fins que sigui tebi.

Quan les calmes estiguin dauradetes, hi afegim el got amb la barreja d'ànims i respirar fons, i al mateix moment hi afegim també els 100 gr. de tranquilitat (esbandir-los abans amb aigua abundant). Si veiem que la salsa no ens queda del tot espessa, hi afegim el tros de pa sec per donar consistència.

Deixem que cogui durant mitja hora llarga.

Marquem el tros de paciència en una paella amb força oli, i quan comenci a fer costra cruixent l'afegim a la cassola.

Deixar a foc molt lent durant unes 3 hores, amb cura d'anar remenant de tant en tant.

Emplatem la paciència amb el tros de somriure fresc a banda, i ho banyem amb la salsa relaxada que ens ha quedat a la cassola passada pel colador xinés, per treure'n els grumolls.

Millor acompanyar amb una bona copa de serenor.

Bon profit!!

Traient la pols...

2010-07-26T09:19:00.003+02:00

El temps ho cura tot...

Doncs no, és mentida. una mentida piadosa, per poder seguir endavant quan la vida ens fa la traveta, o quan el destí, capriciós com sempre, ens regala una ganivetada al mig de l'esquena, d'aquelles que regalimen sang durant massa estona...

El temps ho posa tot a lloc...

Tampoc, perquè si un mateix no s'arramanga ningú et fa la feina, ningú posa ordre, ningú t'explica ni tan sols com posar-t'hi, o sigui que espavila't...

Tal dia farà un any...

Sí, i dos i tres, això són matemàtiques, però no treuen ni els maldecaps, ni les menjades d'olla, ni els pensament recurrents, ni les nits de mal dormir fent més voltes de les que toquen en un matalàs que sembla que t'esgarrapi la pell...

Aviat ni te'n recordaràs...

Potser no, però mentre no arriba aquest "aviat" sóc capaç de recordar fins el detall més absurd, fins la lletra petita, els llocs, les persones, les olors, els colors, les músiques, els sorolls, sóc capaç de tancar els ulls i simplement, ser-hi... mentre no arriba el fotut "aviat"...

Tampoc n'hi ha per tant...

Sentint-ho molt, els gradients de la meva escala de mesura els poso jo, i com és normal, el punt més alt d'aquesta escala no és cap altre que el pitjor que he passat, com fa tothom. Podem dir que ens posem en la pell dels altres, o podem fins i tot imaginar coses pitjors... però no sentir-les, i molt menys saber com reaccionaríem davant d'elles.

"No hay mal que por bien no venga"

Doncs començo a creure que hi ha mals autònoms, que s'obliden del bé que hauria de venir al darrera, i que fins i tot de vegades s'ajunten entre ells, per venir en colla, que així la pallissa et deixa encara pitjor.

I podia seguir hores i hores, avui tinc el negre inspirat, d'aquells tan foscos que taquen les mans i no marxa.

Definitivament, hi ha coses que mai se superen, simplement les carreguem a la motxilla que portem a l'esquena i al final, després de molt caminar, ens acostumem al pes... però mai més tornarem a buidar la motxilla.

I qui digui el contrari... doncs gràcies pels ànims, però mentiu fatal.

Després d'un cap de setmana ple de somriures, suposo que és normal un dilluns fosc, qüestió de contrastos i equilibris.

PD1: La línia que separa un record bonic d'una enyorança esgarrifosa és massa fina... i encara no sé dibuixar-la.

A la meva bola...

2010-07-23T09:22:00.003+02:00

And now I'm all alone again

Nowhere to turn, no one to go to.

Without a home, without a friend

without a face to say hello to

But now the night is near

And I can make-believe he's here

Sometimes I walk alone at night

When everybody else is sleeping

I think of him and then I'm happy

With the company I'm keeping

The city goes to bed

And I can live inside my head

On my own

Pretending he's beside me

All alone

I walk with him 'til morning

Without him, I feel his arms around me

And when I lose my way, I close my eyes and he has found me

In the rain

The pavement shines like silver

All the lights are misty in the river

In the darkness, the trees are full of starlight

And all I see is him and me forever and forever

And I know it's only in my mind

That I'm talking to myself and not to him

And although I know that he is blind

Still I say there's a way for us

I love him

But when the night is over

He is gone

The river's just a river

Without him, the world around me changes

The trees are bare and everywhere the streets are full of strangers

I love him

But every day I'm lonely

All my life I've only been pretending

Without me, his world will go on turning

The world is full of happiness that I have never known

I love him

I love him...

But only on my own...

No us ha passat mai que tenir la rabiosa necessitat de llançar-vos de cap dins una cançó?

Doncs a mi m'està passant...

I em moro de ganes de prémer el "play", tancar els ulls, obrir les orelles, apujar lleugerament el volum i sentir com aquells primers violins comencen a caminar de puntetes per tota l'habitació...

I serà la millor manera de dir-li hola al cap de setmana.

I mentretant la realitat segueix donant-nos ales, al meu país i a mi.

Bon cap de setmana!!!

PD: Ahir se'm va fer estrany (per no ser-hi), però em va encantar. Gràcies als dos!

Aprendre a embolicar records...

2010-07-15T12:50:00.007+02:00

I quan les llàgrimes deixin de plorar, brotarà dels teus ulls una mirada més intensa...

Perquè ara toca embolicar tots els records amb "paper maco", no sense abans treure'ls la pols amb compte perquè tornin a brillar...

I si te'n canses o tens ganes de parar una estona, avisa. Perquè ajudar-te a embolicar no puc, però si que, encara que sigui a distància, podem riure una estona intentant picar de mans alhora...

Avui tots els somriures que reculli (els dijous són de franc) els posaré en una capsa i, encara que te'ls guardi jo, seran tots teus.

Una abraçada.

Jordi

PD: Demà divendres... urgent.

Venuts, cagats, perduts i altres...

2010-07-14T13:41:00.012+02:00

De molta mala llet em posa pensar-hi, imaginar-me'ls, però aquesta colla avui es mereixen un post, per haver veunt el mau país, per haver trigat tres dies (força menys que Judes) a treure's la màscara, la careta del dissabte i ensenyar-me qui sòu una vegada més...

Molt omplir-se la boca dissabte, en ple frenesí de ser enmig de més d'un milió de catalans cridant per la independència del seu país (encara que algú ens vulgui vendre que érem allà per defensar l'estatut... ai que em pixo, que bo, quin "xist"!!), però a la que han hagut de mullar-se, d'arremangar-se de veritat i fer la feina PER LA QUE COBREN, doncs llavors ha vingut la por, la cagalera i el "ui, que no s'enfadi ningú".

I així volen que algú ens prengui seriosament?????????

Aquí tenim el rei de la comèdia, el príncep de l'ambigüitat, un fenomen paranormal que amaga la seva espanyolitat rera una senyera. Si furgant dins la seva ànima troba una mica de dignitat, faci's un favor, faci-nos-el a nosaltres i marxi... ben lluny. Encara no entenc com pot ser el president del meu país... no ho entenc.

El venut, el cagat, el traïdor, o com el vulgueu anomenar. Sempre de cara a la galeria, però amb una mà al a butxaca assegurant-me la cartera. Senyor Mas, o estem o no estem, però jugar a la puta i a la ramoneta amb el futur d'una nació no, siusplau. No entenc com encara hi ha qui se'l creu a vostè i el seu discurs del concert econòmic i bla bla bla... si tingués el que s'ha de tenir faria molt temps que seria president.

El paladí del catalanisme... JAJAJA!! Mai s'havia vist en tant poc temps la transformació tan bèstia com la d'aquest personatge. Ha passat de portar l'estelada i cridar per la independència (creient-s'ho) a acaomodar-se a la poltrona i capcotar-se davant un extremeny confós. Sí senyor, així es demostra que es vol liderar un país, abaixant-se el pantalons davant el primer que t'ofereix el camí a la mamella!!

D'aquest ja no sé ni si tan sols vull parlar-ne... O va fumar molta marihuana de petit o si no no m'ho explico. El millor de tot és que sembla que els seves palles mentals se les creu!!! Tenir aquest energúmen prenent decisions al capdavant d'un govern és com anar amb autobús i deixar que condueixi un esquirol borratxo... I el problema és que el seu escuder bicicloinoman encara em fa més por, visca l'evolució de les espècies!!

Aquesta com a mínim no enganya, ja sabem què vol i com ho vol, i que si fós per ella les coses serien molt diferents. Afortunadament per tots, el seu partit prefereix vendre's a l'anticatalanisme més ranci, ja el seu rèdit electoral no es pot permetre ni tan sols mentir-nos i enganyar-nos com fan els altres.

D'aquest ni tan sols en parlo, encara he fet prou posant-te al nivell dels altres amb la foto... Pallasso!!!!

I quina és l'alternativa??

No ho sé, i els noms que surten per la premsa no sé si creure-me'ls, ja van massa vots de confiança llençats en tots aquests anys.

El que tinc molt clar és que, almenys a casa, ha arribat l'hora d'arremangar-se i fer alguna cosa, no puc seguir veient com maten la meva pàtria.

PD: I aquesta tarda a conèixer l'Eloi, el meu nebodet acabat d'estrenar!!!

A cops de veu

2010-07-12T16:36:00.004+02:00

Jo vull ser teu, jo vull ser tu si tu no hi ets jo no vull ser,

quan tu te'n vas jo no sóc res si tu no hi ets

no sé ni on sóc ni on vaig ni què vull dir

ni què puc fer ni tan sols sé si vull ser jo,

per res del món no vull que el jo que tant et vol

si et perd a tu és com si perd el nord,

i el sud i el vent i el mar i el sol que du la llum

i et fa com ets quan tot es perd i res es mou i cau la nit

i el fred ens vol no puc ni vull fer que el em diu el cap,

que em diu que ell sí que sap qui sóc

i jo li dic al meu cap buit que ell no és jo,

que jo sóc ell, ell i el meu cor en fan un de sol

que em duu on em duu a cops de peu,

i quan la son no pot amb mi la nit em diu qui és que em vol

i quan sé que qui em diu la nit ets tu jo ric

i faig el que no puc fer sol...

abraçar-te.

Paranoies monosil·làbiques de dilluns a la tarda... no em efu cas.

Demà dimarts.

El lladre que plegava mitjons.

2010-07-09T11:21:00.007+02:00

Pim pam, va dir ella... amb aquell somriure que intentava dissimular no sé ben bé què, i amb aquelles dues finestres que brillaven però no deixaven veure més enllà d'un marc preciós...

No badallis, va reclamar mentre intentava dissimular la conversa que l'incomodava, o aquella pregunta que la podria fer tremolar...

Un glop de cervesa mirant als ulls d'aquell "quasi estrany" al qui li venia de gust conèixer, però sempre guardant les distàncies.

Les cerveses buides s'acumulaven al mateix ritme que les burilles mal liades al cendrer.

I llavors un dia, sense demanar-ho i sense que li demanessin ell es va obrir, i li va ensenyar els racons, les habitacions més fosques, les escales secundàries, i tots els secrets de casa seva.

I ella es va sentir contenta, perquè tot i que li agradava entrar a les cases de la gent, feia temps que no en trobava una on el color de les parets la fessin somriure d'aquella manera.

Però llavors, quan ell esperava una invitació per part d'ella, ella va fer un dels seus mutis habituals i va tornar a somriure, ajustant de nou les persianes perquè no entrés massa llum.

I així va passar els dies, les setmanes, les cerveses i els cacahuets, i a ell li encantava veure com ella s'esmunyia entre interrogants, bromes i anècdotes.

Fins que un dia que ella es va llevar, amb son i el cap una mica xarbotat per una nit de comiats amb massa festa, i a l'anar a la cuina se'n va adonar...

No era molt obvi, perquè s'havia fet amb cura, però a ella no li va costar veure que alguna cosa no rutllava, que alguna cosa passava...

I és que algú s'havia escolat dins de casa seva, i li havia regirat armaris, calaixos i calaixets, havia trepitjat totes i cada una de les habitacions de la casa, fins i tot la seva, on ella havia estat dormint esgotada...

La idea que algú hagués estat dret, palpantat sense permís al seu costat mentre ella dormia li va fer enrojolir les galtes...

Però un detall no li quadrava, i és que tot i haver ficat el nas en gairebé tots els racons de la casa, no hi havia ni un bri de desordre.

al contrari, fós qui fós que havia estat allà, fins i tot li havia plegat una pila de mitjons que tenia sobre el sofà per plegar, esperant un dia sense mandra.

Per un moment no sabia si somriure o enfadar-se, si estar contenta que algú hagués estat allà o si emprenyar-se perquè haguessin entrat sense permís. Tenia la casa desordenada i no massa neta, i li feia vergonya pensar que algú havia vist aquell desordre.

I amb els mitjons plegadets encara a la mà va anar fins la porta i, conscient que ara ja no serviria per res, va tornar a passar el candau a la porta de l'entrada.

Però el que no va saber mai és que el lladre que plegava mitjons no tan sols no es va fixar en el desordre, ni en les esquerdes a la paret del rebedor, ni tan sols en el forat al terra del menjador... Però sí que va quedar bocabadat en, després d'atravessar tota la casa, arribar a la porta del darrera, obrir-la, i sentir com tota aquella meravella de jardí li queia al damunt de l`'ànima...

PD: Ara ja et pots enfadar...

Som una Nació??

2010-07-05T15:33:00.003+02:00

Cap Tribunal obsolet i retrògrad em dirà què sent el meu cor...

Cap ministra de defensa venuda em dirà què m'està bé i què no...

Cap president inepte i badoc em dirà fins on em puc sentir català...

Cap nacionalista enclenxinat i pidolaire em dirà que ara no toca...

Cap suposat independentista venut per un càrrec em dirà què sóc...

Cap feixista espanyol em negarà els meus sentiments...

Cap progressitsta esquerranós m'obligarà a conformar-me...

Cap discurs fet perquè toca em convencerà o deixarà de convèncer-me...

Cap senyera ofegarà el crit que proclama la meva ànima...

Cap lema escrit o deixat d'escriure em farà pensar diferent...

Cap expresident de cap culb esportiu utilitzarà la meva ràbia...

Cap "cap pelat" amb ínfules de ministre em farà creure que s'ho creu...

Cap neohippie amb bicicleta m'ensarronarà dient que ara sí que actuarà...

Cap pamplines a 80 Km/h em farà pensar que no s'agenollarà com sempre...

Cap "ultra" disfressada de blanenca té dret ni tan sols a insinuar-me...

Cap "Ciudadano" em voldrà vendre que és polític de veritat...

Cap selecció, encara que guanyi el mundial, silenciarà la meva veu...

Cap neonazi amb bigoti de fireta podrà fer girar la truita...

Cap, cap ni un...

Ja falta menys, cada dia menys...

Merda de país, merda de món...

2010-07-01T10:36:00.005+02:00

Definitivament, el món està fotut, molt fotut.

Aquest matí m'he llevat amb la notícia que un tal Rafael García ha quedat en llibertat.

Per qui no sàpiga de què parlo, el tal Rafita (així se'l coneix), el maig del 2003, amb tres amics més, va decidir que tenia ganes de marxa.

Com que devia ser un pobre reprimit i no li arribava ni per pagar una prostituta (o li feia por que aquesta es mofés del tamany del seu membre), què va decidir? Doncs segrestar la pobra Sara Palo, de 22 anys, que desafortunadament passava per allà.

Després de violar-la repetides vegades, i per fer desaparèixer proves, no se'ls acut res millor que matar-la... i per fer-ho la van atropellar 15 vegades (15!!!!!!) i després la van ruixar amb benzina i la van cremar viva (sí, després de 15 intents la pobra noia encara era viva).

Evidentment la policia no va trigar massa a enganxar-los, però... aquí la gràcia del cas, el que ha passat amb els 4 imputats:

- Al major d'edat... a la presó (faltaria més), condemnat a 64 anys (ja m'agradarà veure quans en compleix, sincerament)

- els altres tres (menors d'edat) cap a un centre de menors del qual, després de 3 anys tancats (tancats amb Play Station, camp de futbol, llit calent, 3 àpats al dia... faltaria més) i 4 de llibertat vigilada (llibertat al capdevall, no ens n'oblidem) ja poden anar sortint. El primer d'ells el tal Rafita... Als altres 2 els queden 2 anys.

ALGÚ M'HO EXPLICA SIUSPLAU????????????????????????????????

I el ministre de justícia parlant dels drets d'en Rafita.

Ja em perdonaran, i no vull ser demagog, però algú que viola vàries vegades a una noia (a més a més discapacitada mental), que l'atropella 15 vegades, que la ruixa amb gasolina i l'encén... no té cap mena de dret. Em plantejo fins i tot si té dret a viure.

I me la pela (parlant malament) la gent que alega que tothom té dret a una segona oportunitat, que em recorden què és la reinserció, que viuen en un món on els ocellets fa piu piu i els núvols són de cotó, bla bla bla. No ho veieu que sou una part del que aquesta colla de fills de puta fan servir per aprofitar-se del sistema, pixar-se a la vostra cara i sortir amb les mans a la butxaca i xiulant alegrement?????????

Jo no sóc ningú per decidir sobre la vida de ningú altre, i haig de dir que estic en contra de la pena de mort, però no per això deixaré de pensar que el món sense en Rafita seria un lloc millor.

I no generalitzo, perquè conec gent que a diari treballa en el "sector", i cada cas és un món, però hi ha casos que fan mal als ulls...

I espero que el tal Rafa no llegeixi això, perquè segurament si em denunciés per injúries i amenaces m'acabarien condemnant... a mi!!!

I llavors llegeixo que els acusats de robar els calçotets de la selecció anglesa de futbol han estat condemnats a 2 anys de presó...

Sense paraules.

Fets com aquest fan que cregui que el sistema que ens aguanta està esquerdat, podrit, viciat i a punt d'ensorrar-se.

I que em posin de molt mala llet només llevar-me.

En fi, suposo que alguns pensaran que dec ser un feixista, un totalitari, que dretejo cada dia més i que sóc una espècie de monstre sense consiència ni ànima, propi d'eres passades i no gare civilitzat... doncs sí, deu ser això, el problema deu ser meu. Segurament...

Demà divendres.

Prou!

2010-06-29T09:13:00.005+02:00

No per no veure-la a venir de fa temps significa que faci menys mal...

Ja n'estic fart que em prenguin el pèl, que em tractin com un miserable, que m'arraconin, que em manipulin, que em facin pagar el beure de la festa i ni tan sols m'hi convidin, que ni les vegi passar, que es pensin que em mamo el dit, que em robin, que em segrestin els drets més fonamentals, que em violin, que m'humiliïn, i que a sobre els que representa que em representen em vulguin vendre la moto que és pel meu bé i que no hi ha alternativa millor.

Doncs sí, n'hi ha una, només una, i cada vegada més clara.

Som-hi??

Una lectura MOLT recomanable:

http://perabonspatricis.blogspot.com

Ja en fa 4...

2010-06-28T10:04:00.003+02:00

Ja en fa 4 d'aquell dia de Juny que ens va "tocar" córrer cap a Salt, demanar per l'habitació no noséquantos i entrar frisosos per veure aquella coseta menuda i vermella com es recargolava dins aquell llitet de la mida d'una capsa de sabates...

Ja en fa 4 que vaig fer "de tripas curassó", vaig agafar aire i vaig superar una de les meves fóbies per venir-la a veure....

Ja en fa 4 que vaig dir que de moment no l'agafaria, i ara el problema és deixar-la anar...

Ja en fa 4 de fer anar la càmera com un babau buscant una ganyota, un moviment, un detall per immortalitzar...

Ja en fa 4 que les "us" al final de la paraula "tiu" sempre van de cinc en cinc...

Ja en fa 4 que me'n vaig adonar que és la vida la que marca el ritme, i noasltres ballem, amb més o menys gràcia...

Ja en fa 4...

Moltes felicitats Patufa!!!!!!!!!!!!

PD: I aviat tornarem a posar el marcador a zero... Eloi, ja t'estem esperant!!!

De cop i volta...

2010-06-25T13:48:00.003+02:00

Potser en faig un gra massa per quelcom que em queda molt lluny, però des que vaig assabentar-me de la notícia del brutal accident a Castelldefels que no he parat de donar-hi voltes. No ha arribat a obsessionar-me, però sí que reconec que hi he pensat més que en d'altres ocasions semblants.

Hi ha qui ha dit que és fruit d'una temeritat... I segurament tenen raó, ja que el relat dels fets fa pensar en una temeritat, però no crec que això sigui motiu suficient per fer-me treure del cap tant d'horror. No calia que 13 persones fossin arrancades d'aquest món d'aquesta manera, no calia....

Quantes temeritats com aquesta hem comès tots i cada un de nosaltres en la nostra vida? Jo almenys centenars, milers de vegades crec haver-me jugat la vida essent-ne conscient o no (la majoria de vegades no).

Carreteres travessades a deshora, velocitats indegudes, alçades imprudents, etc.

Quantes vegades podríem haver perdut la vida i algú ho hagués pogut atribuir a una temeritat?

No puc deixar de pensar en la magnitud de l'accident.

Ja sé que és la part "morbosa", la més desagradable, la que s'hauria d'evitar, però sense haver vist cap imatge ni haver llegit cap entrevista no paro de pensar en el moment de l'accident.

Des d'aquí no puc fer res més que callar, respectar un silenci massa buit i enviar els meus ànims invisibles a totes les famílies, amics i coneguts dels qui ens han deixat.

I a tots aquells que eren al lloc dels fets, més a prop o més lluny, esperar que el record que aquests dies els deu martellejar dia i nit marx ben aviat.

Per la resta, un divendres estrany enmig d'una setmana plàcida.

Una altra vegada... és nit de Sant Joan!!

2010-06-23T13:07:00.002+02:00

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria

Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba

De mans d’un fillet que li fa de guia.

Primavera mor, l’hiverm es retira.

Si arribes l’amor, mai mes moriría.

Les flames del foc la nit tornen día,

Si arribes l’amor, que dolç que sería.

La nit de Sant Joan, és una frontissa.

La porta de l’any, tan grinyoladissa.

Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!

Que és la nit més curta i el día més gran.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.

Llevem - nos al calçat damunt les brases.

Al cei van de verbena ocells i astres.

I agument les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira ai voltant dei sol.

Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria

Estrellat de Flors, L’estiu ens arriba

De mans d’un fillet que li fa de guia.

Qui es aquest follet? que li fa de guía.

Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?

Al bell mig del foc té la seva fira.

Fllet de la nit, dei de l’enganyfa

Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adorno els infants i faig que somnlin

Enamoro als grans i faig que s’odiin.

Destapa secrets, escampa misteris.

Fa anra del revés els somnis eteris.

Provoco adulteris, records, enyorances

Petons i vanjances, ensenyo encanteris

A les jovenetes i porta perfums

Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan

Il veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.

Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.

No és home ni dona, ni ángel n infant.

Per passar l’estona potser un comediant

És jove i no ho es, geniut i inmoral.

Astut i qué més?

Sóc inmortal

Si parla el gran Sisa... la resta callem.

Bona revetlla i moltes felicitats a tots els Joans, Joanes, Joanets i Joanetes!!

PD: I totes aquelles pelandrusques que celebrin alguna cosa especial, jejeje

Guau 2.0

2010-06-16T16:12:00.003+02:00

Pinso, lladrucs, cagarades, vacunes, pipís, corretges, paparres, horaris, pèl, olors, alguna mossegada, moltíssimes responsabilitats... hi ha molts motius per no fer-ho.

Llepades a la cara, arribar a casa, acariciar-los, educar-los, veure com es fan grans, que vigilin quan tu no hi ets, la companyia, passejades quan marxa el sol, sentir-los el pantejar quan jeuen, les hores per jugar-hi, estimar-los...

Segurament segons qui ompli la balança s'inclinarà més cap un costat que cap a l'altre, jo tinc molt clar cap on es decanta la meva.

El que és segur és que, a partir de demà al vespre, enlloc de 4 potes, a casa n'hi haurà 12!!

Bon dimecres.

PD: Demà dijous... somriures de franc!!!!

Sol

2010-06-08T14:19:00.004+02:00

50º C, una tempesta de sorra, 7 avions en 4 dies, 4 països, 4 llits diferents, 4 tipus de canvi, 6 aeroports, 2 canvis horaris, una cultura completament diferent, 5 reunions, nosequants taxis, hores de son i cansament acumulades, i una burrada i mitja de controls de seguretat...

Sol, a massa quilòmetres de casa, a la meitat del viatge, enmig d'un lloc que, tot hi agradar-me, se'm fa massa estrany.

Enyorar-se comença a ser prescindible.

Sembla ser, per sort, que és l'últim de la temporada (fins el setembre a casa).

Que arribi aviat el divendres...

PD: M'ha quedat un post més trist del que tocaria, no volia dramatitzar, però necessitava cridar-ho, perdoneu. Massa sol al cap potser...

PD2: Avui m'ha tornat a passar, i això m'angoixa moltíssim... despertar-te i no saber en quin país ets. Sembla un acudit, però és una sensació horrible, de debò. Sort que dura tan sols uns segons...

PD3: La foto és de Kuwait, enmig de la tempesta de sorra. Tot iq eu no ho sembla, l'skyline és ple de gratacels...